Nacionalisme cosmopolita

A Catalunya tracto gent nacionalista, indiferent o anti-nacionalista en el sentit barceloní del terme, és a dir, espanyolista. Parlant seriosament, tothom hi està d’acord que l’actual discurs nacionalista no du enlloc. Varien els sentiments amb els que aquesta afirmació és enunciada o rebuda, però no l’afirmació. En aquest sentit vaig obrir el llibre de Guibernau, per un nacionalisme cosmopolita, amb una certa esperança que pogués donar algun instrument per ajudar a endreçar la situació. La professora Guibernau viu a Londres on treballa com a catedràtica de la Universitat Queen Mary i és una presència habitual als actes organitzats per la Fundació Cañada Blanch i el seu entorn sobre la realitat política catalana. La seva trajectòria és un senyal inequívoc de la seva competència. El seu llibre, però, no m’ha acabat de fer el pes. Fonamentalment ho he entès com una exhortació a no tenir complexes, tot mostrant que ser nacionalista no implica necessàriament cap mena de rusticitat, cosa que certament no dubtaria a subscriure i que tampoc cal discutir gaire. Una altra qüestió és donar per descomptat que la realització d’un programa nacionalista impliqui necessàriament una opció de progrés. Com ens passa sovint als catalans, el llibre acaba en el fons confonent un desig amb un projecte. Això ha tingut el resultats que estem veient a la política catalana i no és allò que s’hauria d’esperar d’un escrit de reflexió que fora més útil dedicat a esclarir les condicions de possibilitat del projecte. En d’altres termes, la repetició màntrica de l’afirmació que som una nació és un acte buit mentre no es generi un consens entorn d’aquesta afirmació que aplegui una majoria significativa de la població catalana, cosa que certament no és el cas a hores d’ara. La debilitat enfront de l’exterior neix de la desarticulació interna, però difícilment el país es pot articular des d’una tesi que diu ben poc a la major part dels seus habitants.