Hermenéutica i Modernitat

Algunes vegades també l’encerto, per exemple, no refusant l’oportunitat que m’oferí en Josep Monserrat de fer la presentació d’Hermenéutica i Modernitat. Crec que ens ho varem passar molt bé i tinguérem l’oportunitat de retrobar-nos amb amics de debò que per aquestes coses de la vida feia temps que no ens veiem. Vaig parlar una mitja hora i em vaig saltar les consideracions finals sobre l’amistat que era més convenient i oportú que fes en Jordi Sales. Les línies següents reprodueixen la meva intervenció:

Se’m demana que faci una petita història de l’associació de Filosofia Moderna. El tema no és fàcil perquè, vivint lluny, no tinc al meu abast la documentació que em caldria, molta de la qual malauradament ha estat perduda. M’he de refiar, per tant, de la meva feble i no del tot fidel memòria.
L’Associació de Filosofia Moderna es constituí el febrer de 1989. Seguia la iniciativa sorgida pocs mesos abans de l’Associació Catalana de Filosofia Medieval que havia impulsat el Doctor Fortuny i de l’associació de Fenomenologia. El propòsit d’aquestes associacions era vertebrar i revitalitzar el treballs de la SCF que havia estat reconstituïda el 1980. L’impulsor fonamental fou el doctor Jordi Sales que en aquells moments mantenia el cartesianisme com un dels seus eixos fonamentals d’investigació. Es partí d’una llista de trenta persones que incloïa els professors centrats en aquesta matèria de les universitats catalanes, en aquell moment sinònim de barcelonines, i professors d’institut que havien acabat de fer una tesi sobre el tema, fora el cas de JA.Vicens, o estaven en el procés de fer-la, fora el cas de Ferran Saez. Després de la sessió constitutiva fou designat com a president Pere Lluís Font i com a Secretari, jo mateix. El 1990 el càrrec de secretari passà a Alfons Freire, més endavant, l’any 1992 fou Carme Merchan qui comença a desenvolupar aquesta funció fins al final de les activitats de l’associació
L’activitat fonamental consistia en una reunió mensual on es feia la presentació d’una publicació sobre la matèria o simplement d’una comunicació d’un treball que s’estigués duent a terme. Es podien fer també sessions a partir de lectures de llibres relacionats amb la filosofia moderna o de cròniques de seminaris, jornades, etc. Un nucli entusiàstic va ser el fonament de la vida de la societat en aquest temps, en el que la periodicitat de les reunions es mantingué, gràcies a un nombre de fidels que venien gairebé a totes les sessions. En general, parlo de la meva experiència com a Secretari, he de dir que mai no vaig tenir gaire problemes perquè les invitacions fossin acceptades i tothom es sentí honorat de participar com a ponent a les nostres sessions; una altra qüestió era la de sentir les comunicacions dels altres. Tampoc acabà de funcionar mai la idea original del taller. Em penso que les sessions dedicades a treballs acabats multiplicaren per 10 les dedicades a treballs en elaboració, mentre que possiblement hagués estat més fructífer a l’inrevés. No tinc a l’abast les memòries d’aquells anys però recordo sessions dels professors més vinculats a la SCF, Jordi Sales, Pere Lluis, Ramon Valls, i d’altres més allunyats com Jaume Casals, Felipe Martinez Marzoa, Miguel Àngel Granada o José Manuel Bermudo. Comptarem també amb la intervenció de professors de fora com Mannfred Frank o Jose Luis Vilacañas. La fórmula va començar a esgotar-se cap a mitjans del noranta amb la progressiva reducció dels fidels i les dificultats per trobar ponents nous. Hi hagué un intent de revitalització mitjançant un grup d’estudis cartesians i després un de fichteans però això ja és una altra història.
Segurament la iniciativa amb més èxit impulsada per l’associació, i de les que jo personalment tinc un dels millors records d’aquell temps, foren els seminaris impartits per professors rellevants de l’àrea. Els seminaris duraven de vegades tres dies, però sovint una setmana sencera i els professors exposaven els seus punts de vista més importants sobre els treballs als que havien dedicat, en alguns casos, una bona part de llur vida. Una llista dels cursos inclou els següents:
• Lecture des Meditations dirigit pels professors J.M. Beyssade i Michèlle Beyssade, realitzat a Barcelona de l’11 al 16 de novembre de 1991
• Métaphysique et Mèthode dirigit pel professor J.L. Marion, realitzat a Barcelona del 30 de març al 3 d’abril de 1992
• A favor y en contra de la Metafísica curs dirigit pel professor F. Inciarte, realitzat a Barcelona del 8 al 12 de febrer de 1993
• Els orígens del pensament polític modern curs dirigit pel professor Ives- Charles Zarka, del 28 de novembre al 3 de desembre de 1993
• Lectura del primer llibre de l’Ètica de Spinoza curs dirigit per professor Konrad Cramer, realitzat a Barcelona, abril de 1994
• La Metafísica de Leibniz curs dirigit per professor Michel Fichant, realitzat a Barcelona, del 16 al 20 d’octubre de 1995
• Iniciació a la crítica de la raó pura kantiana curs dirigit per professor Konrad Cramer, realitzat a Barcelona, abril de 1997

Els cursos foren subvencionats integrament per la CIRIT i no és cap exageració dir que constitueixen una experiència única dins de l’àmbit de la filosofia catalana. A diferència de moltes de les vingudes que es feren llavors, no puc pas opinar sobre el que s’estigui fent ara, sempre es va defugir la dimensió de show bussines; no es tractava d’estrelles de la veritable acadèmia que venien a il•lustrar poc distingits provincians, sinó de seminaris de treball on els esmentats autors aportaven la seva experiència, pressuposant plenament una igual competència i un mateix interès.
SITUACIÓ
Dos elements eren definidors de la situació en aquell moment: d’una banda la reducció de la filosofia moderna a una terra de ningú entre els que pensaven que després dels esforços intel•lectuals del segle XIII, tot l’essencial ja havia estat dit i que la resta eren fonamentalment errors i els que, pel contrari, reduïen l’època dels segles XVII i XVIII a una preparació del XIX, entès com el màxim moment de desplegament de la consciència lúcida de la humanitat.
El segon problema era la reducció de tota la filosofia del període a una única disciplina filosòfica: per la mateixa regla de tres, per la que tota l’edat medieval seria teologia, tota la filosofia moderna seria teoria del coneixement.
En aquest llibre pròpiament cap article està centrat a la teoria del coneixement (dit d’una altra manera hi ha una voluntat deliberada de trencar amb la repetició obsessiva del model neokantià que configurava la major part de manuals de història de la filosofia) i en canvi sempre està present una concepció de la història de la filosofia com a diàleg, que només podem recrear de manera prudent i profitosa si mirem de no establir a priori cap moment privilegiat ni el segle XIII, ni el segle XXI, tot i que la presumpció de la superioritat del temps present és fàcil, temptadora i en un cert sentit molt “moderna”, ni tan sols la del segle XVII o XVIII, tot i que jo personalment de vegades en tinc ganes.
Descripció dels continguts del llibre
Jordi Sales- caràcter fundacional
Ferran Saez- Montaigne, relació amb la tesi, inici d’una tasca de clarificació de les idees rebudes (bon salvatge)
JO- relació amb el llibre, ¿hi ha alguna cosa a aprendre de Descartes?→ Strauss
Vicens- relació amb la tesi, continuïtat de l’esforç de definir la metafísica cartesiana en diàleg amb la del nostre temps.
Spinoza- caràcter central d’aquest autor (anècdota dels marxistes alemanys), dificultats de donar una visió integral de la seva doctrina que es relacionen amb la de definir amb certesa que és la modernitat. Importància de Strauss, l’obra del qual constitueix un referent ineludible pel pensament historiogràfic modern.
Cubells- Relació amb el treball d’investigació d’un autor molt negligit a la facultat. Importància de la noció de diàleg
Kant- Tornar a la qüestió del diàleg, introducció a la qüestió de les arrels de l’evolucionisme

¿per què cal seguir parlant de filosofia moderna?

La dècada dels vuitanta, el temps dels meus estudis universitaris, estigué presidida per la qüestió de la postmodernitat. Llavors la presència del discurs filosòfic era més palesa que ara a uns mitjans de comunicació no tan degradats com els actuals. Potser una manera d’explicar què significa aquest debat i com ho visquérem alguns, es podria enunciar a partir d’una anècdota personal. A començaments dels 90 vaig col•laborar a algunes ampliacions de l’Enciclopèdia Catalana i una de les coses que vaig constatar és que mentre hi havia un extensíssim article dedicat a la post-modernitat,no hi havia cap que definís la modernitat pròpiament dita. Aquest debat, com s’explica de manera brillant al pròleg del llibre que avui presentem, ni s’ha esgotat ni s’ha esclarit, sinó que segueix viu i augmentant la confusió. Les patologies que eren fàcils d’advertir a les discussions dels vuitanta segueixen ben vives; el desig d’acceleració ha augmentat. Malgrat això hi hauria d’haver una altra manera de veure les coses, per adquirir-la, dit sigui de passada, és bé fer un cert recorregut pels pensaments no occidentals sobre els quals potser no aprenem mai gaire definitiu però que ens ajuden a mirar-nos a nosaltres d’una altra manera. Des d’aquí podem considerar que les arrels de la nostra especificitat com a civilització es defineixen en una gran mesura al període que ara estem considerant i que en aquell moment es posà en marxa un experiment històric, una societat essencialment igualitària, que encara continua.
Un altre raó que podria afegir té relació amb el que ara per ara constitueix el meu lloc de residència. Als darrers mesos sovint he constatat a les llistes de llibres més venuts a les llibreries angleses la presència en els primers llocs de llibres relacionats amb la qüestió religiosa i Déu. Sovint això està relacionat amb una consciència cada cop més clara que la línia intel•lectual més decisiva dels darrers dos segles és un producte genuïnament local: em refereixo al pensament de Darwin. La commoció provocada pel 7 de juliol del 2005 és un altre element que s’afegeix a la discussió,el fet que l’enemic més visible de tot plegat sembli ser a hores d’ara una religió. És clar, però que això que nosaltres anomenem religió i allò que anomenem filosofia són termes que estrictament tenen difícil o exacta traducció fora de cap llengua occidental. Perquè això és així no es pot entendre sense un examen atent, precís i sense apriorismes del moment en que es constituí aquesta diferència que fou també el moment de la discussió potser mes característica, la que gira entorn de l’existència de Déu. Aquest és un punt on clarament té sentit la proposta que articula aquest llibre ( p. 10). El mateix passaria certament amb algunes nocions bàsiques del pensament polític contemporani, l’esclariment de les quals passa per estudiar la seva formulació en el context. Essencial en aquest sentit és la qüestió del liberalisme. Quan jo era jove tothom era marxista però molts pocs s’havien près la molestia de llegir-se Marx. A hores d’ara el prestigi del liberalisme equival si fa no fa al que llavors tenia el marxisme, però el coneixement dels fundadors d’aquesta doctrina no és superior al que llavors es tenia de Marx. Aquest coneixement però és cabdal per entendre quin són els límits de la proposta liberal i les condicions de possibilitat d’aquesta proposta, que jo també tendeixo a pensar que és el nucli central de la filosofia política moderna.

Problema de la filosofia moderna, la seva sequedat espiritual (palesa en Hume i Kant, relativa en Descartes) però contraposada a Plató o Nietzsche per posar dos exemples. No s’ha d’ésser només un especialista en filosofia moderna i cal fer l’esforç per posar aquesta filosofia en el seu context més ample. De la mateixa manera que finalment Strauss requereix d’Aristofanes i Tucidides per acabar d’entendre Plató i Aristòtil. Els que ens dediquem a la filosofia moderna no podem prescindir de Shakespeare, Cervantes o Bach (exemple de Beyssade que explicà la moral cartesiana des de Corneille).