Gramàtica

Com que els resultats al meu centre no són gaire bons cal prendre alguna mena de mesura i ja fa temps que sento dir, especialment per gents relacionada amb l’ensenyança de les llengües, que potser una possibilitat fora prescindir de l’estudi de la gramàtica, massa complicada, per centrar-se a l’objectiu que els “nens” aprenguin a llegir i entendre allò que llegeixen. No puc pas negar que la raó adduïda és de pes: molt difícilment pot entendre que és un objecte directe, algú que no sap llegir. Les objeccions però són també dignes de consideració. La primera, immediata, la podria fonamentar a la meva experiència personal. Jo soc una persona d’intel·ligència normaleta, però potser pel sotsdesenvolupament del país de la meva infància, als dotze anys, quan ara comencen l’ESO, jo llegia prou bé. Quatre anys per aprendre a fer quelcom que ja sabia fer, potser haguessin estat massa anys!. De fet, no hi ha a hores d’ara cap motiu fisiològic o evolutiu per pensar que els nens de dotze anys no puguin llegir perfectament. Hi ha fins i tot alguns que en saben, tot i que prudentment mirin sovint de dissimular-ho. La meva amiga i companya Helena del departament de llatí raona que de imposar-se aquesta tendència, la seva presència a l’institut perdrà tota mena de sentit, ja que és impossible en dos anys curtets haver d’explicar no només allò que es suposa que poden saber de llatí o grec, sinó tota la gramàtica espanyola. Això no serà per a molts, és clar, una objecció, sinó potser una conseqüència inevitable del progrés. Pel que fa a la meva assignatura, però la situació no serà gaire diferent. Difícilment entendrà ningú que no tingui nocions de gramàtica, res sobre nocions com la de Déu o substància, per no dir, que sembla un salt abismal intentar fer un mínim d’anàlisi lògic a qui no ha estat exercitat a l’anàlisi gramatical. Òbviament això no serà tampoc cap mena d’objecció.

Tanmateix tot i que soc prou gran com per saber amb qui m’estic jugant els quartos des de fa vint anys, tot plegat em resulta empipador. Resulta desencoratjador aquest triomf de la cultura de la mandra: si a la gent li costa arribar a dominar les operacions formal, prescindim-ne ( i aquí cal fer crítica corporativa, Schröder no era ningú per dir que els professors són fäule sacke, però tampoc era del tot fals). Però potser el pitjor de tot és la raó que serveix al capdavall de justificant d’aquesta supressió: a les escoles britàniques no s’ensenya gramàtica. Això és del tot cert. Com també ho és que pròpiament al sistema britànic no hi ha batxillerat. Això respon a un model cultural concret i definit. Potser amb els seus avantatges, però amb algunes deficiències molt clares, des del meu punt de vista, amb dues en concret fonamentals: la consolidació d’un societat extremadament classista en la seva relació amb la cultura i el desequilibri absolut d’aquest model educatiu entre l’adquisició de destreses tècniques i la maduració i formació personal. Potser ambdós resultats poden ser considerats com el peatge a pagar en una societat formada segons principis liberals. Des del meu punt de vista és un peatge massa car. En tot cas, hi ha un tema fonamental que cal tenir sempre present. Les llengües no són merament instruments de comunicació, com certes propagandes volen imposar. Aprendre una llengua significa sempre combregar d’alguna manera amb una visió del món. En aquest sentit, i penso al programa lingüístic de Rajoy que llegia ahir, és molt interessant pensar en allò en que coincideixen el Partit Popular amb les propostes del partit nacionalistes. El català o el castellà són discutibles, l’anglès no.