Borau i Furtivos

Dilluns el NFT projecta la còpia restaurada per la filmoteca aragonesa de Furtivos, poachers a la versió anglesa, i l’acte compta amb la presència del director de la pel·lícula José Luís Borau. Borau és un senyor prou gran,78 anys, però apareix com un home remarcable, d’una gran humanitat. El públic va agrair molt la seva sinceritat i el seu esforç per expressar-se en un anglès que havia estat segurament millor en uns altres temps, Borau va rodar un dels seus millors films als EEUU Rio abajo, però que els anys i el seu retir han rovellat. Borau ens parlà del procés creatiu de la pel·lícula que partí de dues nocions ben vagues i imprecises: fer una pel·lícula amb Lola Gaos de protagonista i fer-la al bosc. Ens explicà també l’aferrissada lluita amb la censura franquista que volia fer 32 talls a la pel·lícula (molts talls per a un film que només dura 82 minuts) i que només permeté la seva exhibició després de l’èxit del film a San Sebastian. La pel·lícula ha resistit prou bé el pas del temps. Sense ser una obra mestra, té elements que funcionen molt bé: la fotografia de Luis Cuadrado, el bon ritme narratiu imposat pel director, la presència de Gaos i Montllor. D’altres constitueixen més aviat febleses: Alicia Sánchez no era una elecció gaire adient per a la noia sortida del correccional, hi ha algunes concessions a la moda de l’època en escenes de “destape” més aviat prescindibles i el doblatge de la banda sonora és del tot infecte, cosa que el mateix Borau reconegué. Al seu temps la premsa espanyola i internacional s’escarrà amb el simbolisme polític del film. Borau afirmà que de fet no en pensava gaire en aquestes qüestions mentre feia la pel·lícula i efectivament crec que alliberant-se d’aquesta necessitat a priori hom pot fruir molt més de la pel·lícula, més apta per iniciar una reflexió sobre els problemes més bàsics relacionats amb els instints més primaris que no pas per fonamentar discursos polítics. Acabar assenyalant dues coses: en primer lloc, la resolució de la història que, des del meu punt de vista es la millor part de la pel·lícula, semblant en certs aspectes a una de les escenes culminats d’un dels grans films d’aquella dècada: la mort de Fredo Corleone. En segon lloc, l’emoció que em causà veure l’enyorat Ovidi Montllor a la seva presència cinematogràfica més definitòria (veure però no pas sentir-lo, ja que fou doblat per un altre actor, el seu accent d’Alcoi no resultava comprensible a l’escenari de la pel·lícula)