Escòcia: culzean i arran

Des del castell de Threave enfilarem cap a l’Est fins arribar al Culzean Castle. A Escòcia hi ha una bona quantitat de castells, com correspon a una societat que va estar en una situació de violència constant fins gairebé a finals del XIX, quan la població fou foragitada. Culzean és un castell atípic ja que no queda res del seu passat remot i esta situat en mig d’una finca de grans dimensions que a més de boscos, inclou una platja i un camí que voreja els penya-segats propers. Culzean és potser l’obra més important si més no, més majestuosa, del principal arquitecte escocès del seu temps, Robert Adam. Influït pel romanticisme, Adam pensà la part que dissenyà de l’edifici, una torre amb funcions residencials, no en oposició a la natura circumdant sinó en continuïtat, com una prolongació del penya-segat sobre el que està bastit el castell. L’efecte està del tot assolit i el seu interior conté una escala oval considerada com una de les millors realitzacions de l’arquitectura britànica de tots els temps. La part superior de la torre fou cedida en us de fruit mentre visqué al General Eisenhower que s’estigué unes quantes vegades, mentre i després de ser president. Una exposició commemora la seva figura i rememora la seva vida, des d’uns orígens en principi pocs destinats a cap mena de glòria, la ciutat d’Abilene, fins la presidència del EEUU, en una dècada que hom acostuma a definir amb el seu nom.
Des de Culzean seguirem la costa cap al nord, passarem a prop d’Irvine, una altra aturada fa vint i cinc anys, però passarem de llarg fins arribar al ferry que ens portà a la illa d’Arran. La illa té una diferència molt definida entre sud, amb un paisatge similar al dels lowslands i per tant a l’anglès, i el nord que és molt celebrat per algunes guies, ja que et permet tenir una visió del nord de la illa, sense fer els feixucs camins que duen més enllà d’Inverness. És un paisatge semblant al de les highlands, una mena de desert de gespa. Tot i l’espectacularitat del nord, el sud és interessant i té llocs de gran bellesa. Ens va agradar especialment la badia de Lamlash, molt ample amb una extensa platja de sorra i mig tancada per una illa que hi és al seu front, la holy island, un nom que dona testimoni de la connexió de la illa amb pràctiques religioses des d’antic i que encara es manté perquè actualment és propietat d’una comunitat budista

Escòcia (I) Castle Douglas

Tot i que fa tres anys vaig fer una estada d’uns dies a Edimburgh ha estat aquesta setmana passada quan he retornat a Escòcia finalment. M’ho havia proposat diverses vegades, però diverses circumstàncies ho havien impedit fins ara. Sempre he sentit un gran interès per aquest país, la pàtria de David Hume i Robert Louis Stevenson, i de fet el meu primer viatge fora de l’estat tingué com a destí Gran Bretanya, en part com a fruit d’aquest interès. Vint i dos anys després la prosperitat general d’Europa es veu prou reflectida. En alguns llocs com Inverness, la ciutat d’Europa que ha crescut més en els darrers cinc anys, molt reflectida. Com a tot arreu la gastronomia ha millorat i els llocs infectes que llavors eren sovint la única possibilitat ja no existeixen i a qualsevol ciutat mitjana hi ha possibilitats de fer un àpat decent. Em sembla que hi ha més carreteres de les que existien abans tot i que encara en queden moltes, masses pel meu gust, carreteres d’un únic carril amb “passing places” per si trobes algú que ve de front. Ara bé, allò essencial està mantingut. Segueix sent un lloc molt buit i, en un cert sentit, salvatge. Tot i que ara comença per primera vegada des de fa segles a rebre immigració, fonamentalment de l’Est d’Europa, és possible fer molts kilòmetres sense trobar nuclis de població significatius. El contrast amb el seu veí del sud és esclatant, perquè per arribar-hi a Escòcia des de Londres cal creuar les Midlands, que és possiblement una de les regions més atapeïdes d’Europa. De fet, havia sentit dir que fer alguna cua entorn de Birmingham és pràcticament inevitable i nosaltres en varem trobar a l’anada i la tornada. Aniré explicant el nostre itinerari en successius posts. No completament per casualitat, el meu primer punt d’aturada fou el darrer lloc d’Escòcia on ens varem detenir l’any 1985. Un ciutat de mercat en una zona rural anomenada Castle Douglas. Fa vint i dos anys l’únic que varem conèixer de la ciutat fou l’estació de Polícia. Els frens del nostre 131 no anaven gaire bé i ens enclastarem contra un turisme britànic, el propietari del qual va prendre molta por en veure que veníem d’un país del tercer món i decidí que era millor fer els papers pertinents en presència d’un agent de l’autoritat. Recordo la mirada escèptica i divertida de l’agent de policia mentre li demanava dades i números del tot absurds des del seu punt de vista, perquè llavors els impresos de les asseguradores espanyoles eren complicadíssims, mentre que els britànics tenien un únic número. Ara no vaig haver de visitar la comissària i ens allotjarem a un hotel prou confortable on dormirem dues nits, tot aprofitant el diumenge per caminar i conèixer una mica els boscos de Galloway, el parc natural més important dels lowlands. Passejar per un bosc és un plaer que no cal descriure i que resulta estrany a Anglaterra, on la destrucció sistemàtica dels seus boscos comença amb Enric vuité. Castle Douglas està molt a prop de Kirkcudbrigth, ciutat descrita de manera un xic pretensiosa com la capital de la riviera escocesa, tot i que és un lloc amb una personalitat indubtable. Castle Douglas als vespres resulta més aviat solitari i com altres ciutats petites britàniques a partir d’una certa hora té un punt d’amenaçador pels grups de joves ebris que cerquen, i no acaben de trobar, alguna mena de diversió. Té però llocs d’interès la ciutat està emplaçada al costat d’un llac que feia força efecte il·luminat només per la llum lunar i a prop té el castell de Threave que és de fet una runa des de la guerra civil del XVII, però de molt bon veure, ubicada al mig d’una illa sobre el riu Dee

Caeiro versus Plató

Nâo basta abrir a janela
Para ver os campos e o rio
Nâo é bastante nâo ser cego
Para ver as árvores e as flores
É preciso tambén nâo ter filosofia nenhuma.
Com filosofia nâo há árvores: há ideias apenas
Há só cada um de nós, como uma cave.
Há só uma janela fechada, e todo o mundo là fora;
E um sonho do que se poderia ver se a janela se abrisse,
Que nunca é o que se vê quando se abre a janela

Tot l’esforç literari desplegat per Plató es por entendre com una revenja contra Homer, més enllà de la sofística el seu adversari més aferrissat. En molts sentits Plató guanya la partida, perquè la nostra civilització s’ha definit molt més des de la filosofia que des de la poesia. Tanmateix aquesta de tant en tant té possibilitat de tornar-s’hi. La resposta d’Alberto Caeiro en aquest poema és contundent. La filosofia no serveix per alliberar-nos de la caverna. És, o potser ha esdevingut, ella mateixa la caverna.

Un país estrany

Llegeixo pel diari l’enquesta sobre el consum de productes culturals a Catalunya que presenta Salvador Cardús. Em sembla que són nous arguments per a concloure que això de la cultura catalana no té gaire futur, tot i que això podria ésser discutit. El mateix dia llegeixo a El Mundo les declaracions d’un Albert Boadella, del tot lliurat a la causa del constitucionalisme espanyolista. El seu to em sembla del tot sincer. Es lamenta del fet del fracàs complet de la causa institucional a Catalunya i afirma que ara per ara la independència és inevitable. Tot plegat sembla que aquest país és com molt raret, t’ho miris per on t’ho miris sempre resulta decebedor. O som un a gent especialment rebel i malcontenta o potser hauríem d’aprendre a mirar el país d’un altra manera. En tot cas, jo m’ho miraré encara des de més lluny perquè dedicaré la setmana vinent a voltar per Escòcia on ben segur no m’afectarà l’onada d’entusiasme nacional que es desbordarà si l’equip anglès es torna a proclamar campió del mon de Rugby el proper diumenge. Reprendré el dietari a finals d’octubre

Pensaments desesperats sobre educació

L’article de Salvador Cardús a la Vanguardia d’ ahir és de les coses més assenyades que es poden dir a l’àmbit de l’educació. Tanmateix, malgrat que els que treballem a l’ensenyament constatem cada dia aquesta realitat, oferim una mercaderia que no interessa, cap tipus del que remena les cireres a educació, mantindrà aquest punt de vista mai de la vida. Allò característic del mon de l’educació és l’absolut i complet divorci amb la realitat. Ara el meu institut hem de definir el projecte educatiu. La posició de l’equip directiu ha estar, com molts hem fet en aquest casos, copiar alguna cosa que han trobat, em sembla que de l’institut de Paris. A la primera pàgina hi ha com sis referències a la noció de valors, cosa que evidentment ja automàticament converteix el document en putrefacte. Tanmateix callo, suposo que ningú no deu tenir gaire ganes de parlar d’educació seriosament. Això dels valors és, si més no, confortable i fàcil

Imaginació

L’activitat que aquest any he triat per no quedar-me tancat en el ghetto espanyol on visc és fer un curs sobre escriptura de guions cinematogràfics. És un curs eminentment pràctic i l’objectiu final es fer un guió curt per un film d’una durada entre 4 i vint minuts. Pel meu anglès és un desafiament de primer ordre. He d’escriure molt, ràpidament i amb precisió, coses les dues últimes més aviat complicades. De moment, treballem poc amb film grans perquè el nostre professor està interessat als curts més que als llargmetratges. Tanmateix, més enllà de les problemàtiques lingüístiques que començo a pensar que ja mai no s’endreçaran del tot, el text és un desafiament terrible per a la meva capacitat. Aquestes setmanes estic copsant alguna cosa que ja sospitava i ara sé de cert. La meva imaginació està en un estat entre rovellada i morta. Potser Borges tenia raó i aquesta és la malaltia més comuna entre els homes de lletres, però això tampoc no és una consolació. Com tampoc ho és el pensar que de fet no cal inventar històries, perquè en conec de molt bones que puc convenientment reciclar o fins i tot pensar que d’històries originals no hi ha més enllà de dues dotzenes.

Epistemologia darwinista

The harmony between our minds and the world is due to the fact that the world is responsible for our minds, aquest és el principi des del que Blackburn defineix la nostra situació epistemològica. Si això és així, el darwinisme ha deixat de ser una teoria merament biològica. És el principi que dissol els problemes epistemològics de la ment moderna i consagra la substitució de Déu per la naturalesa. Els límits del coneixement són allò que imposa la contingència de l’evolució i l’adaptació.

Lancelot du lac

Lancelot du lac és potser el més estrany dels films de Bresson. L’únic situat en època no contemporània i el primer o el segon rodat en color. La pel·lícula té un cert punt de confusió narrativa, cosa que no és gaire freqüent en el cine de Bresson generalment molt clar. No crec que tingui la capacitat de subjugació de pel·lícules com Pickpocket o au hasard Balthasar, però és molt interessant dins de l’obra bressoniana perquè planteja el tema oposat al que havia definit les seves grans obres dels anys cinquanta. Si aquests films parlen fonamentalment de la donació de la gràcia, el tema de Lancelot du lac és la pèrdua de la gràcia, reflectida en aquesta crònica dels últims moments i per tant de la degradació del regne de Camelot. Com era d’esperar l’edat mitjana de Bresson no té gaire res a veure amb els models hollywoodencs. És un film gairebé sense decorats, d’una austeritat visual que contrasta amb la riquesa de la banda sonora intensament treballada. A diferència del cine clàssic d’aventures Bresson renuncia a intentar cap mena d’estilització de la mort, la qual es presentada amb grolleria i brutalitat. Presentà el film la seva vídua que insistí a l’ambigüitat del film. En definitiva, hom tant pot pensar que la condemnació pot venir de l’amor il·legítim dels protagonistes com de la manca de fermesa en aquest amor.

La batalla de Hastings

El 14 d’octubre de 1066 va canviar possiblement el destí de Gran Bretanya i possiblement d’Europa. Aquell dia tingué lloc la batalla de Hastings on morí el rei saxó Harold i com a conseqüència Guillem el Conqueridor ocupà el seu lloc. Avui aquesta data era commemorada a Hastings amb una recreació de la batalla, al mateix lloc on es desenvolupà fa quasi mil anys, just al costat de les restes de la impressionant Abadia que Guillem erigí per celebrar la seva victòria. Normalment és possible visitar l’abadia i fer un recorregut pel prat on tingué lloc la batalla on hi ha uns cartells explicatius. Avui però aproximadament dos centenars de persones escenificaven la batalla. No sé ben bé qui eren perquè no he parlat amb cap d’ells. Alguns eren francesos i també americans i havien fet nit en unes tendes a l’estil medieval plantades al marge del camp. Hi havia també una mena de fira comercial semblant a les que proliferen a llocs del sud de França com a Carcassone. L’espectacle no era gaire dinàmic, tot i que possiblement ha ajudat el fet que avui feia una calor sorprenent a Hastings i la roba que portaven no era en absolut lleugera. La reacció del públic m’ha semblat pel contrari molt més interessant. No era en absolut imparcial, sinó que estava absolutament a favor dels anglosaxons que en alguns cartells eren definits de manera força anacrònica com a anglesos, mentre que per megafonia el narrador insistia en que els normands no eren francesos (tot i que a les tropes de Guillem hi havia una part francesa). El lloc on caigué Harold, on després es posà l’altar de l’abadia, estava ple de flors fresques en una quantitat improbable per una figura tan remota en el temps. Potser m’equivoco però es difícil no associar els oferidors d’aquestes flors i els lectors del Daily Mail, delerosos d’un referendum per forçar definitivament la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Malgrat tot el sentit històric dels britànics s’ha imposat i un any més les tropes de Guillem han proclamat la seva victòria

Un condamné a mort s’est échapée

Un condamné a mort s’est échapée és l’únic èxit comercial del que gaudí Bresson al llarg de la seva carrera. Suposo que tingué a veure més la temàtica, la celebració de la mitològica resistència, que no pas amb la forma del film que fa poques concessions a l’espectacle. Tanmateix, és un film realment apassionant i que aconsegueix un petit miracle molt característic de Bresson, la conjunció de la sobrietat i la intensitat. Hi hagué una petita introducció on es comparà el film amb The great escape. Era oportú ja que com digué el presentador després d’haver vist el film de Bresson, el camp d’on fugen SteveMcqueen i els seus companys sembla un campament d’estiu. Allò que no és al film americà, és el que fa la pel·lícula de Bresson totalment commovedora, reflectir la sensació d’angoixa produïda per la forçada reclusió i la solitud produïda per aquesta. Els presoners no tenen gaire vida en comú. Només una estona per rentar-se una mica. Tota la resta del seu temps estan aïllats i de fet la major part del metratge del film veiem al protagonista sols a la seva cel·la, treballant. Com tots els films de Bresson, aquest és una pel·lícula sobre la fe i la gràcia, fonamentalment sobre la necessitat de guanyar-se la gràcia. Com Hitchcock, Bresson no creia en els actors. A diferència de l’anglès tingué condicions de treballar en llibertat que el permeteren prescindir dels actors professionals. Treballà sempre amb models que de fet no actuaven sinó simplement deien les frases, la resta era la seva feina i amb aquest mètode aconseguí un resultats excepcionals i únics a la història de l’art cinematogràfic

Eltham palace

Eltham palace és un dels molts edificis singulars dels voltants de Londres per on val la pena passar-s’hi. Els seus orígens es remunten al segle XIV quan es comença la seva construcció. Fou una finca de recreació del Tudor i la seva sala principal era de les més importants del regne. Amb la restauració dels Estuard entrà en decadència fins que la seva propietat fou cedida a un membre de la família Courtauld, de la que ja hem parlat en aquest dietari, Stephen el qual visqué fonamentalment de les accions de l’empresa familiar tot i que impulsà diversos projectes com la creació del London Ice Club o del estudis Ealing (que foren el destí final d’una part del mobiliari quan la família deixà la llar). Stephen edificà una mansió per ell i la seva esposa, tot reconstruint l’antic palau medieval, a l’exterior adoptà una forma semblant a la de Hampton Court (el qual no és medieval sinó renaixentista), reconstruí la gran sala medieval amb criteris més cinematogràfics que no estrictament històrics i feu una casa ultramoderna pels paràmetres del anys 30, introduint per primera vegada el disseny escandinau al Regne Unit. Com correspon a l’època l’estil predominat és l’art deco i la seva mostra més impressionant és el vestíbul principal que podeu veure a la foto, tot i que cap de les habitacions mereix deixar de ser tinguda en compte. El bany de la propietària és potser el més famós de la casa, tot simulant un temple al lloc de la banyera ( la imatge més petita). L’esforç indubtable que suposà fer la casa tingué relativament poc fruit. En part fou desmantellada quan comença la guerra i a l’acabament el propietari decidí instal·lar-se a Escòcia, per finalment acabar fent una altra mansió a Zimbabwe, on contribuí i impulsà la formació de la galeria nacional d’aquest país.

American Gigolo

El NFT ha posat en marxa aquestes dues setmanes un cicle dedicat a la memòria de Robert Bresson, un dels cineastes més originals i singulars de la història del cinema. El cicle no només abasta films del realitzador francès, sinó obres d’alguns cineastes directament influïts pel seu treball. Entre aquests cineastes no podia faltar Paul Schrader, el qual dedicà la seva tesi doctoral al cineasta francès, a més d’Ozu i Dreyer. El film triat fou American Gigolo que jo no havia vist mai i em va semblar una pel·lícula que ha resistit molt bé el pas del temps. De fet, segurament em va agradar més el divendres del que m’hagués agradat si l’hagués vist en el moment de la seva estrena on les concessions a l’actualitat, com la música de Moroder, m’haguessin emprenyat més. Com moltes bones històries des d’Edip, American Gigolo té com a tema fonamental, el descobriment d’un mateix, l’endinsament a la lucidesa que en el cas del personatge protagonista passa per anar-se adonant de la gratuïtat i la inanitat de la seva existència tot passant per un infern que al film pren la forma d’una discoteca gai. El final està directament manllevat de Pickpocket (sense dubte el meu Bresson i una de les meves pel·lícules preferides, però jo soc dels degenerats que s’estimen Dostoievski), fins al punt que no tinc clar si parlar d’homenatge o simple i directament de plagi.

Polònia i la segona guerra mundial

Dissabte passat es va celebrar un debat obert al Imperial War Museum per cloure les jornades que aquesta institució ha dedicat a la memòria històrica de la Guerra a Polonia, el títol era Qui va ser el guanyador? La segona guerra mundial i les seves conseqüències per l’Est d’Europa. El to general el va marcar la primera intervenció del periodista Adam Zamoyski, un llicenciat en Oxford provinent d’una família polonesa exiliada. La seva resposta fou indirecta, no qui va guanyar la guerra, sinó qui no va guanyar-la malgrat estar entre els vencedors oficials. Per ell, els dos països en aquesta situació són Polònia i Gran Bretanya, la primera per la seva subjugació als invasors de 1939 i la segona perquè després dels sacrificis dels sis anys de guerra, el seu estatus de potència imperial s’havia esvaït completament. Wojciech Roszkowski membre del parlament europeu i veterà lluitador anticomunista, fou directe a la seva resposta: la guerra la va guanyar Stalin, el qual des d’una situació relativament secundària a l’any 1939, va emergir com la segona superpotència mundial, fonamentalment gràcies a la utilització de recursos aliens (esmerçant això si milions de vides russes que segurament no l’interessaven gaire). El debat fou en general brillant i útil per mostrar altres concepcions de la guerra diferents de la versió més oficial. Per acabar hom projectà una pel·lícula polonesa de Robert Glinski, titulada una cosa així com Tot el que és més important. Explica la història d’Alexander Wat, la seva dona i el seu fill. La parella, jueus i comunistes, decideixen fugir cap a l’est després de la invasió alemanya el setembre de 1939. Ràpidament se n’adonen que no és una bona elecció. El refús d’Alexander a sotmetre’s a les directrius del partit comunista soviètic, continuador de la política tsarista basada a anul·lar la nació polonesa, el portarà a ell a la presó i a la seva família a ésser deportats al Kazajstan on d’entrada patiran no sols la brutalitat dels guardians soviètics, sinó la dels seus companys d’infortuni, antisemites i òbviament anti-comunistes. De fet, la deportació fou el destí habitual de quasi tots els ciutadans polonesos que prengueren l’opció de fugir cap a l’est. Sense ésser excel·lent, la pel·lícula resultà molt interessant, perquè malgrat la relativa abundància de memòria sobre les barbaritats nazis, els camps soviètics són encara una realitat molt més desconeguda. Els intents de reflectir-la, com aquest films polonès, sovint no surten de les seves fronteres. Segurament alguna cosa hi deu tenir a veure el fet que mentre el nazisme forma part de la memòria històrica, no passa el mateix amb el stalinisme, cada cop més reivindicat per les forces hegemòniques de la nova Rússia.

El museu de la RAF

Hendon és un barri més dels que formen la perifèria de Londres, molt a la perifèria de fet. Té però una de les atraccions més curioses de la capital, el museu de la RAF, que de fet és un museu de l’aviació militar, perquè hi ha avions de molts països. Hendon és un dels llocs on comença l’aviació al Regne Unit i així el museu està emplaçat a uns hangars que foren construïts al temps de la primera guerra mundial. Les dimensions del museu són molt vastes. Nosaltres hi fórem gairebé sis hores i amb prou feines varem arribar a veure la meitat de la superfície en exposició. El contingut bàsic és molt clar i gens sorprenent: avions, normalment exemplars autèntics, convenientment restaurats des del Blériot XI, que per primera vegada va assolir creuar el Canal el 1909, fins al Typhoon, el model més avançat desenvolupat a Europa. Evidentment, tot un hangar està dedicat a la Batalla d’Anglaterra “our finest hour”amb lloc pels avions que protagonitzaren aquest episodi bèl·lic: el Messerchmit alemany i els Spitfire i Hurricane britànics. Dins d’aquest hangar hi ha també un Sunderland, l’hidroavió més emprat en defensa de les costes, on és possible entrar i fer-se una idea del que significava passar dotze hores a aquest artefacte, que duia una nombrosa tripulació. Tot i que d’entrada podria resultar massa monotemàtic, l’enginy museístic britànic fa que resulti interessant de veure fins i tot pels que, com jo, no són estrictament apassionats de l’aviació. No descarto passar-m’hi alguna altra estona.

Sobrerepresentació

Tot fa preveure que aquest any aniré més curt del temps del normal i voldria treure’m el vici de deixar de llegir les notícies sobre la política catalana i espanyola, però no me’n surto. Quasi cada dia acabo perdent uns minuts que, pel que acabes llegint sempre acaben resultant ser massa temps. Em cridà l’atenció l’afirmació repetida per enèsima vegada, amb motiu de la presentació del partit de Savater i Rosa Díez, de la seva pretensió de fer una llei per acabar amb la representació excessiva dels partits nacionalistes al parlament espanyol. Em sembla,que hi ha moltes coses opinables o discutibles, però les lleis de l’aritmètica no estan entre elles i des de la transició ha quedat establert que segurament són els partits nacionalistes els que tenen una representació més fidel al parlament espanyol d’acord al pes del seu electorat on hi ha una força infrarepresentada respecte al seu pes electoral real, IU, i dues forces clarament sobredimensionades que són els dos partits majoritaris. Probablement la proposta coherent fora la de prohibir la presentació a les eleccions d’aquesta mena de partits, que clarament és la idea de fons mantingudes pels seus autors i que de fet no resulta contradictòria dins del seu marc ideològic. És, però, preocupant que ningú no es queixi mai de la sobre representació d’aquests dos partits (més aviat hi ha gent que pensa que hauria de reforçar-se), potser per pors que no han estat superades i sobretot pel fet que la realitat de l’estat espanyol tampoc és ben bé la que alguns pensen que hauria de ser i la quantitat de gent que no es sent representada pels partits de govern sense ser majoritària, no és minoritària

Caetano Veloso

“Hi ha massa cançons al mon. Jo n’he escrit una quantitat ridículament gran” amb aquestes paraules Caetano Veloso obria la presentació de l’escrit amb el que acompanyà la presentació del seu nou disc a Londres. Caetano ha fet, o ha de fer, aquest any 65, l’edat de la jubilació, però el seu aspecte no ho demostra pas. Més aviat sembla pertànyer a aquesta raça privilegiada d’individus als quals no els sembla afectar el pas dels anys, i si ho fa mínimament, encara els millora. Els exemples més clars d’aquesta mena de gent foren Cary Grant i Ramon Masià. Quan va morir Sinatra, vaig pensar que potser aquest senyor de Bahia era el candidat més ferm per obtenir la plaça de millor cantant del mon, que en aquest context vol dir el que més m’agrada. No he canviat gaire de parer, però el concert de dilluns passat tampoc m’ajuda a mantenir aquest punt de vista. Caetano es presenta amb un grup petit: ell mateix, guitarra, piano i bateria per oferir un concert fonamentalment rocker. Només tres cançons mostraren el seu perfil més intimista, aquell amb el qual em trobo més a gust. Certament no és un concert incoherent, si considerem el conjunt de la seva carrera iniciada en el moviment tropicalia i per tant amb arrels ben clares a la música popular dels seixanta. En tot cas si jo i els meus acompanyants van quedar una mica desplaçats, el públic s’ho va passar molt bé. Els brasilers, molt nombrosos, varen veure el seu ídol i van poder fer la típica explosió de parafernàlia nacionalista que no ve gaire al cas, però amb la que la gent s’ho passa d’allò més bé. El anglesos van trobar un registre musical molt més proper i fàcil d’assimilar per ells que una proposta més essencialment llatina. De fet, Veloso mateix advertia que Londres és la única ciutat del món on no creu que s’entengués el projecte de fer unes Noves cançoes sentimentais.

Ratolins

Diuen que a Londres mai no estàs més de tres metres allunyat d’una rata o un ratolí. Això que fins ara havia considerat una d’aquestes estadístiques dubtoses de complicada verificació, acaba d’esdevenir un fet en el nostre cas, després d’haver observat la presència d’un nombre incert de ratolins a la nostra llar londinenca. No és un fet estrany pels veïns d’aquesta ciutat. Casa meva té pel cap baix no menys de 150 anys, és una estructura fonamentalment de fusta i té quatre xemeneies fora d’us que travessen les seves partes. Totes les finques del carrer tenen jardí i la fauna es prou amena pels costums barcelonins. Sovint els esquirols passegen pel meu carrer i, tot que no és habitual, és possible alguna nit observar guineus provinents suposo d’algun parc vei. Tanmateix aquest era un problema inimaginable a Barcelona on com a molt havia trobat algun insecte a casa meva. Els ratolins però són un altre cosa i provoquen sentiments molt més contradictoris. Hom és conscient del perill higiènic que suposen, però ensems sap que no són, zoològica i evolutivament parlant, tan diferents de nosaltres com poden ser els insectes. A més la meva generació ha crescut veient una llarga sèrie de dibuixos animats on es donava un imatge positiva d’aquest animalets. Els sentiments però no han estat decisius i de moment un d’aquests okupes presumiblement sense ideologia anarquitzant ja ha estat convenientment ajusticiat a cops d’escombra. De moment els possibles llocs de sortida estan bloquejats i fa dies que no apareixen, mentre planegem accions més definitives que han de tenir com àmbit, però, tota la finca. Tot i que potser siguin una espècie amb més futur que la nostra, no estem per ara disposats a compartir el nostre present.

València versus Chelsea

Després de dotze hores de rodolar pel mon, difereixo una mica la tornada a casa tot aprofitant que fan a la televisió el partit entre el Chelsea i el València. Demano una Guiness i trobo un seient equidistant entre un grup d’aficionats del València i un altre del Chelsea. El futbol té més gràcia quan tens alguna mena d’implicació amb el partit. Però em costa decidir-me. Històricament el València és un equip que em desperta molt poca simpatia, fora del Madrid, prefereixo qualsevol altre. A més, ara mateix, no m’agrada res com juguen. El Chelsea és un equip de la que ara per ara és la meva ciutat i de tots els grans és el que tinc més a prop. Tanmateix el tarannà del Tothenham o del Arsenal, equips de barriades més populars, em resulta més simpàtic. Chelsea és un barri pel meu gust massa pretensiós i Abrahamovich és un personatge dissuasori en ell mateix. De fet la tradició estrictament anglesa, que es va mantenir fins no fa gaire més de deu anys, és que cadascun és del equip del seu poble o del seu barri. Això significa que em tocaria ser del QPR, el qual des de que estic per aquí transita sense pena ni glòria per la part baixa de la classificació de la segona divisió. Als vuitanta tingué temps gloriosos quan estava dirigit per un jove entrenador anomenat Terry Venables. Des de llavors només ha destacat per què el seu entorn és el més violent i agressiu de la ciutat. De fet, la notícia més important protagonitzada pel club als darrers anys ha estat la mort d’un turista japonès al metro atacat per un part de l’equip juvenil. El club pertany a un grup d’inversió que té la idea de rellançar-lo els propers anys i que té com a un dels seus membres visibles el gendre d’Aznar, el de la boda de l’Escorial. Definitivament, com dirien els anglesos, not my cup of tea. Els afeccionats del València no semblen especialment del València, però si de l’espanyolitat. Tenen ganes de veure perdre un equip londinenc, anglès. El partit però no els hi va gaire bé i han d’estar més aviat callats. Els afeccionats del Chelsea en canvi semblen passar-s’ho més bé. Tots són de color i cap d’ells té el més mínim aspecte de pertànyer al veïnat de Chelsea. Més que amb l’equip semblen identificats amb el generós nombre de jugadors de color que formen la columna vertebral d’aquest equip. Quan Drogba fa el gol de la victòria la seva eufòria és immensa. Acabo la cervesa i torno cap a casa. Un bon dia per a les cases d’apostes perquè tothom donava clarament com a guanyador l’equip valencià. Jo però no havia apostat.

LLIBRES QUE M ‘AGRADARIA ESCRIURE (I SEGURAMENT NO PODRÉ)

Hom ha escrit prou als darrers anys sobre el diàleg platònic i calia fer-ho. Superar l’acadèmica distinció entre forma i contingut era l’única manera de treure l’aigua clara dels escrits d’aquest autor, que només creuen entendre bé els que ho ignoren completament. Plató ha estat sense cap mena de dubte el millor escriptor filosòfic, cap altre no és ni tan sols semblant, però això no significa que aquesta mena d’anàlisi no es pogués fer amb altres autors. Jo ho vaig provar amb Descartes fa molts anys i el resultat crec que tenia un cert interès. Fora interessant però dur aquesta qüestió al diàleg filosòfic. Un estudi fructifer podria sortir de la comparació entre el diàleg augustinià, el galileia, el de Berkeley i el de Hume. El diàleg des de la perspectiva acadèmica, el diàleg com a propaganda ideològico-filosòfica i el joc certament diferent que proposa Hume.

Adam i Eva

Ja he parlat un altre vegada a aquest dietari de la Courtauld Gallery, una col·lecció artística de primer ordre que queda un xic enfosquida per la riquesa i abundància de l’oferta museística d’aquesta ciutat. Aquest estiu han estat oferint una exposició centrada en un dels quadres més importants de la col·lecció, l’Adam i Eva que Lucas Cranach el vell, pintà el 1535. L’exposició és interessant per la seva concepció que defuig el caràcter enciclopèdic. La seva proposta és mirar a fons essencialment una única obra, la ja esmentada. Tot el material present a la resta de la sala està subordinat a entendre i fruir de l’obra que constitueix el seu centre. De fet, a més del quadre esmentat hi ha diversos dibuixos, alguns probablement apunts per l’obra final, i dues altres obres de Cranach on també es mostra el seu interès pel cos humà nu: Cupido queixant-se a Venus (national Gallery) i Apol·lo i Diana de la col·lecció privada de la reina. Quan parlem de renaixement hom sovint queda enlluernat per la brillantor de l’art italià i deixa en un relativa foscor allò esdevingut a altres contrades com els països germànics, cosa natural però un xic injusta. Jo personalment vaig passar una bona estona, en part revivint uns dels descobriments més agradables fet al temps de la universitat: l’obra de Gombrich, Iconae Symbolae, que ens descobrí M.A.Granada i que obrí una dimensió nova per la valoració d’autors com Botticelli, tot mostrant que més enllà de la dimensió merament formal, els quadres eren elements de difusió del neo-platonisme. La perspectiva amb la que cal apropar-se a Cranach no és diferent tot i que si ho és el context cultural, ja no neoplatònic sinó cristià reformista. En tot cas per més informació sobre Cranach i aquesta exposició podeu consultar la següent adreça:
http://www.courtauld.ac.uk/gallery/exhibitions/2007/cranach/info.html
(per cert m’agrada molt l’expressió d’aquest Adam que no ho acaba de veure clar. Més que cap altre cosa és per això del no veure clar que és l’home primordial)