València versus Chelsea

Després de dotze hores de rodolar pel mon, difereixo una mica la tornada a casa tot aprofitant que fan a la televisió el partit entre el Chelsea i el València. Demano una Guiness i trobo un seient equidistant entre un grup d’aficionats del València i un altre del Chelsea. El futbol té més gràcia quan tens alguna mena d’implicació amb el partit. Però em costa decidir-me. Històricament el València és un equip que em desperta molt poca simpatia, fora del Madrid, prefereixo qualsevol altre. A més, ara mateix, no m’agrada res com juguen. El Chelsea és un equip de la que ara per ara és la meva ciutat i de tots els grans és el que tinc més a prop. Tanmateix el tarannà del Tothenham o del Arsenal, equips de barriades més populars, em resulta més simpàtic. Chelsea és un barri pel meu gust massa pretensiós i Abrahamovich és un personatge dissuasori en ell mateix. De fet la tradició estrictament anglesa, que es va mantenir fins no fa gaire més de deu anys, és que cadascun és del equip del seu poble o del seu barri. Això significa que em tocaria ser del QPR, el qual des de que estic per aquí transita sense pena ni glòria per la part baixa de la classificació de la segona divisió. Als vuitanta tingué temps gloriosos quan estava dirigit per un jove entrenador anomenat Terry Venables. Des de llavors només ha destacat per què el seu entorn és el més violent i agressiu de la ciutat. De fet, la notícia més important protagonitzada pel club als darrers anys ha estat la mort d’un turista japonès al metro atacat per un part de l’equip juvenil. El club pertany a un grup d’inversió que té la idea de rellançar-lo els propers anys i que té com a un dels seus membres visibles el gendre d’Aznar, el de la boda de l’Escorial. Definitivament, com dirien els anglesos, not my cup of tea. Els afeccionats del València no semblen especialment del València, però si de l’espanyolitat. Tenen ganes de veure perdre un equip londinenc, anglès. El partit però no els hi va gaire bé i han d’estar més aviat callats. Els afeccionats del Chelsea en canvi semblen passar-s’ho més bé. Tots són de color i cap d’ells té el més mínim aspecte de pertànyer al veïnat de Chelsea. Més que amb l’equip semblen identificats amb el generós nombre de jugadors de color que formen la columna vertebral d’aquest equip. Quan Drogba fa el gol de la victòria la seva eufòria és immensa. Acabo la cervesa i torno cap a casa. Un bon dia per a les cases d’apostes perquè tothom donava clarament com a guanyador l’equip valencià. Jo però no havia apostat.