El segle d'Aleksander Wat

El setembre passat vaig parlar per primera vegada d’Aleksander Wat, l’escriptor polonès que dona testimoni de la seva odissea per diverses presons soviètiques durant el temps de la segona guerra mundial. Fa poc vaig poder trobar el llibre on publicà les seves memòries amb el títol en anglès de My Century. Fa uns anys que no ha estat reeditat en anglès i ignoro si ha estat mai publicat en alguna llengua hispànica. És un llibre però del tot recomanable, com a testimoni d’un temps on molts europeus es trobaren sense opció ( i aquí cal recordar que en el context dels anys trenta la democràcia liberal no era una opció, ni tan sols pels britànics quan aquests miraven més enllà de les seves fronteres. Els anglesos compatibilitzen una fe fèrria amb la democràcia amb seriosos dubtes sobre si els membres d’altres ètnies tenen capacitat per viure en un règim tan perfecte). En el cas de Wat les seves opcions al setembre de 1939 eren restar a Varsòvia, cosa poc atractiva per a un jueu, o fugir cap a l’Est cosa perillosa per algú que havia abjurat públicament del seu pas pel partit comunista polonès. D’altra banda Wat pertanyia a un tipus d’intel·lectual a hores d’ara extingit: un home capaç de gaudir del clàssics com a presència viva i capaç d’expressar-se amb fluïdesa en no menys de quatre llengües. El seu llibre ha estat elogiat com potser la millor descripció mai feta de la vida a la presó des de Dostoievski. En molts moments em recorda també a Kafka, perquè el fet cert és que Wat no fou empresonat per cap motiu massa més concret que ser escriptor i polonès i per tant membre d’una classe que calia neutralitzar per després manipular o suprimir en funció del que Stalin decidís fer amb Polònia quan arribés el moment. A la presó, Wat s’esforça en sentir viu i seguir pensant i feu una reflexió valuosa sobre qüestions com el significat del comunisme, el sentit del temps o el de la vida social. Però sobre tot aprofità l’oportunitat de viure a un àmbit on ja no té cap mena d’operativitat la distinció entre ser i aparença; on hom viu la situació que Sòcrates al Gorgies deixava per més enllà d’aquesta vida. Un altre dia en diré alguna cosa. En tot cas la seva lectura em dugué a la ment la vella polèmica sobre el caràcter massa professoral de la filosofia. La crítica feta per alguns de la limitació que suposa el fet que després de Kant la majoria de figures que es troben a les històries de la filosofia són professors universitaris. Més enllà d’aquest fet però, allò realment significatiu és que molts d’aquest filòsofs (universitaris i no universitaris com és el cas de Schopenahuer) hagin desenvolupat la seva existència del tot aliens a tota mena d’experiència límit, on tot, més enllà fins i tot de la vida està en perill. Hi ha excepcions. Entre els antics clarament Sòcrates i Plató. Al nostre temps una mica Wittgenstein i sobre tot Levinas i Patocka, potser els dos filòsofs més autèntics del nostre temps.