Escòcia (I) Castle Douglas

Tot i que fa tres anys vaig fer una estada d’uns dies a Edimburgh ha estat aquesta setmana passada quan he retornat a Escòcia finalment. M’ho havia proposat diverses vegades, però diverses circumstàncies ho havien impedit fins ara. Sempre he sentit un gran interès per aquest país, la pàtria de David Hume i Robert Louis Stevenson, i de fet el meu primer viatge fora de l’estat tingué com a destí Gran Bretanya, en part com a fruit d’aquest interès. Vint i dos anys després la prosperitat general d’Europa es veu prou reflectida. En alguns llocs com Inverness, la ciutat d’Europa que ha crescut més en els darrers cinc anys, molt reflectida. Com a tot arreu la gastronomia ha millorat i els llocs infectes que llavors eren sovint la única possibilitat ja no existeixen i a qualsevol ciutat mitjana hi ha possibilitats de fer un àpat decent. Em sembla que hi ha més carreteres de les que existien abans tot i que encara en queden moltes, masses pel meu gust, carreteres d’un únic carril amb “passing places” per si trobes algú que ve de front. Ara bé, allò essencial està mantingut. Segueix sent un lloc molt buit i, en un cert sentit, salvatge. Tot i que ara comença per primera vegada des de fa segles a rebre immigració, fonamentalment de l’Est d’Europa, és possible fer molts kilòmetres sense trobar nuclis de població significatius. El contrast amb el seu veí del sud és esclatant, perquè per arribar-hi a Escòcia des de Londres cal creuar les Midlands, que és possiblement una de les regions més atapeïdes d’Europa. De fet, havia sentit dir que fer alguna cua entorn de Birmingham és pràcticament inevitable i nosaltres en varem trobar a l’anada i la tornada. Aniré explicant el nostre itinerari en successius posts. No completament per casualitat, el meu primer punt d’aturada fou el darrer lloc d’Escòcia on ens varem detenir l’any 1985. Un ciutat de mercat en una zona rural anomenada Castle Douglas. Fa vint i dos anys l’únic que varem conèixer de la ciutat fou l’estació de Polícia. Els frens del nostre 131 no anaven gaire bé i ens enclastarem contra un turisme britànic, el propietari del qual va prendre molta por en veure que veníem d’un país del tercer món i decidí que era millor fer els papers pertinents en presència d’un agent de l’autoritat. Recordo la mirada escèptica i divertida de l’agent de policia mentre li demanava dades i números del tot absurds des del seu punt de vista, perquè llavors els impresos de les asseguradores espanyoles eren complicadíssims, mentre que els britànics tenien un únic número. Ara no vaig haver de visitar la comissària i ens allotjarem a un hotel prou confortable on dormirem dues nits, tot aprofitant el diumenge per caminar i conèixer una mica els boscos de Galloway, el parc natural més important dels lowlands. Passejar per un bosc és un plaer que no cal descriure i que resulta estrany a Anglaterra, on la destrucció sistemàtica dels seus boscos comença amb Enric vuité. Castle Douglas està molt a prop de Kirkcudbrigth, ciutat descrita de manera un xic pretensiosa com la capital de la riviera escocesa, tot i que és un lloc amb una personalitat indubtable. Castle Douglas als vespres resulta més aviat solitari i com altres ciutats petites britàniques a partir d’una certa hora té un punt d’amenaçador pels grups de joves ebris que cerquen, i no acaben de trobar, alguna mena de diversió. Té però llocs d’interès la ciutat està emplaçada al costat d’un llac que feia força efecte il·luminat només per la llum lunar i a prop té el castell de Threave que és de fet una runa des de la guerra civil del XVII, però de molt bon veure, ubicada al mig d’una illa sobre el riu Dee