Final de curs

Final del pitjor curs de la meva vida. Hauria de treure moltes conclusions però no en tinc encara gaire ganes. Havia escrit fa anys envers el poc sentit de fer treballs directius a hores d’ara, però la realitat ha superat les expectatives. El treball de gestió és ara per ara del tot incompatible amb el treball purament docent, molt més enllà d’una pura qüestió de temps i connectada amb el fet, sobretot, de què el treball d’administració es fa contra els professors i, concretament, contra el que podríem dir una concepció liberal del treball de professor. Només dues petites notes per acabar. Hom m’ha recriminat no tenir prou consciència de la meva obligació de ser un cap de personal. Això és un fet que no puc negar. Haver-ho estat, però, hagués significat estar en contradicció amb un de les poques eleccions que recordo haver pres a la meva vida. D’altra banda tinc del tot clar que un institut no és una empresa i que l’empresa no és el model d’organització humana que s’escau en aquest cas. La segona nota fa referència al meu llibre sobre Descartes i l’aposta sobre la generositat de la que derivava el principi ètic, de la meva personal i limitada ètica provisional, de no jutjar els altres. Tinc del tot la impressió d’haver emmalaltit per la meva medicina.

Furedi

Darrer dissabte a Londres, hi assisteixo a una reunió del grup per la renovació pedagògica. Malgrat la connotació sinistra que això pot tenir per molts de nosaltres, els membres del grup entenen pedagogia de l’única manera sensata i plausible per aquest terme: com una reflexió filosòfica sobre la pràctica de l’ensenyament. El meeting era a la Conway Hall, un actiu focus de difusió cultural, proper al museu britànic. L’autor de la ponència era Frank Furedi , l’autor d’un bon llibre que vaig llegir poc després d’arribar a Londres, Where all the Intelectuals have gone?, un llibre que potser no serveix per fer grans descobriments, però si per obtenir la consolació que dóna saber que hom no està mai tan sol com sovint sospitem.
Furedi comença definint la situació a partir de la inversió del prejudicis de l’època victoriana. Si el sistema d’aquell temps es basava a l’exclusió dels alumnes no gaire brillants, nosaltres estem ara a la situació oposada: la hipòtesi no confessada, però definidora de l’actuació dels pedagogs, és que allò normal és ser més aviat curtet. Això defineix el que ell anomenà la paradoxa de l’educació: viure a una societat que en principi és la que ha donat més importància a l’educació, el crit de guerra de Blair, però que quan més la valora retòricament menys espera dels nens. Des d’aquí desplegà un discurs on es trobaven moltes afirmacions ben conegudes, però pertanyents al grup de les que cal tornar a dir, per exemple, la seva denuncia del fet que ja hom no espera dels professors cap coneixement de les seves matèries, sinó ser experts en motivació. Parlà també del canvi de costat dels pares que és un dels trets definidors de la nova situació. Altres elements resultaren més nous. Un d’ells és la noció de la “throw away pedagogic”: el fonament de la pedagogia moderna és la idea de la irrellevància de tot el que ens ha precedit (cosa que impedeix qualsevol procés educatiu seriós, sí entenem que l’educació hauria de ser la transmissió i la conservació d’allò valuós legat per les generacions precedents, tal i com la definia Hanna Arendt). Enfront d’aquest nihilisme essencial, l’únic valor consistent és del canvi com valor en sí; el canvi esdevingut tradició. Aquest escenari acaba definint un mon sense tradició, en el que les idees dels adults han perdut tot el seu significat. Havent perdut tota la seva importància els continguts, tot el que resta és la capacitat per produir motivació.
Furedi comentà també el caràcter ambigu de nocions com la d’ensenyament permanent, la qual, si ens ho rumiem bé, té com a efecte més directe la desvalorització de l’activitat de l’escola, ja que aquesta deixa de tenir cap finalitat específica. Insistí també en un dels temes més treballats al seu llibre: la imposició del caràcter terapèutic a l’activitat pedagògica; la clarificació dels valors realitzada a les escoles és del tot aliena a la moralitat i essencialment lligada a la noció de “behavioural management”.
Potser el moment més polèmic fou quan Furedi relacionà directament els canvis esdevinguts amb l’aparició de noves generacions d’ensenyants. És un tema on em costa pronunciar-me, perquè al lloc on treballo jo segueixo sent dels joves (?), cosa provocada pel mecanisme de selecció del ministeri, però el fet cert és que molt probablement, atès el funcionament previsible dels centres de formació com la universitat, no hi haurà cap altre opció.

The Wind

Fa uns dies que finalment he deixat Londres fins al setembre, però com que els darrers dies foren angoixants em van quedar algunes coses per comentar. Dilluns passat tanco la temporada al BFI amb la visió d’un film extraordinari, un d’aquests que sense cap mena de dubte mereixen el qualificatiu d’obra d’art, parlo de The Wind l’obra americana de Victor Sjostrom feta a major glòria d’un dels rostres més atractius de la història del cinema: Lilian Gish. The Wind és un d’aquests films que per si sols permetrien justificar l’afirmació de la superioritat artística del cine mut sobre el cinema sonor. L’excel·lència del treball de Sjostrom, el perfecte ritme amb el que estan encadenades les seves imatges, és difícilment compatible amb el temps lent imposat per la paraula (aquesta és la raó dit sigui de passada per la que l’opera no esdevingué mai l’obra d’art total que volia ser i sovint l’emoció que desperta és ínfima enfront d’una simfonia). De fet, veient The Wind té molt poca importància la trama, una història triangular, més o menys banal ni tampoc un final feliç imposat que curiosament deixa un assassinat del tot impune, sinó l’intensa sensació produïda per la rítmica juxtaposició entre els ulls, els primers plans de Lilian Gish, i la imatge de la naturalesa desbocada. Una interacció que reflecteix d’una manera que recorda, per la seva intensitat, les obres de Shakespeare amb el seu caracteristic el joc de correspondències entre el macrocosmos i el microcosmos que és la nostre ànima

Lang lang

Dissabte al Royal Albert Hall assisteixo a un concert de Lang Lang, Herbie Hancock i la Philarmonia Orchestra. L’auditori estava ple de gom a gom i el públic no va sortir decebut, amb una gran ovació al final de l’acte. L’actuació forma part d’una gira que havia començat al festival de Jazz de Montreux. No em sento qualificat per parlar gaire de l’actuació. Tots dos pianistes tenen una formació i una trajectòria ben contraposades i em sembla que a l’escenari la indiscutible energia del xinès, empetiteix la figura del jazzista americà. Com a Montreux, la part final del concert fou una versió de la Rapsody in Blue de Gershwin que fou la peça més celebrada de la nit. En tot cas, allò potser més interessant fou veure l’entusiasme provocat per Lang, més semblant al d’una estrella de música pop que no pas a un concertista clàssic. Avui, per cert, comencem els proms, la manifestació musical-nacionalista més popular d’aquesta illa.

Jardí i Cosmos

El museu britànic exposà per primera vegada a Europa una mostra de les pintures reals de Jodpuhr. Les pintures foren fetes als regnats del Maharajas Bakath Sing, Vijai Sing i Man Sing,és a dir, durant el segle XVIII i la primera part del XIX,abans de la incorporació del subcontinent a la corona britànica. Mentre les obres primeres es centren a les representacions de la cort, fonamentalment dels jardins les dels darrers Maharajas tenen una clara intenció metafísica com a representacions cosmogòniques i cosmogràfiques. Les de l’època del darrer Maharaja són especialment importants perque constitueixen un testimoni de l’ordre religiosa del Nath, un grup de ioguis que esdevingueren la religió oficial imposant una visió diferent a la de d’hinduisme que no es mantingué després de la mort del monarca. La tècnica emprada és l’aquarel•la i més enllà del seu elevadíssim interès històric i filosòfic, cadascuna d’elles és una petita meravella pel seu ús del color i pel dinamisme que emana de cadascuna d’aquestes composicions.

Joseph Losey

Joseph Losey és l’objecte d’un dels cicles del BFI. No conec gaire extensament el seu treball, tan sols tenia un molt bon record de The Servant i una visió més recent, per DVD, de The Go-Between, film que m’havia agradat de jove. Aquest dies, he tornat a veure King and Country i he vist per primera vegada The assassination of Trotsky.
King and Country explica la història d’un jove voluntari a la primera guerra mundial, que un dia decideix que en té prou, poc després de rebre la notícia de la infidelitat de la seva dona, i decideix tornar a peu a casa seva. No arriba gaire lluny i és sotmès a un consell sumaríssim que acaba amb la seva execució. La pel•lícula és bàsicament l’escenificació del judici (un judici paral•lel dels soldats a una rata fa de contrapunt, que al mateix Losey reconegué com a fallit). La primera guerra mundial ha tingut una presència cinematogràfica petita comparada amb la segona, cosa que probablement no s’escau a la importància de l’esdeveniment (Patocka explicà molt bé, perquè aquesta guerra significava el moment clau de l’existència històrica europea). Losey va realitzar el seu treball assumint que no podia competir amb les pel•lícules més recordades com All quiet in the western front o Paths of Glory; de fet, King and Country, és un film pensat primerament per la televisió i que una mica per casualitat acabà a les pantalles cinematogràfiques. La guerra com a tal mai no surt al film, només sentim les explosions des de les trinxeres. Es nota, però que el material de base difícilment donava per a un llargmetratge i jo crec que si el film mereix ésser recordat a hores d’ara és pels seus protagonistes: Tom Courtenay, com l’infeliç soldat i Dick Bogarde com l’oficial encarregat de la seva defensa. En tot cas, il•lustra bé la tesi mantinguda llavors pels alts comandaments de què els afusellaments de soldats aixecaven n la moral de la tropa (recordo una vegada veient Paths of Glory que uns alumnes, de concepcions ingènuament dretanes i militaristes consideraven increïble i inverosímil, l’afusellament dels soldats acusats de covardia)
The assassination of Trotsky m’ha semblat una pel•lícula no gaire reeixida. No crec que el guió fos gran cosa i aquí el treballs dels actors no té la vàlua del film anterior. Richard Burton, fa un Trotsky, simplement correcte i Alain Delon, no em sembla gaire convincent com Ramon Mercader, aquest gran català universal. Potser, és que els films de Losey, al capdavall,valen el que val el guió (tots els més recordats tenen guió de Harold Pinter) o que Losey, simpatitzant del Partit Comunista quan això significava ser stalinista, no va acabar de trobar el punt de vista adient per a una història que podria donar molt de si des d’un punt de vista dramàtic. Qui tingui interès a la qüestió farà millor en veure el documental de Rioño.

Senyals dels temps

A l’entrada del metro de Picadilly agafo un exemplar de l’Evening Standard que als vespres és distribuït gratuïtament, quan apareix al migdia val 50 penics. La portada està dedicada a la mort d’una nena de sis anys per la grip porcina, suposadament sense cap altra problema de salut. Un altre notícia però em crida l’atenció: l’estimació que aproximadament un miler de advocats perdran la seva feina abans del cap d’any per l’opció, cada cop presa per més empreses, de contractar els serveis jurídics de companyies d’advocats Hindús. Mentre un advocat anglès, en el pitjor dels casos, cobra £2500 mensuals, un hindú té un bon sou quan rep £550. Una de les empreses que ha pres aquesta opció és Rio Tinto i de fet hi ha 16.700 advocats menys que l’any passat treballant al Regne Unit. És un signe revelador del poc futur que possiblement tenen les classes mitjanes d’Europa o en general, simplement Europa.

Craftmanship

Evidentment un bon artesà, és algú que pren cura del ser d’una manera directa. Com res del que escriu Plató, els exemples socràtics no són innocents. Això és que li dona rellevància al concepte de Craftmanship de Sennet

Solucions plausibles

Luis Buñuel deia que l’afirmació més assenyada que havia sentit a la seva vida provenia d’un frare, quan aquest li expressà la seva convicció en què: el mundo iría mucho mejor si todo el mundo dedicara una cuarto de hora por las mañanas a rezar a San José. Personalment, crec que el mon aniria prou millor només amb que els pedagogos, teòrics de l’educació i bestioles similars dediquessin un temps, posem cada setmana, a llegir Aristòtil. Dic, crec perquè no ho sé ben cert. Fent memòria també he conegut experts aristotèlics més aviat poca-soltes

Final de curs

Darrera sessió de Claustre i de Consell Escolar del curs finalització, per tant, del meu treball públic com a secretari. Sensació de buidor i d’una intensa amargor; sento haver-me quedat a mig camí, com absolutament tot el que he fet a la meva vida, la manera més absurda i cansada de perdre el temps, o dit altrament, de perdre-ho tot.

North by Northwest

Aquest any s’esdevé el cinquantè aniversari de North by Northwest i amb aquest motiu el BFi projecta una còpia nova. A l’entrevista amb Truffaut, Hitchcock parlà llargament sobre el film i insistí una idea que definia el propòsit que l’anima a fer el film: resoldre problemes d’espai manipulant el temps cinematogràfic i a l’inversa. La fórmula és explícita i del tot afortunada: una aproximació suficient per gaudir del film és la merament formal, el seu joc amb el muntatge, concretament. De fet, entenc que advertir-nos d’aquesta intenció, és el propòsit dels extraordinaris títols de crèdit del film (Saul Bass) on des d’un disseny purament geomètric es van formant els gratacels de New York, els seus carrers reflectits als vidres dels efidicis i finalment la gernació de cotxes i persones que omple aquests carrers. A més, North by Northwest és una comèdia i possiblement la millor comèdia d’Hitchcock (i això és dir de quasi tota la seva filmografia, segurament només The Wrong Man i Vertigo podrien constituir una excepció i en el darrer tampoc completament). Això no és casualitat, sinó que és el gènere que més es podia escaure a l’experimentació lúdica feta per Sir Alfred. El film en el seu moment tingué un bon èxit comercial però cap crític se’l prengué seriosament, decebuts per la inversemblança de la trama que, segons un dels més brillants, feia el film involuntàriament còmic. Probablement és d’un dels films que més es devia divertir fent. Certament, no és un fonament tan bo per la disquisició metafísica com el seu film precedent Vertigo, que en canvi no fou cap èxit des del punt de vista monetari, però hi ha també una mirada àcida i escèptica sobre la inseguretat de les relacions humanes. Fou el darrer film amb Cary Grant, fet sense dubte relacionat amb l’edat de l’actor de Bristol, més de 55 anys quan feu el film, però també potser pel fet que segurament ja no podia fer res de millor amb aquest actor. Cal dir però que la seva presència és brillant no només pel seu carisma sinó pels seus excel•lents acompanyants: una Eve Marie Saint, fent un paper completament allunyat del seu registre habitual i un James Mason, habilitat per competir amb el protagonista, tant en elegància com en cinisme.

El crepuscle dels Deus

Dissabte vaig veure a un petit teatre de Londres anomenat Courtyard theatre, al barri d’Hackney, una representació de l’obra Twilight of the Gods, una escenificació d’un diàleg entre Nietzsche i el fantasma de Wagner, tres dies després l’atac que el portà a la reclusió en un asil psiquiàtric de Torí, i abans de caure a l’estat catatònic on es mantingué els deu darrers anys de la seva existència. L’autor Julian Doyle ha treballat fonamentalment al mon del cinema. Alguns l’han definit com el setè Pyton, ja que va col•laborar amb el famós grup en moltes ocasions.. De fet, fou el responsable de muntatge de Brazil, Brian’s life i the Meaning of Life i se’l pot veure a Monty Pyton and the Holy Grail on és l’ultima cara que veiem, ja que interpreta el policia que posa la ma sobre l’objectiu cloent la pel•lícula. La funció està dedicada als Monty Pyton, que li han permès guanyar els diners per tenir els temps de preparar l’obra.
Hi tres actors a l’escenari: el que representa Nietzsche, un altre representant el fantasma de Wagner, que apareix poc després i una actriu que de vegades representa la monja que assisteix Nietzsche i d’altres vegades el fantasma de Cosima. No he llegit, com faig normalment, el text de l’obra però la meva impressió mentre la veia és que Julian Doyle havia fet un bon treball de recerca a les obres de Nietzsche, ja que quasi tota la part del seu diàleg prové directament de les obres de l’autor de l’Així parlà Zarathustra. La visita del fantasma no és de cortesia, allò que cerca és la seva redempció (no cal explicar el final perquè potser algun dia es representarà). La seva recerca permet repassar la trajectòria i la confrontació d’aquestes dues figures que suposen un punt final, tant a la història de la música com a la història de la filosofia. Allò que òbviament més em podia interessar a priori era la representació del personatge de Nietzsche, encarnat per l’actor Jud Charlton, que ens lliure un Nietzsche del tot plausible, lúcid, humà i extremadament fràgil. L’obra pren segurament partit pel filòsof en comptes del músic, cosa que ja m’està bé perquè sento com a molt més propera la figura del darrer defensor contemporani de la virtut que no pas la del músic que d’una primera adscripció a l’anarquisme passa al més abjecte dels nacionalismes.

Comunicació

Seguint amb el que parlavem ahir, l’Avui d’avui té un flaire especialment putrefacte i el paper de “mamporrero” li ha tocat avui a en Vicent Sanchis, el qual l’ha executat amb la convicció que caracteritza l’empresa. Cerco altres horitzons més acollidors i llegeixo l’entrada del 5 de juliol del quadern gris. Hi ha una esplèndida evocació de la penya de l’Ateneu de Barcelona. Penso que en els darrers mesos molt poques vegades he tingut una oportunitat de xerrar de manera gratuïta amb la gent (és a dir descomptant les estructures socials de reclusió: família i feina) i ni de bon tros, soc la persona més solitària que conec. Tot plegat no fora massa important sí no fos que em van dir que vivíem a l’era de la comunicació. El text de Pla em porta a un autor ben diferent, Marvin Harris i el seus textos sobre Antropologia. Una de les seves idees bàsiques, que apareix a més d’un dels seus llibres, és l’obsessió del Poder per desarticular els espais de reunió públiques, de vegades els mateixos poders que retòricament defensen la llibertat de reunió. La culminació d’aquest procés la veia en la televisió. Evidentment, com que aquest llibres ja tenen uns anys no podia preveure estris com el IPOD o l’ordinador personal que són un decisiu pas més enllà en aquesta direcció.

Aprovació de la LEC

Com que sovint he fet constar el meu escepticisme envers els continguts de la premsa en general, i de la catalana en particular, em sembla de justícia comentar que per una vegada s’ha dit la veritat. Em refereixo a l’aprovació de la LEC i els comentaris fets per gent com Jordi Barbeta, qui escrigué que la llei era un triomf del parlament i els partits envers els professors. És una afirmació del tot exacta. La qüestió és quina mena de país és un país que pren com a enemics, precisament, els professors!. Tot i que tampoc cal indignar-se, potser en el fons aquest és un senyal d’aquesta aspiració tan curiosa del nostre establishment político-cultural, la normalització. En tot cas queda clar que la culpa és d’uns professors que són massa espanyols (de moment, pertanyem a un cos estatal) i que ha fet fracassar la reforma, pel seu tarannà reaccionari. Afortunadament la sociovergència amb els mariatxis d’Esquerra els posarà en el seu lloc. El tema no està del tot acabat, perquè hi ha algunes qüestions estrictament laborals que permetran un recurs d’inconstitucionalitat amb moltes possibilitats d’èxit, però, com moltes coses que s’han anat fent, el pas que suposa la llei en consolidar el trencament del país, serà segurament irremeiable.

Pasión tranquila

En una recent i breu estada a Barcelona vaig ensopegar, mentre tafanejava per Laie, amb un llibre de Felipe Martinez Marzoa, dedicat a Hume. No ho comento gaire, però ja fa un temps que tracto d’escriure un llibre sobre Hume que ara està del tot en via morta. Això m’esperonà a adquirir el llibre, junt amb el clar bon record que tinc de les classes d’aquest autor a la Universitat de Barcelona, un dels tres o quatre professors les classes dels quals no eren una pèrdua de temps. Marzoa parla molt poc a la seva història de la Filosofia de Hume, de fet, en una sola pàgina liquida tot l’empirisme britànic. Potser no era del tot un judici sobre la irrellevància de l’autor escocès, però és clar que aquest nou llibre desmenteix del tot aquesta possibilitat, un fet que és d’agrair, ja que, en molts moments han predominat lectures de Hume que han tendit a la seva banalització (l’excepció més clara és el Husserl de la crisi de les ciències europees, un llibre sospito amb pocs lectors a hores d’ara). Marzoa és taxatiu a la conclusió del llibre: Hume no sols és un autor fonamental a la Filosofia amb majúscules sinó que és l’exemplar més reeixit de la vinculació possible entre les nocions d’il•lustració i Filosofia (per davant de Kant, que és un il•lustrat que fa Filosofia)
Pràcticament em vaig empassar la totalitat del llibre en el temps que el meu avió va trigar en arribar de Barcelona a Luton, cosa que significa que l’interès causat pel llibre fou real, però també que difícilment puc aspirar a fer una ressenya digna del llibre. M’acontentaré amb unes petites indicacions. Marzoa centra la seva lectura des de la distinció entre impressió i idea, per ell, la irreductibilitat de la idea a la impressió, expressa la impossibilitat d’una aprehensió plena de la facticitat i el centrament del discurs cognoscitiu a la idea és el lloc on s’expressa la modernitat de la filosofia de Hume, entenent que la modernitat per Marzoa és quelcom expressat a la filosofia cartesiana, tot seguint Heidegger en concret al Descartes de las Regulae ad directionem enginii. (una aproximació a Descartes certament discutible i que jo no compartiria) Des d’aquí es desenvolupa una lectura que certament no vol entrar en el joc de la reflexió històrica sinó que vol enfrontar-se a la cosa mateixa, que seria la tasca de la filosofia, però que en el cas de Marzoa és indestriable del seu propi treball d’enfrontament a la lectura dels autors filosòficcs. En aquest sentit, la lectura del llibre més que ajudar a entendre Hume ens ajuda sobretot a entendre Marzoa, però això no és cap novetat a l’obra d’aquest autor que en aquest sentit tampoc ha enganyat mai ningú. En el cas de Hume, Marzoa assoleix quelcom valuós. Crec, potser m’equivoco però diria que no, que al llibre no surt la paraula empirista., és a dir, s’ofereix una lectura de Hume no neo-kantiana (cosa que l’empirisme modern anglo-saxò mai no ha estat capaç de produir) i només això ja li donaria sentit al llibre. La part final és la que m’ha resultat més suggeridora amb el seu tractament de l’escepticisme humeà en termes de la sola possibilitat de compareixença de l`´u-tot i també el capítol dedicat a la filosofia de la religió, element fonamental de la filosofia de Hume, perquè és allí on es discuteixen i contrapesen les possibilitats referents a l’ú-tot, en el diàleg més platònic de tots els que s’han produït després de la mort de Plató.