Romeu i Julieta

Divendres anem al Globe a veure una representació de Romeu i Julieta. Duem tots els alumnes de batxillerat, la major part dels quals no han estat mai al Globe. La representació té un gran èxit entre ells, totalment guanyats pel dinamisme de la posada en escena i la inclusió de balls i música, tot mirant de recrear el que era un representació de l’època. (com avui em deia una companya d’Història i la Lola va escriure fa un poc a un comentari, malgrat el consens universal reprovatori és sorprenent com de vegades els alumnes reaccionen de bé quan se’ls ofereix alguna cosa que val la pena. Sovint els professors ens equivoquem quan ens deixem dur pel pessimisme imperant) De fet, l’espectacle no desmereix del bon nivell que caracteritza l’activitat teatral d’aquesta ciutat. Crec que no havia llegit mai el text de l’obra i constato que les prevencions que podria causar una certa banalització de la trama no són gens merescudes. L’obra no té res d’ingènua i es modèlica pel que fa a la seva representació del temps. Tota la trama es desenvolupa en dos o tres dies i Shakespeare assoleix transmetre de manera convincent, la pressa i la urgència que és el mode predominat d’aquesta manera de ser al món dita joventut. Com ja he comentat abans, l’ambient del Globe afavoreix més els elements còmics que no pas els tràgics i precisament per això algunes de les meves companyes mostraven un cert recel envers un muntatge que atorga clarament centralitat als elements còmics. Tanmateix he de dir que aquest caràcter es corresponia perfectament amb la meva representació mental mentre llegia l’obra. Fer dels dos amants uns herois romàntics seriosos només pot venir d’intencions possiblement alienes a Shakespeare. Romeu és clarament un eixelebrat i Julieta massa jove quan comença l’obra. Tampoc són tan personatges lliurats a un destí inexorable com les víctimes d’una sèrie de malentesos, de la mala sort i també de la pròpia immaduresa. En aquest sentit és essencial per fer una representació plausible de l’obra respectar dins de la mesura del possible, les edats dels protagonistes, com ha fet el muntatge del Globe.

Marroc

Els mosaics de Volubilis: gladiador amb porc
El badoc a una madrassa del barri andalús
Un carrer amb poc sol
Dins de la Medina
Fes des de les tombes del Benimelis, recorda alguna altra ciutat sense vert.

La darrera part de les últims vacances, després de la presentació del llibre, vaig estar al Marroc, fonamentalment per veure l’Albert i la Carmen, però també per fer un passeig per aquesta part del nord d’Africa que no coneixia. De fet, no havia estat a l’Africa des de les Olimpíades de Barcelona. Llavors era present una certa fascinació pels països de cultura musulmana. Ara aquesta fascinació ha deixat lloc a un certa sensació de sobrepassament. Al capdavall, ara prefereixo altre mena de deserts com els que a vegades es troben per les costes costerudes d’aquestes illes. Acostumat a la distància britànica, la pressió humana d’aquestes ciutats em sembla insuportable. També potser influeix que en aquella època, més o menys estava fent la tesi, tenia una concepció relativament simple de la cultura occidental que em deixava lloc per la curiositat turística. Ara la meva ignorància sobre el més proper és prou per mantenir-me astorat tota l’estona que vulgui del temps que em quedi. Vaig anar d’entrada a Rabat a la casa dels meus amics. L’Albert em va mostrar els llocs dignes de veure de la poc marroquina capital del Marroc. El cap de setmana ho varem passar en canvi a la molt marroquina ciutat de Fes, perduts a la seva laberíntica Medina, considerada amb justícia patrimoni de la humanitat. El darrer dia va donar per visitar les ruïnes romanes de Volubilis, on hi ha uns mosaics importants, una mica deixats de la ma de Déu, i conèixer Mulay Ibris, una ciutat santa de l’Islam, cinc visites a aquesta ciutat equivalen a un viatge a La Meca, des d’aquesta ciutat anàrem a Casablanca, on tenia el vol de tornada, una ciutat que em va semblar més aviat dura per a viure-hi. Especialment agradable fou l’allotjament a Fes, en un Ryad, una casa tradicional destinada a acollir hostes i recreant l’arquitectura i el mobiliari tradicional àrab.

Ensenyament públic i privat

A Catalunya segueix discutint-se la llei d’educació i un element imprescindible per entendre allò que està passant és la dualitat entre l’ensenyament públic i el concertat; el primer defensat teòricament per tots els partits, el segon defensat a la pràctica per tots els partits, amb l’excepció d’Iniciativa que és potser també a la pràctica qui més s’esforça en desprestigiar el públic. No vull reobrir una polèmica que es ja una mica tronada, només constatar un fet. Fa poc a la meva família hem hagut de buscar un col•legi per nens que comencen la seva escolarització. El fet és que tot i que en principi la primera opció era l’escola pública, la insuficiència de la seva oferta obligarà a optar per la concertada. No és pas un cas aïllat, però d’això no es parla mai als diaris ni a la televisió, cosa que segurament no és per casualitat. A una Democràcia és important expressar el propi punt de vista, però també fer clar des d’on es configura aquest punt de vista, Tanmateix, pel que fa a aquesta qüestió, tothom vol presentar-se com a neutral, quan a la majoria del casos aquesta neutralitat és del tot imaginaria. Potser tampoc és tan important. Avui llegia com en Juan Marsé, parlant dels anys quaranta, recordava el judici del seu pare sobre la completa irrealitat de la premsa del moment. Com altres herències del franquisme, aquí la continuïtat és més gran del que sembla.

Andromaque

Dimecres al Barbican veig per primera vegada una representació de la companyia cheek by jowl, molt recomanada per l’Albert Aparici. Per a molts ha estat la companyia més decisiva dels últims 30 anys de l’escena britànica. L’obra representada era l’Andromaque de Racine. Fa vint anys havien fet un espectacle en llengua anglesa, però aquest cop presentaren una coproducció amb el théâtre des bouffes de nord en llengua francesa. La companyia està centrada a la representació d’autors clàssics, essencialment Shakespeare, i la seva aposta fonamental està en el rigor interpretatiu, és a dir, en una intensa atenció al treball de representació dels actors. En aquest cas a l’escenari hi havia molt poca cosa a més del actors vestits a l’estil contemporani, només unes poques cadires.
No soc un bon coneixedor del teatre de l’època i per tant tot el que vaig veure sobre l’escenari ho relacionava amb el que conec més bé de l’època: la filosofia de Descartes i la constitució d’una antropologia centrada a la relació d’oposició entre la raó i les passions. D’alguna manera tots els personatges viuen un conflicte entre allò que els exigeix una raó, fonamentada això sí a l’acceptació d’allò que la societat els exigeix, i unes passions que només la protagonista, Andromaca, serà al capdavall capaç de dominar. La història gira sobre el destí d’Andromaca, la vídua d’Hector, després de la guerra de Troia, esclava de Pirro, el fill d’Aquiles. Pirró, està promès a Hermione, la filla de Melenao i Hel•lena, però tot i que Hermione està del tot per ell, ell s’estima més casar-se amb la seva esclava. L’obra comença amb l’arribada d’Orestes, el fill d’Agamenó, pretenent d’Hermione, que exigeix la vida d’Antinax, el fill d’Hector i Andromaca. Astinax no té veu a l’obra de Racine, però està sempre present a l’escenari, ja que la seva persona és d’alguna manera el centre del conflicte, i fins i tot arriba a tenir veu, en un moment on recorda la darrera vegada que veié el seu pare i recita els versos d’Homer a la Iliada (des del meu punt de vista el moment més emocionant de la Iliada i potser de la història de la literatura). Els personatges són qui són però sobre tot són fills dels seus pares, cosa que permet a Racine fer una reconsideració de la qüestió essencial de la Iliada, el poder del destí, el qual ja no és tant una entitat metafísica, sinó una força en un cert sentit derivada de la psicologia i els costums dels humans.

Imitation to Life

El Xavi m’envia un escrit de La Vanguardia on es fa esment del cinquantè aniversari del darrer film de Douglas Sirk, Imitation to Life .Tot i que l’article és entusiasta trobo que es queda encara curt. Per atzar vaig veure-la unes poques nits abans de viatjar a Barcelona i em va semblar una extraordinària exhibició d’intel•ligència cinematogràfica. El tòpic al qual s’al•ludeix a l’article és el deute de Pedro Almodovar amb Douglas Sirk, dient que el cine del segon possibilità el primer. De fet, però els backgrounds són molt diferents i el del director originàriament danès és força més dens i interessant amb un passat de director teatral a l’època de la República de Weimar on treballà a fons la dramatúrgia brechtiana.
Imitation to life és des del meu punt de vista un dels films més intel•ligents i valents en plantejar la qüestió del racisme. No hi ha cap personatge obertament racista, tots pertanyen a l’estament liberal, però el conflicte ve provocat per un personatge desubicat, la negra que vol ser blanca i pot passar per blanca, fent palès així no pas el racisme groller dels films de tesi, sinó una mena més insidiosa i potser en el fons més pèrfida. Mentre que el melodrama més convencional sovint ha estat una defensa de l’ordre establert, Sirk excel•leix en mostra la buidor inherent a la versió més prototípica del somni americà. És potser l’única pel•lícula on el final feliç s’esdevé en un enterrament (l’enterrament de l’únic personatge que en un cert sentit ha viscut vertaderament). L’habilitat de Sirk és prou gran com per poder mantenir el nivell del film amb dues de les pitjors actrius de la història del cine americà, Lana Turner i Sandra Dee.

Notícies d'última hora

El seminari d’història contemporània de la Fundació Cañada Blanch anuncia la visita del President de la Generalitat el proper dimecres 27 de maig a les 18:30. És a dir que mentre Montilla explica com és l’esperit de Catalunya avui, el Barça, si tot va bé, estarà jugant a Roma la final de la copa d’Europa. Pocs dubtes. Més fàcil serà veure a l’Ernest Maragall que haurà defensat els avantatges de la descentralització educativa dues setmanes abans. Valdria la pena preparar alguna pregunta.

Sant Jordi

Com ja he explicat altres vegades tot i ser el patró d’Anglaterra, aquest és aquí en general un dia poc lluït. El culte a Sant Jordi té un cert flaire d’extrema dreta i per a molts és un símbol sospitós (la vella història de las creuades). El meu dia ha tingut poca història, tenia totes les hores a la feina i només ho he pogut celebrar una mica amb els companys de feina. En tot cas he rebut un regal molt especial dels protagonistes de la foto que ja comencen a dominar prou el llenguatge per felicitat al seu tiet i tiet-padrí, alegrant-me del tot el que queda de dia. Espero que a Catalunya la diada hagi estat igual de bona per tothom.

Hermenéutica i Modernitat

Algunes vegades també l’encerto, per exemple, no refusant l’oportunitat que m’oferí en Josep Monserrat de fer la presentació d’Hermenéutica i Modernitat. Crec que ens ho varem passar molt bé i tinguérem l’oportunitat de retrobar-nos amb amics de debò que per aquestes coses de la vida feia temps que no ens veiem. Vaig parlar una mitja hora i em vaig saltar les consideracions finals sobre l’amistat que era més convenient i oportú que fes en Jordi Sales. Les línies següents reprodueixen la meva intervenció:

Se’m demana que faci una petita història de l’associació de Filosofia Moderna. El tema no és fàcil perquè, vivint lluny, no tinc al meu abast la documentació que em caldria, molta de la qual malauradament ha estat perduda. M’he de refiar, per tant, de la meva feble i no del tot fidel memòria.
L’Associació de Filosofia Moderna es constituí el febrer de 1989. Seguia la iniciativa sorgida pocs mesos abans de l’Associació Catalana de Filosofia Medieval que havia impulsat el Doctor Fortuny i de l’associació de Fenomenologia. El propòsit d’aquestes associacions era vertebrar i revitalitzar el treballs de la SCF que havia estat reconstituïda el 1980. L’impulsor fonamental fou el doctor Jordi Sales que en aquells moments mantenia el cartesianisme com un dels seus eixos fonamentals d’investigació. Es partí d’una llista de trenta persones que incloïa els professors centrats en aquesta matèria de les universitats catalanes, en aquell moment sinònim de barcelonines, i professors d’institut que havien acabat de fer una tesi sobre el tema, fora el cas de JA.Vicens, o estaven en el procés de fer-la, fora el cas de Ferran Saez. Després de la sessió constitutiva fou designat com a president Pere Lluís Font i com a Secretari, jo mateix. El 1990 el càrrec de secretari passà a Alfons Freire, més endavant, l’any 1992 fou Carme Merchan qui comença a desenvolupar aquesta funció fins al final de les activitats de l’associació
L’activitat fonamental consistia en una reunió mensual on es feia la presentació d’una publicació sobre la matèria o simplement d’una comunicació d’un treball que s’estigués duent a terme. Es podien fer també sessions a partir de lectures de llibres relacionats amb la filosofia moderna o de cròniques de seminaris, jornades, etc. Un nucli entusiàstic va ser el fonament de la vida de la societat en aquest temps, en el que la periodicitat de les reunions es mantingué, gràcies a un nombre de fidels que venien gairebé a totes les sessions. En general, parlo de la meva experiència com a Secretari, he de dir que mai no vaig tenir gaire problemes perquè les invitacions fossin acceptades i tothom es sentí honorat de participar com a ponent a les nostres sessions; una altra qüestió era la de sentir les comunicacions dels altres. Tampoc acabà de funcionar mai la idea original del taller. Em penso que les sessions dedicades a treballs acabats multiplicaren per 10 les dedicades a treballs en elaboració, mentre que possiblement hagués estat més fructífer a l’inrevés. No tinc a l’abast les memòries d’aquells anys però recordo sessions dels professors més vinculats a la SCF, Jordi Sales, Pere Lluis, Ramon Valls, i d’altres més allunyats com Jaume Casals, Felipe Martinez Marzoa, Miguel Àngel Granada o José Manuel Bermudo. Comptarem també amb la intervenció de professors de fora com Mannfred Frank o Jose Luis Vilacañas. La fórmula va començar a esgotar-se cap a mitjans del noranta amb la progressiva reducció dels fidels i les dificultats per trobar ponents nous. Hi hagué un intent de revitalització mitjançant un grup d’estudis cartesians i després un de fichteans però això ja és una altra història.
Segurament la iniciativa amb més èxit impulsada per l’associació, i de les que jo personalment tinc un dels millors records d’aquell temps, foren els seminaris impartits per professors rellevants de l’àrea. Els seminaris duraven de vegades tres dies, però sovint una setmana sencera i els professors exposaven els seus punts de vista més importants sobre els treballs als que havien dedicat, en alguns casos, una bona part de llur vida. Una llista dels cursos inclou els següents:
• Lecture des Meditations dirigit pels professors J.M. Beyssade i Michèlle Beyssade, realitzat a Barcelona de l’11 al 16 de novembre de 1991
• Métaphysique et Mèthode dirigit pel professor J.L. Marion, realitzat a Barcelona del 30 de març al 3 d’abril de 1992
• A favor y en contra de la Metafísica curs dirigit pel professor F. Inciarte, realitzat a Barcelona del 8 al 12 de febrer de 1993
• Els orígens del pensament polític modern curs dirigit pel professor Ives- Charles Zarka, del 28 de novembre al 3 de desembre de 1993
• Lectura del primer llibre de l’Ètica de Spinoza curs dirigit per professor Konrad Cramer, realitzat a Barcelona, abril de 1994
• La Metafísica de Leibniz curs dirigit per professor Michel Fichant, realitzat a Barcelona, del 16 al 20 d’octubre de 1995
• Iniciació a la crítica de la raó pura kantiana curs dirigit per professor Konrad Cramer, realitzat a Barcelona, abril de 1997

Els cursos foren subvencionats integrament per la CIRIT i no és cap exageració dir que constitueixen una experiència única dins de l’àmbit de la filosofia catalana. A diferència de moltes de les vingudes que es feren llavors, no puc pas opinar sobre el que s’estigui fent ara, sempre es va defugir la dimensió de show bussines; no es tractava d’estrelles de la veritable acadèmia que venien a il•lustrar poc distingits provincians, sinó de seminaris de treball on els esmentats autors aportaven la seva experiència, pressuposant plenament una igual competència i un mateix interès.
SITUACIÓ
Dos elements eren definidors de la situació en aquell moment: d’una banda la reducció de la filosofia moderna a una terra de ningú entre els que pensaven que després dels esforços intel•lectuals del segle XIII, tot l’essencial ja havia estat dit i que la resta eren fonamentalment errors i els que, pel contrari, reduïen l’època dels segles XVII i XVIII a una preparació del XIX, entès com el màxim moment de desplegament de la consciència lúcida de la humanitat.
El segon problema era la reducció de tota la filosofia del període a una única disciplina filosòfica: per la mateixa regla de tres, per la que tota l’edat medieval seria teologia, tota la filosofia moderna seria teoria del coneixement.
En aquest llibre pròpiament cap article està centrat a la teoria del coneixement (dit d’una altra manera hi ha una voluntat deliberada de trencar amb la repetició obsessiva del model neokantià que configurava la major part de manuals de història de la filosofia) i en canvi sempre està present una concepció de la història de la filosofia com a diàleg, que només podem recrear de manera prudent i profitosa si mirem de no establir a priori cap moment privilegiat ni el segle XIII, ni el segle XXI, tot i que la presumpció de la superioritat del temps present és fàcil, temptadora i en un cert sentit molt “moderna”, ni tan sols la del segle XVII o XVIII, tot i que jo personalment de vegades en tinc ganes.
Descripció dels continguts del llibre
Jordi Sales- caràcter fundacional
Ferran Saez- Montaigne, relació amb la tesi, inici d’una tasca de clarificació de les idees rebudes (bon salvatge)
JO- relació amb el llibre, ¿hi ha alguna cosa a aprendre de Descartes?→ Strauss
Vicens- relació amb la tesi, continuïtat de l’esforç de definir la metafísica cartesiana en diàleg amb la del nostre temps.
Spinoza- caràcter central d’aquest autor (anècdota dels marxistes alemanys), dificultats de donar una visió integral de la seva doctrina que es relacionen amb la de definir amb certesa que és la modernitat. Importància de Strauss, l’obra del qual constitueix un referent ineludible pel pensament historiogràfic modern.
Cubells- Relació amb el treball d’investigació d’un autor molt negligit a la facultat. Importància de la noció de diàleg
Kant- Tornar a la qüestió del diàleg, introducció a la qüestió de les arrels de l’evolucionisme

¿per què cal seguir parlant de filosofia moderna?

La dècada dels vuitanta, el temps dels meus estudis universitaris, estigué presidida per la qüestió de la postmodernitat. Llavors la presència del discurs filosòfic era més palesa que ara a uns mitjans de comunicació no tan degradats com els actuals. Potser una manera d’explicar què significa aquest debat i com ho visquérem alguns, es podria enunciar a partir d’una anècdota personal. A començaments dels 90 vaig col•laborar a algunes ampliacions de l’Enciclopèdia Catalana i una de les coses que vaig constatar és que mentre hi havia un extensíssim article dedicat a la post-modernitat,no hi havia cap que definís la modernitat pròpiament dita. Aquest debat, com s’explica de manera brillant al pròleg del llibre que avui presentem, ni s’ha esgotat ni s’ha esclarit, sinó que segueix viu i augmentant la confusió. Les patologies que eren fàcils d’advertir a les discussions dels vuitanta segueixen ben vives; el desig d’acceleració ha augmentat. Malgrat això hi hauria d’haver una altra manera de veure les coses, per adquirir-la, dit sigui de passada, és bé fer un cert recorregut pels pensaments no occidentals sobre els quals potser no aprenem mai gaire definitiu però que ens ajuden a mirar-nos a nosaltres d’una altra manera. Des d’aquí podem considerar que les arrels de la nostra especificitat com a civilització es defineixen en una gran mesura al període que ara estem considerant i que en aquell moment es posà en marxa un experiment històric, una societat essencialment igualitària, que encara continua.
Un altre raó que podria afegir té relació amb el que ara per ara constitueix el meu lloc de residència. Als darrers mesos sovint he constatat a les llistes de llibres més venuts a les llibreries angleses la presència en els primers llocs de llibres relacionats amb la qüestió religiosa i Déu. Sovint això està relacionat amb una consciència cada cop més clara que la línia intel•lectual més decisiva dels darrers dos segles és un producte genuïnament local: em refereixo al pensament de Darwin. La commoció provocada pel 7 de juliol del 2005 és un altre element que s’afegeix a la discussió,el fet que l’enemic més visible de tot plegat sembli ser a hores d’ara una religió. És clar, però que això que nosaltres anomenem religió i allò que anomenem filosofia són termes que estrictament tenen difícil o exacta traducció fora de cap llengua occidental. Perquè això és així no es pot entendre sense un examen atent, precís i sense apriorismes del moment en que es constituí aquesta diferència que fou també el moment de la discussió potser mes característica, la que gira entorn de l’existència de Déu. Aquest és un punt on clarament té sentit la proposta que articula aquest llibre ( p. 10). El mateix passaria certament amb algunes nocions bàsiques del pensament polític contemporani, l’esclariment de les quals passa per estudiar la seva formulació en el context. Essencial en aquest sentit és la qüestió del liberalisme. Quan jo era jove tothom era marxista però molts pocs s’havien près la molestia de llegir-se Marx. A hores d’ara el prestigi del liberalisme equival si fa no fa al que llavors tenia el marxisme, però el coneixement dels fundadors d’aquesta doctrina no és superior al que llavors es tenia de Marx. Aquest coneixement però és cabdal per entendre quin són els límits de la proposta liberal i les condicions de possibilitat d’aquesta proposta, que jo també tendeixo a pensar que és el nucli central de la filosofia política moderna.

Problema de la filosofia moderna, la seva sequedat espiritual (palesa en Hume i Kant, relativa en Descartes) però contraposada a Plató o Nietzsche per posar dos exemples. No s’ha d’ésser només un especialista en filosofia moderna i cal fer l’esforç per posar aquesta filosofia en el seu context més ample. De la mateixa manera que finalment Strauss requereix d’Aristofanes i Tucidides per acabar d’entendre Plató i Aristòtil. Els que ens dediquem a la filosofia moderna no podem prescindir de Shakespeare, Cervantes o Bach (exemple de Beyssade que explicà la moral cartesiana des de Corneille).

Retorn

Avui he tornat a Londres. Segueixo amb el tema de les equivocacions. La darrera ha estat confiar a Iberia, quasi per primera vegada en cinc anys des de que soc aquí. Tot i que en teoria volava amb la companyia espanyola de bandera, els llocs estaven operats per unes altres companyies, la qual cosa es tradueix al fet que aquest matí a Casablanca en comptes de donar-me dues targetes d’embarcament, cosa que jo no dubtava, només n'he rebut una. Al lloc d’enllaç (Barcelona) havia de buscar l’altra però l’equipatge anava directe, en principi.Com és fàcil d’endevinar a Barcelona he tingut molts problemes. Només em quedava mitja hora per fer el canvi i l’aeroport de Barcelona té molta més façana que serveis d’informació als viatgers. Al final he arribat a la porta sense targeta d’embarcament i m’han fet una a ma. A hores d’ara encara no tinc cap idea clara del lloc on por ser el meu equipatge, cosa que podria tenir conseqüències tràgiques, com que em torni a deixar barba.
Mentre ens enlairàvem he vist l’edifici de la terminal I pràcticament acabat, però un altre cop els averanys no semblen gaire bons. Òbviament no he pogut satisfer el meu, possiblement absurd, desig de comprar algun exemplar de premsa. A l’avió només donaven el Daily Mail on he rebut la notícia de la mort de Ballard. He llegit un parell de novel•les seves, Super Cannes i Kingdom comes, mogut per la influència de Gray, el qual pensa que fa un retrat del present més agut que el dels sociòlegs. Tot i que no tingui res a veure amb Girard tenen l’element comú de pensar que l’apocalipsi s’està donant aquí i ara (com més o menys sentim els que ens varem fer grans amb el film de Coppola). El diari també informa que a Surrey crec, no estic molt segur del lloc, s’ha pres la decisió de introduir música de fons a les biblioteques. Alguns usuaris, possiblement reaccionaris i anacrònics, han protestat, però el responsable deixava clar que el temps on les biblioteques eren per llegir ha passat avall definitivament i que ara la gent va a connectar-se i la música no fa cap nosa.

Viatge a Barcelona

Miro els pronòstics del temps i comprovo que de moment vaig cap a pitjor. Per una vegada, la situació a Barcelona sembla molt pitjor que a Londres, on estem vivint un començament de primavera força acceptable. En tot cas volaré aquesta tarda perquè m’ho exigeixen les meves obligacions. Unes agradables, la mona per a la Júlia, d’altres també agradables però d’una altra manera, com la presentació del llibre mostrat més amunt, Hermenèutica i modernitat. Els autors del llibre, a més de l’autor del dietari, són Maria Ramon Cubells, Joan González, Josep Monserrat, Miquel Montserrat, Ferran Saez, Jordi Sales i Joan Albert Vicens amb la qual cosa no em fa falta explicar perquè tinc una il•lusió especial. L’acte és a les sis de la tarda a la nova facultat de Filosofia i és convidat tothom qui estigui desvagat i amb ganes de sentir parlar una mica de filosofia.

Dr. Zhivago

Dr. Zhivago fou una pel•lícula feta al moment culminant de la carrera de Lean. Acabava de tenir dos èxits monumentals de taquilla sense perdre res del seu prestigi crític. Això li valgué una total confiança tant per part del posseïdor dels drets de la pel•lícula Carlo Ponti, el qual tenia la il•lusió que Lara fos Sofia Loren però renuncià per tenir a Lean, com de la MGM que li deixà gastar tot el que fou necessari, i en el cas de Lean això sempre eren molts dòlars. Tenia també al seu favor, l’expectació despertada per la novel•la de Pasternak. El resultat no agradà als crítics, però sí al públic.
Ahir vaig reveure aquest film i el que vaig trobar més interessant és el contrast entre allò que d’alguna manera anuncia, situar el film a la revolució russa significa parlar d’Història amb majúscules, i el fet que finalment la revolució no deixa de resultar secundària no sols envers la història d’amor que constitueix el nucli central de la seva narració, sinó enfront de la importància que el film acaba concedint a la Naturalesa, essència permanent de la realitat enfront d’unes formes humanes,tsarisme, comunisme, essencialment tan efímeres com les passions que governen els personatges. D’alguna manera crec que l’escena clau de la pel•lícula es situa al començament i és l’enterrament de la mare, la qual per cert està meravellosament filmada, l`’associació que llavors es fa entre l’Infant que veu allunyar-se per sempre més la seva mare i la Naturalesa que l’envolta és un element que reapareix una i altra vegada.
Lean és al cine allò que Dickens pot ser a la novel•la (i això té potser a veure amb el fet que hagi fet les millors adaptacions de les novel•les d’aquest autor). La força del muntatge que és la virtut principal de les extraordinàries dues primeres hores de Lawrence d'Arabia estaven encara plenament vigents al Dr. Zhivago i és el fonament de la seva perdurabilitat.
A la memòria popular Dr. Zhivago ha quedat com una gran història romàntica. En aquest sentit Lean podia semblar d’entrada un xic desentrenat després de dues pel•lícules essencialment masculines (cosa que no vol dir sense històries d’amor) i per això pensà molt a fons els papers femenins. La pel•lícula no té però gens d’ingènua. La importància dels miralls emfatitza el caràcter de representació i d’actuació inherent a tota relació amorosa. En aquest sentit això afecta essencialment als dos personatges rebutjats, Tonya i Pasha, els quals són mostrats com enamorats no tant d’un ser real, com de la seva representació. La presència constant de miralls li serveix sovint a Lean per jugar amb aquesta idea.
Tot i basar-se en un text aliè, Lean inserí o troba les seves temàtiques més bàsiques. D’una banda, el tema de l’individu desubicat. Zhivago és un personatge essencialment desplaçat de la realitat, un poeta habitant d’un mon en el que la poesia ja no és possible,en segon lloc l’associació entre desig i culpa que defineix la trajectòria de Lara i Pasha.

La col·leció Wernher

El cap de setmana passat vaig poder veure la Wernher Collection a la Ranger’s House del parc de Grenwich. Aquest parc és un dels més agradables de la ciutat. Ocupa un turó a la cimera del qual està emplaçat el Reial Observatori i on es té una bona visió de la petita península que fa el Thames en aquest cantó, on hi ha el poc afortunat Dome, un dels símbols del blairisme. Wernher fou un comerciant d’origen alemany que es feu immensament ric amb el comerç del diamants i l’or a Sudafrica. Part dels seus guanys els invertí en la col•lecció que avui s’exposa en aquesta mansió, destinada antigament als Rangers del parc i on visqué un dels fills de la reina Victòria. Mr, Wernher tenia un criteri propi després de tota un a vida dedicada al diamant (un comerç incert perquè no és fàcil calcular el valor immediat d’allò que es troba). Per això s’especialitzà essencialment a la joieria dels períodes medieval i renaixentista i assolí una de les millors col•leccions mundials, no sols de joies pròpiament dita, sinó d’objectes d’ivori i de ceràmica. Pels que tenen interès per aquesta mena d’objectes o simplement admiren una destresa manual que potser començarà a ser inhabitual per innecessària, un passeig per aquest petit museu és una molt bona idea

In memoriam

Llegeixo que avui hi ha hagut canvi de govern a Madrid. Com que treballo a un dels pocs instituts que depenen directament del “ministerio” això tindrà repercussions evidents per nosaltres en els propers mesos en forma d’ajornaments a les decisions que calgui prendre, ja prou lentes en elles mateixes. Vaig veure actuar en directe a la exministra el passat 3 de novembre i em va semblar una bona professional en el sentit que parlava amb una seguretat impressionat de coses de les que probablement no en tenia idea (en aquest sentit el contrast amb la meva modesta figura era impressionant, de les coses que en sé una mica és probablement de les parlo amb menys seguretat). La seva capacitat per fer passar per una declaració institucional quatre frases recollides d’una pàgina web fou indiscutible. Si més no, pels periodistes presents a la roda de premsa que van quedar del tot convençuts. Avui Trallero al seu bloc feia una pregunta oportuna sobre la censura periodística al nostre país, però recordant aquell dia de novembre veig clar que no cal censura. L’ESO i les excel•lents facultats de comunicació catalanes i espanyoles han fet la seva feina de manera més neta i més efectiva.

Follia i modernitat

Passo la tarda a la Welcome Collection, una institució destinada a fomentar el diàleg entre la ciència i les altres branques de la cultura. Hi ha una exposició amb el títol Madness and Modernity on s’exploren les relacions entre la psiquiatria austríaca de començaments del segle XX, que inclou òbviament Freud però no es redueix a aquest autor, i la cultura i l’art d’aquella ciutat. Els dos àmbits fonamentals són l’arquitectura dels pavellons psiquiàtrics que foren construïts en aquells temps i la pintura d’una sèrie d’artistes entre els que s’inclouen Oscar Kokoschka (l’autor del retrat de més amunt, la retratada és Lotte Franzos) i Egon Schiele, interessats en explorar les possibilitats de la malaltia mental com a tema i en alguns casos de la seva condició d’artistes patològics. Entre els objectes presents hi ha alguns utilitzats a aquelles clíniques. El que més m’ha cridat l’atenció era un màquina de mecanoteràpia utilitzada per tractar els neurastènics. Si no fos per l’evolució del disseny que va d’un segle a l’altre, no hagués dubtat que tenia al meu davant una màquina de fitness

Three Monkeys

Three Monkeys és el títol escollit per la distribució internacional del darrer film del més prestigiós director turc Nuri Bilge Ceylan, projectat a la darrera edició del festival de Cannes. És la història d’un home, un xofer, que accepta la proposta del seu cap, un polític que prepara unes eleccions, per anar a la presó en el seu lloc. Aquesta decisió acaba tenint efectes poderosos i inesperats a la seva vida, a la de la seva família i més radicalment encara a la del polític. Vaig anar a veure-la un dia tot sortint de l’institut a les sis de la tarda, la meva pitjor hora ara que se’m torna a trencar l’associació entre nit i son. A part d’aquest no petit problema, s’afegia el capficament estèril a les qüestions burocràtiques que suposadament haurien d’omplir la meva existència, per tot això un film que, pel seu temps narratiu, sovint pot recordar Antonioni no va ser una experiència del tot fàcil. Malgrat tot val la pena dedicar una estona a aquest film que ens presenta un Istambul allunyat de la postal turística per tres molts bones raons: En primer lloc, i seria una raó suficient, per la seva fotografia, diferent a qualsevol de les que hagi vist fins ara en una pantalla, una molt bona exploració a les possibilitats de la fotografia digital. En segon lloc, per les seves interpretacions, d’una autenticitat fora del comú i finalment perquè la visió de la pel•lícula no desmenteix la relació amb Dostoeivski plantejada pel BFI, tot presentant uns personatges reclosos en una ofegant situació de tancament i desert moral

Errors

Fa tres dies parlava de l’error més gran de la meva vida i, com hagués dit el savi de Martorell, segurament exagerava. Allò explicat al post d’ahir serveix, si més no, per recordar que tenia bons motius per cometre aquest error, però probablement en el fons una afirmació com la meva, pensada a fons, és massa presumptuosa. Implica que tenim un coneixement molt exacte, prou exacte, il•lusòriament exacte, de la justificació dels nostres actes i de les seves conseqüències. Probablement, ens falten masses dades per poder fer afirmacions tan categòriques

Misèria a la sala de Professors

L’apunt més citat dels que he escrit fins ara a aquest blog fou publicat el 15 de desembre de 2005. En ell feia una reflexió sobre el funcionament de les sessions d’avaluació (òbviament negativa) i escrivia una cosa així com que, veient com funcionaven alguns companys meus, no els hi confiaria els meus fills. Com que l’ambient llavors no era fraternal, es va intentar utilitzar això, la meva praxi professional tampoc els oferia cap altra possibilitat, per perjudicar-me professional i administrativament, sense cap mena d’èxit per raons del tot evidents. Quan vaig gosar formar part d’una candidatura oposada als que havien remenat les cireres el text va ser tornar a ser citat en una sèrie d’anònims, intel•lectualment ínfims i moralment llefiscosos, que van embrutar les pàgines d’aquest dietari. Al començament d’aquest curs, i aprofitant que havia incorporat una foto meva al blog, el text va aparèixer als prestatges d’alguns companys, pel que sé, bàsicament els catalanoparlants. Aquesta setmana una traducció al castellà de la sentència suposadament més injuriosa ha tornat a aparèixer als prestatges (suposo que l’interval de sis mesos ha estat el temps requerit per la ment privilegiada del responsable a fer la traducció d’aquesta frase). L'imatge de més amunt és una reproducció dels cartells deixats.
L’acte és interessant com a exemple d’acció intrínsecament contradictòria. L’individu ( o individua) que ha realitzat l’acció està indignat per l’afirmació del blog, però evidentment la seva acció la confirma plenament. És clar que no es pot confiar ni els meus fills ni els de ningú a algú que es dedica a manipular (traduint i descontextualitzant) els textos dels altres de manera mesquinament anònima. Tor plegat resulta més irritant en el context d’aquesta setmana, mentre la majoria dels meus companys estan del tot atrafegats pel pes del final del trimestre, hi ha gent que demostra tenir molt poca feina, confirmant els pitjors tòpics de la maledicència comuna contra els mestres i els professors, que en el seu cas són, sense cap dubte, del tot justos.
Tot plegat no és sorprenent. Platò ja ens va explicar al Fedre el caràcter indefens de l’escriptura enfront del primer idiota que passa. Per la meva desgràcia, en aquest cas he trobat un idiota obsessiu.
No cal afegir que segueixo subscrivint tot el que vaig dir el 15 de desembre. Tothom amb una mica de seny ha d’estar d’acord que els nens no poden quedar a cura de qualsevol. I tot que aquest cas és més l’excepció que la regla, queda clar que els filtres d’accés a la professió permeten que, de vegades, qualsevol arribi a exercir aquesta professió.