Pasión tranquila

En una recent i breu estada a Barcelona vaig ensopegar, mentre tafanejava per Laie, amb un llibre de Felipe Martinez Marzoa, dedicat a Hume. No ho comento gaire, però ja fa un temps que tracto d’escriure un llibre sobre Hume que ara està del tot en via morta. Això m’esperonà a adquirir el llibre, junt amb el clar bon record que tinc de les classes d’aquest autor a la Universitat de Barcelona, un dels tres o quatre professors les classes dels quals no eren una pèrdua de temps. Marzoa parla molt poc a la seva història de la Filosofia de Hume, de fet, en una sola pàgina liquida tot l’empirisme britànic. Potser no era del tot un judici sobre la irrellevància de l’autor escocès, però és clar que aquest nou llibre desmenteix del tot aquesta possibilitat, un fet que és d’agrair, ja que, en molts moments han predominat lectures de Hume que han tendit a la seva banalització (l’excepció més clara és el Husserl de la crisi de les ciències europees, un llibre sospito amb pocs lectors a hores d’ara). Marzoa és taxatiu a la conclusió del llibre: Hume no sols és un autor fonamental a la Filosofia amb majúscules sinó que és l’exemplar més reeixit de la vinculació possible entre les nocions d’il•lustració i Filosofia (per davant de Kant, que és un il•lustrat que fa Filosofia)
Pràcticament em vaig empassar la totalitat del llibre en el temps que el meu avió va trigar en arribar de Barcelona a Luton, cosa que significa que l’interès causat pel llibre fou real, però també que difícilment puc aspirar a fer una ressenya digna del llibre. M’acontentaré amb unes petites indicacions. Marzoa centra la seva lectura des de la distinció entre impressió i idea, per ell, la irreductibilitat de la idea a la impressió, expressa la impossibilitat d’una aprehensió plena de la facticitat i el centrament del discurs cognoscitiu a la idea és el lloc on s’expressa la modernitat de la filosofia de Hume, entenent que la modernitat per Marzoa és quelcom expressat a la filosofia cartesiana, tot seguint Heidegger en concret al Descartes de las Regulae ad directionem enginii. (una aproximació a Descartes certament discutible i que jo no compartiria) Des d’aquí es desenvolupa una lectura que certament no vol entrar en el joc de la reflexió històrica sinó que vol enfrontar-se a la cosa mateixa, que seria la tasca de la filosofia, però que en el cas de Marzoa és indestriable del seu propi treball d’enfrontament a la lectura dels autors filosòficcs. En aquest sentit, la lectura del llibre més que ajudar a entendre Hume ens ajuda sobretot a entendre Marzoa, però això no és cap novetat a l’obra d’aquest autor que en aquest sentit tampoc ha enganyat mai ningú. En el cas de Hume, Marzoa assoleix quelcom valuós. Crec, potser m’equivoco però diria que no, que al llibre no surt la paraula empirista., és a dir, s’ofereix una lectura de Hume no neo-kantiana (cosa que l’empirisme modern anglo-saxò mai no ha estat capaç de produir) i només això ja li donaria sentit al llibre. La part final és la que m’ha resultat més suggeridora amb el seu tractament de l’escepticisme humeà en termes de la sola possibilitat de compareixença de l`´u-tot i també el capítol dedicat a la filosofia de la religió, element fonamental de la filosofia de Hume, perquè és allí on es discuteixen i contrapesen les possibilitats referents a l’ú-tot, en el diàleg més platònic de tots els que s’han produït després de la mort de Plató.