Escòcia: culzean i arran

Des del castell de Threave enfilarem cap a l’Est fins arribar al Culzean Castle. A Escòcia hi ha una bona quantitat de castells, com correspon a una societat que va estar en una situació de violència constant fins gairebé a finals del XIX, quan la població fou foragitada. Culzean és un castell atípic ja que no queda res del seu passat remot i esta situat en mig d’una finca de grans dimensions que a més de boscos, inclou una platja i un camí que voreja els penya-segats propers. Culzean és potser l’obra més important si més no, més majestuosa, del principal arquitecte escocès del seu temps, Robert Adam. Influït pel romanticisme, Adam pensà la part que dissenyà de l’edifici, una torre amb funcions residencials, no en oposició a la natura circumdant sinó en continuïtat, com una prolongació del penya-segat sobre el que està bastit el castell. L’efecte està del tot assolit i el seu interior conté una escala oval considerada com una de les millors realitzacions de l’arquitectura britànica de tots els temps. La part superior de la torre fou cedida en us de fruit mentre visqué al General Eisenhower que s’estigué unes quantes vegades, mentre i després de ser president. Una exposició commemora la seva figura i rememora la seva vida, des d’uns orígens en principi pocs destinats a cap mena de glòria, la ciutat d’Abilene, fins la presidència del EEUU, en una dècada que hom acostuma a definir amb el seu nom.
Des de Culzean seguirem la costa cap al nord, passarem a prop d’Irvine, una altra aturada fa vint i cinc anys, però passarem de llarg fins arribar al ferry que ens portà a la illa d’Arran. La illa té una diferència molt definida entre sud, amb un paisatge similar al dels lowslands i per tant a l’anglès, i el nord que és molt celebrat per algunes guies, ja que et permet tenir una visió del nord de la illa, sense fer els feixucs camins que duen més enllà d’Inverness. És un paisatge semblant al de les highlands, una mena de desert de gespa. Tot i l’espectacularitat del nord, el sud és interessant i té llocs de gran bellesa. Ens va agradar especialment la badia de Lamlash, molt ample amb una extensa platja de sorra i mig tancada per una illa que hi és al seu front, la holy island, un nom que dona testimoni de la connexió de la illa amb pràctiques religioses des d’antic i que encara es manté perquè actualment és propietat d’una comunitat budista