Borau i Furtivos

Dilluns el NFT projecta la còpia restaurada per la filmoteca aragonesa de Furtivos, poachers a la versió anglesa, i l’acte compta amb la presència del director de la pel·lícula José Luís Borau. Borau és un senyor prou gran,78 anys, però apareix com un home remarcable, d’una gran humanitat. El públic va agrair molt la seva sinceritat i el seu esforç per expressar-se en un anglès que havia estat segurament millor en uns altres temps, Borau va rodar un dels seus millors films als EEUU Rio abajo, però que els anys i el seu retir han rovellat. Borau ens parlà del procés creatiu de la pel·lícula que partí de dues nocions ben vagues i imprecises: fer una pel·lícula amb Lola Gaos de protagonista i fer-la al bosc. Ens explicà també l’aferrissada lluita amb la censura franquista que volia fer 32 talls a la pel·lícula (molts talls per a un film que només dura 82 minuts) i que només permeté la seva exhibició després de l’èxit del film a San Sebastian. La pel·lícula ha resistit prou bé el pas del temps. Sense ser una obra mestra, té elements que funcionen molt bé: la fotografia de Luis Cuadrado, el bon ritme narratiu imposat pel director, la presència de Gaos i Montllor. D’altres constitueixen més aviat febleses: Alicia Sánchez no era una elecció gaire adient per a la noia sortida del correccional, hi ha algunes concessions a la moda de l’època en escenes de “destape” més aviat prescindibles i el doblatge de la banda sonora és del tot infecte, cosa que el mateix Borau reconegué. Al seu temps la premsa espanyola i internacional s’escarrà amb el simbolisme polític del film. Borau afirmà que de fet no en pensava gaire en aquestes qüestions mentre feia la pel·lícula i efectivament crec que alliberant-se d’aquesta necessitat a priori hom pot fruir molt més de la pel·lícula, més apta per iniciar una reflexió sobre els problemes més bàsics relacionats amb els instints més primaris que no pas per fonamentar discursos polítics. Acabar assenyalant dues coses: en primer lloc, la resolució de la història que, des del meu punt de vista es la millor part de la pel·lícula, semblant en certs aspectes a una de les escenes culminats d’un dels grans films d’aquella dècada: la mort de Fredo Corleone. En segon lloc, l’emoció que em causà veure l’enyorat Ovidi Montllor a la seva presència cinematogràfica més definitòria (veure però no pas sentir-lo, ja que fou doblat per un altre actor, el seu accent d’Alcoi no resultava comprensible a l’escenari de la pel·lícula)

Marçal Sintes

L’altre dia en Ramon em comentava la seva enveja per la Karen Buck, és a dir, pel fet d’estar en un país que permet pensar un vincle personal amb els teus representants al parlament. Hi ha altres motius d’enveja certs que sovint no tinc en compte, però que no per això deixen d’estar presents. Hi pensava el divendres passat quan llegia l’article de Marçal Sintes a l’Avui intitulat “sindicats de mestres”. Segurament aquí també hi ha periodistes que escriuen a sou o simplement amb la intenció de complaure els polítics, però ho fan ben segur de manera més subtil i amb una certa mala consciència perquè algú els hi ha ensenyat que el periodisme és un altra cosa que passa, per exemple, per contrastar les informacions encara que coincideixin amb els nostres interessos o prejudicis. Tot allò que l’esmentat periodista no fa. Més enllà del lamentable article però, és interessant allò que té com a símptoma d’un dels mals del país: la recança a apostar per la qualitat. Si només tenim una televisió el model ha de ser la BBC i no pas Tele Cinco, és a dir cal relativitzar el problema de l’audiència, si el país només dóna per a un diari en català, el model no pot ser mai The Sun.

Agraïment

Quan sento parlar a diversos companys de la tòpica justificació de “tenemos lo que tenemos” o “los alumnos son como son” referint-se als nostres alumnes de l’institut, no puc evitar sentir una sensació d’enyor pels meus professors del Milà i Fontanals i sobretot d’agraïment perquè mai no els va preocupar el que jo, o els meus companys érem, sinó allò que podíem ser.

Reinvenció d'Espanya i Espanya eterna

Assisteixo a l’institut Cervantes de Londres a la presentació del llibre de Sebastian Balfour y Alejandro Quiroga, The reinvention of Spain,. Han de presentar l’acte Paul Preston i l’ambaixador espanyol, però compromisos més importants fan que el darrer no pugui assistir. Tot i portar més de tres anys a la ciutat no he anat mai al Cervantes i em perdo pel camí (trobo perfectament Eaton Square, però no sé el número i no sé identificar d’entrada l’edifici) Pel camí trobo la casa on vivia Baldwin i la casa de Chamberlain. Arribo segons abans de començar l’acte. No he llegit el llibre i no puc jutjar sobre el seu contingut. Conec el seu autor anglès i em sembla una persona seria, potent intel·lectualment i amb ganes de pensar seriosament el problema de la identitat i les identitats nacionals a l’estat espanyol. Crec que és un home a més amb una bona comprensió de la problemàtica catalana, quan sento la seva descripció de l’estratègia de Convergència, em sembla que fins i tot amb una comprensió superior a la de molts catalans. Miraré de llegir el llibre que tanmateix no compro perquè el preu, 55 lliures, és del tot abusiu cosa amb la que està d’acord el mateix Balfour (són llibres pensats per a ser adquirits per les institucions públiques a les que no els hi va d’unes dotzenes de lliures). L’acte hagués estat prou bé si no hi hagués hagut la lamentable intervenció del director del Cervantes, un tal Aparicio. Mentre Preston, els autors i el públic assistent tenien ganes de parlar seriosament i de mirar d’entendre la qüestió de l’articulació nacional, o la seva manca, a l’estat espanyol, el senyor Aparicio digué coses com que el tema de les nacionalitats no seria important fins que el Barça no demanés jugar una lliga catalana (citant per enèsima vegada el difunt Manolo Vázquez Montalban i la seva afirmació que el campionat nacional de futbol vertebra Espanya, potser sense adonar-se del subtil insult que així es feia a la primor conceptual de la nació espanyola) , que era un gran èxit per a Espanya el 5 a 1 que el Totenham, entrenat per Juan de Ramos, va infringir a l’Arsenal o que havia entès com una broma el capítol sisè del llibre anomenat “una nació de nacions”. La seva visió del problema era pensada per ell mateix com tolerant però em molestà profundament: es fonamentava a la poc original metàfora de les nines russes, cosa que és una actualització amable del principi franquista de que ser català és una manera de ser espanyol. De fet, la seva frivolitat palesa a l’afirmació amb la que obrí el seu discurs, “he leido el libro” i a la improvisació que caracteritzà el seu discurs fou prou evident com per què Preston es retirés de la taula després de la seva intervenció. Inevitablement sorgí en el curs del debat la comparació amb Escòcia i es feren paleses dues diferencies fonamentals: en primer lloc, la feblesa de l’independentisme català en comparació amb l’escocès, almenys segons els índexs d’opinió, en segon lloc el fet que si tal vegada Escòcia deixa el Regne Unit, no sortirà cap tanc al carrer, ni haurà dol a Londres, ni s’esfondrarà res, sinó que simplement un artefacte polític inventat al començament del segle XVIII, haurà acomplert el seu temps de prestació. Suposo que són els avantatges de no tenir essència. En alguna cosa s’ha de notar que aquest país infantà Hobbes i Locke, mentre d’altres seguien llegint rucades escolàstiques

4 luni, 3 saptamini si 2 zile

La palma d’or de l’any 2007 fou una pel·lícula romanesa que ha estat estrenada ara a Londres amb el títol de four months, three weeks and two days. Si un dels èxits de la temporada passada fou una visió de la vida a l’Alemanya de l’Est, Das Leben der anderen, aquesta pel·lícula, un èxit superior potser a nivell crític, ens porta als dies grisos de la Romania de Ceasescu. De fet, el tema de la pel·lícula és ben depriment: la història d’un intent d’avortament clandestí a una ciutat de províncies més aviat lúgubre . La primera sorpresa és que el film de Menciu se’n surt a l’hora de conjugar una història que conté tota la sordidesa del mon amb un sentit de l’humor incisiu, tot i que, això sí, ben negre. De fet, el mateix títol de la pel·lícula és un acudit. Allò que em sembla fora de tota discussió és el talent cinematogràfic de Christian Mungiu. El film és un triomf de l’art de dirigir. Mungiu juga perfectament amb el ritme de la narració conjugant moments de thriller frenètic amb instants d’absoluta quietud, de fet l’èxit de l’avortament passa per saber esperar. L’escena del sopar de la protagonista a casa dels pares del seu nuvi, resolta si no recordo malament amb un pla-seqüència molt llarg sense moure la càmera és de les escenes més colpidores i ben resoltes que he vist des de fa anys. Els actors, totalment desconeguts per mi, són d’altra banda excel·lents: Anamaria Marinca, Laura Vasiliu i Vlad Ivanov. Els cinema romanès és una realitat emergent i amb aquest premi Mungiu s’ha situat com la figura capdavantera d’un cine, que s’està fent un lloc al mon amb talent, malgrat la precarietat absoluta de les seves infraestructures romanesa. Veient-la no vaig poder deixar de pensar en el contrast amb el meu país, on el cinema català no surt de la seva vida raquítica i provinciana. La meva hipòtesi al respecte és grollera, intempestiva i políticament poc correcte, però no crec que desencertada, la cultura en general és malauradament un instrument pel “pijerio” (sovint progressista això si) i la descripció de la realitat (i el cine sempre requereix un arrel a alguna realitat) és un treball que a aquest grupuscle social no li va gaire bé.

Gramàtica

Com que els resultats al meu centre no són gaire bons cal prendre alguna mena de mesura i ja fa temps que sento dir, especialment per gents relacionada amb l’ensenyança de les llengües, que potser una possibilitat fora prescindir de l’estudi de la gramàtica, massa complicada, per centrar-se a l’objectiu que els “nens” aprenguin a llegir i entendre allò que llegeixen. No puc pas negar que la raó adduïda és de pes: molt difícilment pot entendre que és un objecte directe, algú que no sap llegir. Les objeccions però són també dignes de consideració. La primera, immediata, la podria fonamentar a la meva experiència personal. Jo soc una persona d’intel·ligència normaleta, però potser pel sotsdesenvolupament del país de la meva infància, als dotze anys, quan ara comencen l’ESO, jo llegia prou bé. Quatre anys per aprendre a fer quelcom que ja sabia fer, potser haguessin estat massa anys!. De fet, no hi ha a hores d’ara cap motiu fisiològic o evolutiu per pensar que els nens de dotze anys no puguin llegir perfectament. Hi ha fins i tot alguns que en saben, tot i que prudentment mirin sovint de dissimular-ho. La meva amiga i companya Helena del departament de llatí raona que de imposar-se aquesta tendència, la seva presència a l’institut perdrà tota mena de sentit, ja que és impossible en dos anys curtets haver d’explicar no només allò que es suposa que poden saber de llatí o grec, sinó tota la gramàtica espanyola. Això no serà per a molts, és clar, una objecció, sinó potser una conseqüència inevitable del progrés. Pel que fa a la meva assignatura, però la situació no serà gaire diferent. Difícilment entendrà ningú que no tingui nocions de gramàtica, res sobre nocions com la de Déu o substància, per no dir, que sembla un salt abismal intentar fer un mínim d’anàlisi lògic a qui no ha estat exercitat a l’anàlisi gramatical. Òbviament això no serà tampoc cap mena d’objecció.

Tanmateix tot i que soc prou gran com per saber amb qui m’estic jugant els quartos des de fa vint anys, tot plegat em resulta empipador. Resulta desencoratjador aquest triomf de la cultura de la mandra: si a la gent li costa arribar a dominar les operacions formal, prescindim-ne ( i aquí cal fer crítica corporativa, Schröder no era ningú per dir que els professors són fäule sacke, però tampoc era del tot fals). Però potser el pitjor de tot és la raó que serveix al capdavall de justificant d’aquesta supressió: a les escoles britàniques no s’ensenya gramàtica. Això és del tot cert. Com també ho és que pròpiament al sistema britànic no hi ha batxillerat. Això respon a un model cultural concret i definit. Potser amb els seus avantatges, però amb algunes deficiències molt clares, des del meu punt de vista, amb dues en concret fonamentals: la consolidació d’un societat extremadament classista en la seva relació amb la cultura i el desequilibri absolut d’aquest model educatiu entre l’adquisició de destreses tècniques i la maduració i formació personal. Potser ambdós resultats poden ser considerats com el peatge a pagar en una societat formada segons principis liberals. Des del meu punt de vista és un peatge massa car. En tot cas, hi ha un tema fonamental que cal tenir sempre present. Les llengües no són merament instruments de comunicació, com certes propagandes volen imposar. Aprendre una llengua significa sempre combregar d’alguna manera amb una visió del món. En aquest sentit, i penso al programa lingüístic de Rajoy que llegia ahir, és molt interessant pensar en allò en que coincideixen el Partit Popular amb les propostes del partit nacionalistes. El català o el castellà són discutibles, l’anglès no.

Allan Turing

Passejant sense solta ni volta pels carrers del meu barri,trobo per atzar una casa amb una de les característiques plaques blaves londinenques on s’explica que aquell fou el lloc de naixement de Alan Turing. Turing és el inventor de la famosa màquina que constitueix el fonament de tota la posterior ciència de la computació. No tinc molt clar si en algun moment de la meva vida he tingut una consciència cabdal del que significava la seva màquina. Ho hauria d’haver tingut, per exemple, quan estava a la facultat d’informàtica. Ara ben segur que no. De fet, llegint l’article de la Wikipedia no he acabat de treure l’aigua clara. Com que almenys entre els meus lectors sé que hi ha un matemàtic que espero algun dia torni per aquí direm que la casa es troba a un carrer anomenat Harrington Crescent i a hores d’ara és un hotelet amb molt bon aspecte. La referència de la Wikipedia és molt aproximada però no exacte. Certament és molt a prop de Paddington, però no exactament al seu voltant. El barrí és Maida Vale i la casa és a tocar de l’estació de Warwick Avenue, la utilitzada pels turistes que volen anar a Little Venice. Del que havia sentit parlar però no en recordava res de concret, és del procés de degradació pública de la figura de Turing que acabà amb la seva mort, fet que serveix per recordar que la dècada dels cinquanta no només fou de tenebres a l’estat espanyol.

karen buck

Fa uns dies vaig rebre un informe de Karen Buck, la meva representant al parlament de Westminster, tal i com ella mateixa es presenta al informe. Pertany al partit laborista i de fet el prospecte barreja la comunicació del seu treball personal i algunes de les realitzacions del partit al barri, com un nou centre de salut i dues noves acadèmies, una de les quals ja havia vist en passar amb el 36 i que arquitectònicament em va semblar força reeixida. Les qüestions de les que la senyora Buck s’ha ocupat preferentment són la reducció de la criminalitat, un problema prou contingut però sempre latent en una aglomeració humana d’aquestes dimensions, i la potenciació del reciclatge, una activitat en la qual Londres està més aviat endarrerida. També ha visitat Orient Mitjà i s’ha ocupat de la qüestió de la vivenda. La xifra potser més significativa és que ha atès personalment, segons diu, més de 4500 dels seus electors durant l’any 2007, una cosa així com una dotzena diària i segurament un bon percentatge de la gent que viu a la circumscripció de Regent’s Park i Kensington nord . No negaré que evidentment hi ha una bona part d’aparença i publicitat però el cert és que l’informe es clou amb les diverses maneres d’entrar en contacte amb la diputada i que com a mínim jo recordo haver estar convocat a una reunió a una església propera un dissabte al matí de fa uns mesos. Tampoc cauré a la demagògia de dir que tots els nostres diputats a les Cortes o el Parlament són uns ganduls. Pel contrari acceptaré que com diu Anasagastegui al seu bloc, hi ha un munt que penquen de valent. El fet cert és però que aquest treball no arriba a l’elector i, allò que és més greu, que l’opinió de l’elector sobre aquest treball fet, o deixat de fer, en realitat no té cap mena d’importància. El sistema britànic no és perfecte i certament pot tendir a prioritzar interessos particulars per sobre dels generals. Tanmateix la diferència entre aquest sistema i el nostre és significativa i és al capdavall la diferència entre oligocràcia i una figura més semblant a la democràcia.

In der Lauf der Zeit

Fou cap al final de la dècada dels seixanta si no recordo malament quan Stanley Rosen ens oferí el seu Nihilism que ja constituïa la llavor de tota la seva producció posterior. Lúcidament escrigué llavors que el problema del nostre temps no és tant haver renunciat a la recerca de la veritat com haver-la trobada i no estar capaç de suportar el tedi inherent a aquesta gens envejable possessió. Fora una suposició contra les lleis de l’estadística pensar que Wim Wenders havia llegit aquest llibre en el moment de la seva aparició, però mentre el dia de cap d’any tornava a veure al NFT, el seu In der Lauf der Zeit em sembla que aquest fora el tema que millor podria expressar el sentit d’aquesta pel·lícula. Probablement inacceptables pel públic actual i segurament incomprensibles, les tres hores del film de Wenders són un testimoni cabdal del pathos de la seva època i d’una manera d’entendre el cine que clarament ha passat avall. El motiu fonamental de l’esmentada incomprensibilitat rau en el fet que una de les possibles lectures és considerar-ho un exercici hermenèutic sobre el treball de directors anteriors com, per exemple, Nicholas Ray, però aquí el text original està gairebé perdut: les pel·lícules de Ray estan oblidades i són en molts casos de difícil accés. La temàtica general del seu cine fou però aquella en la que Wenders centrà la seva narració: la impossibilitat de retornar a casa, malgrat que sigui un el nostre somni aquest desig acaba sovint sent només la causa de malsons. En el cas dels dos protagonistes de la pel·lícula el retorn es produeix però no pas per quedar-s’hi sinó per constatar que hi hagut un passat i que només des de la història, la memòria, hi ha una reconciliació amb la nostra identitat i la possibilitat de, tot i seguir en el camí, apropar-se a alguna mena de sentit, un cop exclosa la possibilitat de romandre a un lloc, és a dir d’excloure el camí d’una civilització que per sota de la seva aparença triomfal és essencialment il·lusòria.

Interior-exterior

Tornant sobre el llibre de Wat del que vaig parlar la setmana passada i de la seva experiència del comunisme, la següent citació em sembla molt significativa del tarannà del llibre

Moreover. I had realized – this is one of the many points of view possible on communism- that communism is in fact exteriorization. Communism is the enemy of interiorization, of the inner man. If we had leftist sympathies, fantasies, fascinations and were spellbound by communism, it was because we had seen both the treachery and the danger of interiorization.. But today we know that exteriorization leads to: the killing of the inner man, and that is the essence of Stalinism. The essence of the Stalinism is the poisoning of the inner man so that it becomes shrunken the way headhunters shrink heads-those shriveled little heads- and then disappears entirely. It doesn’t even decay away inside, because the communists are afraid of inner decay. No, it should turn to dust.

Si Watt te raó caldria concloure que l’estalinisme no té res de contingència històrica, sinó que és la conseqüència directa d’allò que suposà la il·lustració, però encara més aquesta referència a la lluita entre interiorització i exteriorització a la que es refereix Wat ens permet entreveure que tot i que sembli molt lluny no hem tancar la discussió entre Plató i la sofistica.

Ran

I am a man more sinned against than sinning, aquesta és la proclamació sobre ell mateix i el seu destí que el Rei Lear fa la començament de l’acte tercer quan el trencament amb les seves dues filles grans és del tot palès. El Lear rodat per Kurosawa a mitjans del vuitanta, Ran, sembla estar construït amb la finalitat de posar en dubte i finalment refutar aquesta afirmació. Mentre que a l’original shakesperià el passat de Lear roman a la foscor, al film de Kurosawa aquest passat es fa present en nombroses ocasions tot fent evident que la relativa tranquil·litat de consciència del monarca està mancada de tot fonament cert. De totes les possibles vies d’aprofundiment i comprensió del text de Shakespeare, la política, la familiar o la metafísica, Kurosawa opta decididament per la darrera (de fet és una pel·lícula que sovint agrada molt els filòsofs), tot i fer-ho des d’una perspectiva diferent i en un cert sentit oposada a la de Shakespeare. Mentre que a l’obra original hi ha una certa restauració de l’ordre amb el triomf final d’Edgar, el seny mostrat al capdavall pel duc d’Albany i la victòria final dels anglesos sobre els invasors francesos, a l’obra de Kurosawa no hi veig la més mínima senyal d’esperança. Més aviat al contrari assistim al triomf absolut del Caos que dona títol a l’obra. Els Déus han mort o estan absents, potser indignats enfront del penós espectacle de la raça humana. En tot cas ningú no respon a les nostres pregàries i tot depèn de la iniciativa d’uns homes que massa sovint fan la tria equivocada. Debades cercaríem al King Lear o a qualsevol altra obra de Shakespeare, una imatge alhora tan potent i depriment com la que clou el film: el jove cec, completament sol a un pas de l’abisme, pietós d’un Buddha absent esperant una germana que no ha de tornar mai.

Doubt

John Patrick Shanley ha estat guanyador del premi pulitzer i l’autor del guió de Moonstruck, oscar al millor guió original. Aquest darrer mes el trycicle de Kilburn ha estat representant una obra seva Doubt, precisament la que va suposar-li l’esmentat premi. Evidentment una obra amb aquest títol no podia deixar d’interessar-me i ahir vaig anar a aquest teatre proper al meu domicili. El nord de Londres no és l’East End, però la qualitat de l’espectacle no és inferior a la que ofereixen els teatres que demanen 50 lliures per seient, especialment pel que fa als actors, d’una qualitat remarcable els quatre que apareixien. L’acció de l’obra té lloc a un col·legi de monges del Bronx, l’any 1964 i explica la confrontació entre la directora del centre, la germana Aloysius i un jove capellà, el pare Flynn, on també intervé una jove germana, sister James, testimoni i alhora eina en la lluita dels dos primers personatges. Ella serà qui provocarà el conflicte quan informi la superiora de l’actitud estranya d’un nou alumne, el primer noi negre admès al col·legi, després d’una xerrada privada amb el capellà. El pare ho justifica explicant un incident disciplinari, el noi s’hauria begut el vi de la missa, i ell va tractat d’amagar el fet per no perjudicar el noi, però la mare superiora suposa que hi ha alguna cosa més, possiblement alguna mena d’abús.

L’enfrontament entre els dos personatges principals és d’entrada una confrontació entre dues concepcions diferents del catolicisme, una més estricta, la de la mare superiora, i una de més liberal, la del capellà inspirat en els preceptes del Concili Vaticà II., però de fet l’obra va més enllà i es tracta el problema de com ha de realitzar-se l’ensenyament. Mentre que el jove capellà fonamenta les relacions amb els alumnes a l’afectivitat la directora és partidària de les regles i mantenir les distàncies. La seva opció sembla més antipàtica però qualsevol coneixedor del que has passat a l’ensenyament des de que va morir Kennedy, la referència històrica que centra cronològicament l’obra, pot sospitar que toca més del que sembla. Fonamentalment Doubt fa però justícia al seu títol. Mai no sabrem la veritat del que ha passat i per això l’obra acabarà podent definir-se com una tragèdia on els seus pols són la necessitat indefugible d’actuar i els peus de fang que constitueixen el fonament de qualsevol de les nostres certeses o, parafrasejant la germana Aloysius, el remordiment per no poder ser mai més innocent i la consciència que la innocència només seria saviesa en un mon on no hi hagués mal.

There was a crooked man

La dècada del seixanta va ser un període de desorientació professional per Mankiewicz. Rodà només dues pel·lícules amb molt poc èxit, tant de crítica com de públic. De fet després de The Honey Pot ja mai més voler o va tenir l’oportunitat de rodar un dels seus guions originals. There was a crooked man era un guió de dues figures del Hollywood dels seixanta, David Newman i Robert Benton famosos llavors per haver fet el guió d’una de les pel·lícules més decisives, potser la més decisiva, en la configuració del nou Hollywood: Bonnie and Clyde. El film fou presentat amb una certa condescendència al NFT. Formalment no és ni de lluny una bona pel·lícula. Potser per inseguredat Mankiewicz deixa de ser el cineasta elegant de Mrs. Muir per passar a una utilització excessiva del zoom, un dels trets d’estil més desagradables del moment. Tanmateix és una pel·lícula que m’agrada molt. És un dels últims grans treballs de dos actors emblemàtics del vell Hollywood: Henry Fonda i Kirk Douglas i té un bon grup de secundaris entre els que excel·leixen Warren Oates i Hume Cronyn. És malgrat partir d’un guió aliè i de les concessions a l’època, una pel·lícula coherent amb l’obra de Mankiewicz i amb la seva visió de la vida com a representació. Com Lawrence Olivier a Sleuth o Rex Harrison a The Honey pot, el personatge és una mena de director d’escena amb fantasies de demiürg que acaba fracassant perquè la vida sovint no es deixa empresonar als nostres càlculs. L’element que més va copsar la meva atenció i més nou per a mi fou la clara intencionalitat política del film; el seu caràcter d’atac a la tradició liberal de la que Mankiewicz havia format part. Fent una lectura política del film en la línia de J. Hoberman és clar que el blanc de la ironia de Mankiewicz és la tradició reformista liberal defensora d’idees com la rehabilitació penal i en aquest sentit la tria d’Henry Fonda com el cap de la presó compromès amb una concepció reformista no és gens innocent. Des d’algun punt de vista Mankiewicz estava ja marcant les línies fonamentals del que seria el cine dels setanta. El seu escepticisme esdevé aquí fundador del nihilisme d’un Coppola o d’un Scorsese.

El segle d'Aleksander Wat

El setembre passat vaig parlar per primera vegada d’Aleksander Wat, l’escriptor polonès que dona testimoni de la seva odissea per diverses presons soviètiques durant el temps de la segona guerra mundial. Fa poc vaig poder trobar el llibre on publicà les seves memòries amb el títol en anglès de My Century. Fa uns anys que no ha estat reeditat en anglès i ignoro si ha estat mai publicat en alguna llengua hispànica. És un llibre però del tot recomanable, com a testimoni d’un temps on molts europeus es trobaren sense opció ( i aquí cal recordar que en el context dels anys trenta la democràcia liberal no era una opció, ni tan sols pels britànics quan aquests miraven més enllà de les seves fronteres. Els anglesos compatibilitzen una fe fèrria amb la democràcia amb seriosos dubtes sobre si els membres d’altres ètnies tenen capacitat per viure en un règim tan perfecte). En el cas de Wat les seves opcions al setembre de 1939 eren restar a Varsòvia, cosa poc atractiva per a un jueu, o fugir cap a l’Est cosa perillosa per algú que havia abjurat públicament del seu pas pel partit comunista polonès. D’altra banda Wat pertanyia a un tipus d’intel·lectual a hores d’ara extingit: un home capaç de gaudir del clàssics com a presència viva i capaç d’expressar-se amb fluïdesa en no menys de quatre llengües. El seu llibre ha estat elogiat com potser la millor descripció mai feta de la vida a la presó des de Dostoievski. En molts moments em recorda també a Kafka, perquè el fet cert és que Wat no fou empresonat per cap motiu massa més concret que ser escriptor i polonès i per tant membre d’una classe que calia neutralitzar per després manipular o suprimir en funció del que Stalin decidís fer amb Polònia quan arribés el moment. A la presó, Wat s’esforça en sentir viu i seguir pensant i feu una reflexió valuosa sobre qüestions com el significat del comunisme, el sentit del temps o el de la vida social. Però sobre tot aprofità l’oportunitat de viure a un àmbit on ja no té cap mena d’operativitat la distinció entre ser i aparença; on hom viu la situació que Sòcrates al Gorgies deixava per més enllà d’aquesta vida. Un altre dia en diré alguna cosa. En tot cas la seva lectura em dugué a la ment la vella polèmica sobre el caràcter massa professoral de la filosofia. La crítica feta per alguns de la limitació que suposa el fet que després de Kant la majoria de figures que es troben a les històries de la filosofia són professors universitaris. Més enllà d’aquest fet però, allò realment significatiu és que molts d’aquest filòsofs (universitaris i no universitaris com és el cas de Schopenahuer) hagin desenvolupat la seva existència del tot aliens a tota mena d’experiència límit, on tot, més enllà fins i tot de la vida està en perill. Hi ha excepcions. Entre els antics clarament Sòcrates i Plató. Al nostre temps una mica Wittgenstein i sobre tot Levinas i Patocka, potser els dos filòsofs més autèntics del nostre temps.