Andromaque

Dimecres al Barbican veig per primera vegada una representació de la companyia cheek by jowl, molt recomanada per l’Albert Aparici. Per a molts ha estat la companyia més decisiva dels últims 30 anys de l’escena britànica. L’obra representada era l’Andromaque de Racine. Fa vint anys havien fet un espectacle en llengua anglesa, però aquest cop presentaren una coproducció amb el théâtre des bouffes de nord en llengua francesa. La companyia està centrada a la representació d’autors clàssics, essencialment Shakespeare, i la seva aposta fonamental està en el rigor interpretatiu, és a dir, en una intensa atenció al treball de representació dels actors. En aquest cas a l’escenari hi havia molt poca cosa a més del actors vestits a l’estil contemporani, només unes poques cadires.
No soc un bon coneixedor del teatre de l’època i per tant tot el que vaig veure sobre l’escenari ho relacionava amb el que conec més bé de l’època: la filosofia de Descartes i la constitució d’una antropologia centrada a la relació d’oposició entre la raó i les passions. D’alguna manera tots els personatges viuen un conflicte entre allò que els exigeix una raó, fonamentada això sí a l’acceptació d’allò que la societat els exigeix, i unes passions que només la protagonista, Andromaca, serà al capdavall capaç de dominar. La història gira sobre el destí d’Andromaca, la vídua d’Hector, després de la guerra de Troia, esclava de Pirro, el fill d’Aquiles. Pirró, està promès a Hermione, la filla de Melenao i Hel•lena, però tot i que Hermione està del tot per ell, ell s’estima més casar-se amb la seva esclava. L’obra comença amb l’arribada d’Orestes, el fill d’Agamenó, pretenent d’Hermione, que exigeix la vida d’Antinax, el fill d’Hector i Andromaca. Astinax no té veu a l’obra de Racine, però està sempre present a l’escenari, ja que la seva persona és d’alguna manera el centre del conflicte, i fins i tot arriba a tenir veu, en un moment on recorda la darrera vegada que veié el seu pare i recita els versos d’Homer a la Iliada (des del meu punt de vista el moment més emocionant de la Iliada i potser de la història de la literatura). Els personatges són qui són però sobre tot són fills dels seus pares, cosa que permet a Racine fer una reconsideració de la qüestió essencial de la Iliada, el poder del destí, el qual ja no és tant una entitat metafísica, sinó una força en un cert sentit derivada de la psicologia i els costums dels humans.