Casillas

Observo a alguns diaris electrònic dels que conformen el migrat espai comunicatiu nacionalista, àtacs personals bastant forts contra el porter de la selecció espanyola i del Real Madrid Iker Casillas. La idea més repetida és que malgrat la seva aparença de bona persona, la seva màscara havia caigut i es mostrava la seva faceta d’espanyol intolerant i imperialista, després d’haver signat el manifesto per a la llengua comuna. No sé pas si Casillas efectivament és tan bon tipus com sembla. M’agrada pensar que sí, encara que només sigui per allò que va escriure Descartes sobre la generositat i que jo em vaig creure. D’altra banda no crec que ningú pugui retreure a Casillas la seva manca de coneixement efectiu sobre allò que succeeix a l’ensenyament a Catalunya. De fet, la major part dels habitants de Catalunya tampoc en tenen idees gaire clares, fins i tot alguns dels que tenen fills inserits en aquesta sistema educatiu. Segurament és més interessant valorar l’adhesió de Casillas al manifest partint de la hipòtesi que és un tipus raonable i benintencionat i no un feixista emboscat. Si acceptem això llavors la declaració de Casillas més aviat sembla recolzar allò que lúcidament afirmà Goebbels, una mentida dita una vegada és una mentida, però dita un milió de vegades en pot arribar a ser una veritat, una tesi que pot potser acabar algun dia trobant una confirmació a Catalunya i a l’estat espanyol. De totes maneres entenc que la hipòtesi que maneguem és com a mínim més incomoda que l’altre. Pensar que el mal està a la naturalesa torçada dels altres, diguem-ne Casillas o els espanyols, ens exculpa plenament i ens permet seguir amb la nostra mandra. L’altra alternativa significa massa feina i massa risc, entre d’altres coses perquè cal per respondre una mínima valoració i reflexió sobre allò que s’està fent i, ja ho deia Pla, que això de l’autoexamen és una cosa per a anglesos. El nacionalisme català i el nacionalisme espanyol són, en canvi, des del seu origen, radical i aferrissadament catòlics.