Furedi

Darrer dissabte a Londres, hi assisteixo a una reunió del grup per la renovació pedagògica. Malgrat la connotació sinistra que això pot tenir per molts de nosaltres, els membres del grup entenen pedagogia de l’única manera sensata i plausible per aquest terme: com una reflexió filosòfica sobre la pràctica de l’ensenyament. El meeting era a la Conway Hall, un actiu focus de difusió cultural, proper al museu britànic. L’autor de la ponència era Frank Furedi , l’autor d’un bon llibre que vaig llegir poc després d’arribar a Londres, Where all the Intelectuals have gone?, un llibre que potser no serveix per fer grans descobriments, però si per obtenir la consolació que dóna saber que hom no està mai tan sol com sovint sospitem.
Furedi comença definint la situació a partir de la inversió del prejudicis de l’època victoriana. Si el sistema d’aquell temps es basava a l’exclusió dels alumnes no gaire brillants, nosaltres estem ara a la situació oposada: la hipòtesi no confessada, però definidora de l’actuació dels pedagogs, és que allò normal és ser més aviat curtet. Això defineix el que ell anomenà la paradoxa de l’educació: viure a una societat que en principi és la que ha donat més importància a l’educació, el crit de guerra de Blair, però que quan més la valora retòricament menys espera dels nens. Des d’aquí desplegà un discurs on es trobaven moltes afirmacions ben conegudes, però pertanyents al grup de les que cal tornar a dir, per exemple, la seva denuncia del fet que ja hom no espera dels professors cap coneixement de les seves matèries, sinó ser experts en motivació. Parlà també del canvi de costat dels pares que és un dels trets definidors de la nova situació. Altres elements resultaren més nous. Un d’ells és la noció de la “throw away pedagogic”: el fonament de la pedagogia moderna és la idea de la irrellevància de tot el que ens ha precedit (cosa que impedeix qualsevol procés educatiu seriós, sí entenem que l’educació hauria de ser la transmissió i la conservació d’allò valuós legat per les generacions precedents, tal i com la definia Hanna Arendt). Enfront d’aquest nihilisme essencial, l’únic valor consistent és del canvi com valor en sí; el canvi esdevingut tradició. Aquest escenari acaba definint un mon sense tradició, en el que les idees dels adults han perdut tot el seu significat. Havent perdut tota la seva importància els continguts, tot el que resta és la capacitat per produir motivació.
Furedi comentà també el caràcter ambigu de nocions com la d’ensenyament permanent, la qual, si ens ho rumiem bé, té com a efecte més directe la desvalorització de l’activitat de l’escola, ja que aquesta deixa de tenir cap finalitat específica. Insistí també en un dels temes més treballats al seu llibre: la imposició del caràcter terapèutic a l’activitat pedagògica; la clarificació dels valors realitzada a les escoles és del tot aliena a la moralitat i essencialment lligada a la noció de “behavioural management”.
Potser el moment més polèmic fou quan Furedi relacionà directament els canvis esdevinguts amb l’aparició de noves generacions d’ensenyants. És un tema on em costa pronunciar-me, perquè al lloc on treballo jo segueixo sent dels joves (?), cosa provocada pel mecanisme de selecció del ministeri, però el fet cert és que molt probablement, atès el funcionament previsible dels centres de formació com la universitat, no hi haurà cap altre opció.