Una revisitació postmoderna de Visconti

Excepcionalment, atès el panorama cultural del país, un dels èxits de la temporada està essent una coproducció parlada en italià, filmada quasi del tot a Itàlia i dirigida per un italià, el film de Luca Guadagnino, Io sono l’amore, tot i que, també cal dir-ho tot, la protagonista, i també productora del film, és l’actriu més emblemàtica del cinema “artístic” britànic, Tilda Swinton. El film de Guadagnino ha causat nombroses adhesions de molts espectadors però també un refús decidit d’altres. Jo l’he vist una vegada i, ara per ara, no en sabria prendre partit per cap dels dos bàndols. D’una banda em sembla indiscutible que el films assoleix moments d’una extraordinària bellesa, ajudats per una banda sonora realment extraordinària, la primera del seu autor John Adams més conegut pel seu treball dins del mon de l’opera. No em va agradar però la part final de la pel•lícula que em va semblar més aviat fàcil.
La proposta de Guadagino es podria definir com una revisió dels drames de família característics del cinema clàssic italià i que tingueren el seu màxim exponent a Visconti i segurament a la seva Caduta degli Dei. Els temps però han canviat i la delectació cal•ligràfica de Visconti és ben aliena a Guadagnino. Altres canvis són també significatius com el fet que el protagonista aliè a la família burgesa ja no és un intel•lectual ni un artista, sinó un cuiner, que la família ja no sigui purament italià, el personatge de la mare interpretat per Tilda Swinton és d’origen rus, o la disjuntiva moral en la que es mouen els negocis de la família, en la que la pura i simple gasiveria està per sobre de qualsevol consideració sobre la tradició o el prestigi del cognom.