avaluació i constatació final
Etiquetes de comentaris: Cañada, Crònica personal
Etiquetes de comentaris: Cañada, Crònica personal
Etiquetes de comentaris: Catalunya
La lectura del llibre de Thomson ha estat un motiu per recuperar del fons de la llibreria, un dels llibres que me’n vaig dur de Hay-on-wye, The last days of Alfred Hithcock, una crònica dels darrers mesos de la seva vida escrita per David Freeman el responsable del guió de The Long Nigth, el film que podia haver clos la seva filmografia si Sir Alfred hagués viscut uns mesos més ( hi és inclòs també el guió de la pel•lícula). El guió era pràcticament definitiu i Hitchcock estava considerant qui podia ser la parella protagonista (Liv Ullman i Sean Connery). No és un llibre que aporti gaire claus per a la comprensió del treball del mestre anglès ( cosa difícil a hores d’ara) però és interessant per la descripció de com afrontà el seu final un personatge ben peculiar, fonamentalment pel fet que el personatge havia dominat completament a la persona. Crec que el fons de l’obra de Hitchcock és essencialment pessimista, malgrat ser més un mestre de la comèdia que del suspens, i en aquest sentit el relat de Freeman és congruent. El darrer Hitchcock és un home amb problemes greus de salut (associats amb l’obesitat però també l’alcoholisme), queixós de no haver viscut quan ja no tenia remei (no hi hagué vida més enllà de les pel•lícules) i poruc de la mort, tot i el seu intent de conjurar aquesta por amb jocs de paraules com el que feia quan es referia a ell mateix com The short Knight (el títol de Sir li fou conferit molt poc abans de la seva mort)
Aquest any és el cinquantè aniversari de Psycho, l’èxit comercial més gran de la carrera d’Alfred Hitchcock. Aquí s’ha fet un cicle commemoratiu que no he pogut seguir en absolut. Sí que he pogut, però, llegir el llibre que el crític David Thompson ha dedicat a aquest aniversari, The moment of Psycho, el subtítol del qual és definidor de quina és la seva tesi, How Alfred Hitchcock thaught America to love murder. El llibre fa una crònica del procés de gestació del film, un moment de fort retrocés per la indústria cada cop amb menys recursos enfront de la televisió, un comentari sovint apassionat de les seves seqüències i finalment un relat de la seva recepció. La posició de l’autor és, en un cert sentit, ambivalent; mentre que el seu entusiasme pels primer quaranta minuts del film és del tot il•limitat, no passa el mateix amb la segona part de la pel•lícula que per ell no excel•leix com la primera. Especialment després de la mort d’Arbogast sembla com si Hitchcock anés perdent interès a la història i la fa arribar a una solució racional i per això decebedora. És una excepció, però l’escena final del film amb Norman completament posseït per la seva mare, la qual no desmereix del començament del film.Etiquetes de comentaris: cine, Estats Units, Herrman, Hitchcock, Truffaut, Wilder
La catedral de York
Guild adventurer's hall
l'abadia de whitby
l'abadia de RievaulxEtiquetes de comentaris: ètica, Orwell, Post-modernitat, UK
Etiquetes de comentaris: Averanys
Excepcionalment, atès el panorama cultural del país, un dels èxits de la temporada està essent una coproducció parlada en italià, filmada quasi del tot a Itàlia i dirigida per un italià, el film de Luca Guadagnino, Io sono l’amore, tot i que, també cal dir-ho tot, la protagonista, i també productora del film, és l’actriu més emblemàtica del cinema “artístic” britànic, Tilda Swinton. El film de Guadagnino ha causat nombroses adhesions de molts espectadors però també un refús decidit d’altres. Jo l’he vist una vegada i, ara per ara, no en sabria prendre partit per cap dels dos bàndols. D’una banda em sembla indiscutible que el films assoleix moments d’una extraordinària bellesa, ajudats per una banda sonora realment extraordinària, la primera del seu autor John Adams més conegut pel seu treball dins del mon de l’opera. No em va agradar però la part final de la pel•lícula que em va semblar més aviat fàcil.Etiquetes de comentaris: cine, Guadagnino, Swinton, Visconti
Un tòpic molt repetit a un bon nombre d’històries vincula intel•lectualment la revolució americana essencialment a John Locke i els il•lustrats francesos. Hume generalment no és comptat dins del grup de pensadors influents. El llibre de Mark G. Spencer, Hume and Eighteenth-century America, està dedicat a examinar aquest tòpic i finalment a desmentir-lo. Spencer pren un partida gens apte per a mandrosos però del tot assenyat: examinar quins eren els continguts de les biblioteques americanes del anys anteriors a la revolució. Un treball plausible perquè es conserven els registres de gairebé totes les biblioteques públiques o privades. Las dades així obtingudes mostren que Hume fou una presència fonamental, cosa que corrobora les notícies que tenim de les subscripcions a les seves obres. El fet clar, però, és que encara que la recopilació dels assaigs filosòfics era ben coneguda, l’obra decisiva per establir la reputació de Hume fou la seva història de la Gran Bretanya (una mala notícia pels cervells massa especialitzats)Etiquetes de comentaris: Filosofia, Història, Hume, Plató, Política
Espècies desaparegudes:el professor de grecEtiquetes de comentaris: cine, Crònica personal, Fellini, vida
Fa poc dies ha estat estrenat a Londres el darrer film de Roman Polanski, The ghost writer. Com a d’altres moments de la seva carrera, Polanski sembla atansar-se al cine d’Hitchcock i aquest cop ho fa d’una manera més convincent que el record que tinc de Frenetic, ajudat entre d’altres coses pel fet de tenir aquí un repartiment qualificable de brillant en conjunt mentre, que al film de fa vint anys hi tenia un Harrison Ford amb més limitacions. El protagonista del film de Polanski és un escriptor, interpretat per Ewan McGregor, contractat per polir les memòries d’un ex-primer ministre britànic, retirat i amb problemes per haver estat denunciat per violació dels drets humans. Aquest primer ministre, interpretat per Pierce Brosnan, és un home ben plantat, d’origen escocès i casat amb una activista política de forta personalitat. Els paral•lelismes amb Blair no poder ser més evidents.Aquests són els més esmentats potser la tria més curiosa ha estat la del britànic Chris Darke, el qual a més de l'obra de Bazin, inclou la República de Plató, La invención de Morel de Bioy Casares, les Il·luminacions de Benjamin i la societat de l'espectacle de Guy Debord. La llista de títols més destacats té un predomini francès, cosa que corrobora l'opinió dels que pensen la cinefília com un invent d'aquell país. Tots són d'un període molt semblant cosa que ens permet deduir l'edat dels col·laboradors de la revista. (per cert, ningú no esmenta els dos llibres de Deleuze) Conec de manera desigual aquests llibres. Res els anglosaxons. Només de manera indirecta el de Bresson ( que tindria moltes ganes de llegir), només parcialment el de Bazin i prou bé el de Truffaut, que podria qualificar des del meu punt de vista com llibre de capçalera. Hi ha esmentat també d'altres llibres ben interesants per mi: l'autobiografia de Buñuel, el llibre de Haliday sobre Sirk, les notes d'Eleanor Coppola sobre el rodatge d'Apocalypse now. Hi ha d'altres que he comprat darrerament tan interessants com aquest, que no han estat esmentats. El fet, però, és que darrerament tendeixo a comprar-ne menys i tot l'article té un cert to elegíac. La literatura cinematogràfica, està esdevenint cada cop més un record del passat, una víctima col·lateral de la invenció del vídeo domèstic i del DVD, un altre víctima com d'alguna manera també ho ha acabat essent la mateixa narrativa cinematogràfica,
Etiquetes de comentaris: Bresson, Buñuel, cine, Hitchcock, Plató, Sirk, Truffaut