Polònia i la segona guerra mundial

Dissabte passat es va celebrar un debat obert al Imperial War Museum per cloure les jornades que aquesta institució ha dedicat a la memòria històrica de la Guerra a Polonia, el títol era Qui va ser el guanyador? La segona guerra mundial i les seves conseqüències per l’Est d’Europa. El to general el va marcar la primera intervenció del periodista Adam Zamoyski, un llicenciat en Oxford provinent d’una família polonesa exiliada. La seva resposta fou indirecta, no qui va guanyar la guerra, sinó qui no va guanyar-la malgrat estar entre els vencedors oficials. Per ell, els dos països en aquesta situació són Polònia i Gran Bretanya, la primera per la seva subjugació als invasors de 1939 i la segona perquè després dels sacrificis dels sis anys de guerra, el seu estatus de potència imperial s’havia esvaït completament. Wojciech Roszkowski membre del parlament europeu i veterà lluitador anticomunista, fou directe a la seva resposta: la guerra la va guanyar Stalin, el qual des d’una situació relativament secundària a l’any 1939, va emergir com la segona superpotència mundial, fonamentalment gràcies a la utilització de recursos aliens (esmerçant això si milions de vides russes que segurament no l’interessaven gaire). El debat fou en general brillant i útil per mostrar altres concepcions de la guerra diferents de la versió més oficial. Per acabar hom projectà una pel·lícula polonesa de Robert Glinski, titulada una cosa així com Tot el que és més important. Explica la història d’Alexander Wat, la seva dona i el seu fill. La parella, jueus i comunistes, decideixen fugir cap a l’est després de la invasió alemanya el setembre de 1939. Ràpidament se n’adonen que no és una bona elecció. El refús d’Alexander a sotmetre’s a les directrius del partit comunista soviètic, continuador de la política tsarista basada a anul·lar la nació polonesa, el portarà a ell a la presó i a la seva família a ésser deportats al Kazajstan on d’entrada patiran no sols la brutalitat dels guardians soviètics, sinó la dels seus companys d’infortuni, antisemites i òbviament anti-comunistes. De fet, la deportació fou el destí habitual de quasi tots els ciutadans polonesos que prengueren l’opció de fugir cap a l’est. Sense ésser excel·lent, la pel·lícula resultà molt interessant, perquè malgrat la relativa abundància de memòria sobre les barbaritats nazis, els camps soviètics són encara una realitat molt més desconeguda. Els intents de reflectir-la, com aquest films polonès, sovint no surten de les seves fronteres. Segurament alguna cosa hi deu tenir a veure el fet que mentre el nazisme forma part de la memòria històrica, no passa el mateix amb el stalinisme, cada cop més reivindicat per les forces hegemòniques de la nova Rússia.