Ratolins

Diuen que a Londres mai no estàs més de tres metres allunyat d’una rata o un ratolí. Això que fins ara havia considerat una d’aquestes estadístiques dubtoses de complicada verificació, acaba d’esdevenir un fet en el nostre cas, després d’haver observat la presència d’un nombre incert de ratolins a la nostra llar londinenca. No és un fet estrany pels veïns d’aquesta ciutat. Casa meva té pel cap baix no menys de 150 anys, és una estructura fonamentalment de fusta i té quatre xemeneies fora d’us que travessen les seves partes. Totes les finques del carrer tenen jardí i la fauna es prou amena pels costums barcelonins. Sovint els esquirols passegen pel meu carrer i, tot que no és habitual, és possible alguna nit observar guineus provinents suposo d’algun parc vei. Tanmateix aquest era un problema inimaginable a Barcelona on com a molt havia trobat algun insecte a casa meva. Els ratolins però són un altre cosa i provoquen sentiments molt més contradictoris. Hom és conscient del perill higiènic que suposen, però ensems sap que no són, zoològica i evolutivament parlant, tan diferents de nosaltres com poden ser els insectes. A més la meva generació ha crescut veient una llarga sèrie de dibuixos animats on es donava un imatge positiva d’aquest animalets. Els sentiments però no han estat decisius i de moment un d’aquests okupes presumiblement sense ideologia anarquitzant ja ha estat convenientment ajusticiat a cops d’escombra. De moment els possibles llocs de sortida estan bloquejats i fa dies que no apareixen, mentre planegem accions més definitives que han de tenir com àmbit, però, tota la finca. Tot i que potser siguin una espècie amb més futur que la nostra, no estem per ara disposats a compartir el nostre present.