Viatge en autobús

Avui a l’autobús, en un viatge d’altra banda infernal, passem el temps contemplant dues companyes de trajecte que fan un petit recorregut dins de Saint John’s Wood. Les dues dones musulmanes van vestides a l’estil més purament integrista amb el seu rostre totalment tapat. La seva visió em produeix una certa intranquil·litat que em sembla que no té res a veure amb el racisme, ni amb els menyspreu envers els musulmans. Crec que mostrar el propi rostre, més enllà de qualsevol convicció religiosa, és un atribut mínim d’humanitat. La possibilitat de vida moral rau a aquesta exhibició que l’altre em fa del seu rostre que és un fenomen previ i condició de possibilitat del llenguatge. De fet, a la nostra cultura el cobriment del rostre té unes connotacions molt clares i per això el rostre descobert és un senyal de normalitat, de pau. Potser tot això té una validesa limitada, però les dues dónes no eren del tot refractaries a la nostra cultura o si més no, alguns aspectes de la nostra cultura del que jo particularment no n’estic gens orgullós: les seves bosses eren Prada i Tucci i fins i tot les xilabes, o el seu equivalent femení, estaven signades per Christian Dior. De fet, a Harrods entre la gernació combregada, comprant realment només he vist generalment àrabs. El concepte de xoc de civilitzacions segurament és massa petit i reduït.

Retrobament

Retrobo la companya del vell David Hume. Evidentment, no per casualitat. De fet la intenció de tornar-hi a les seves pàgines era present des de que vaig acabar la tesi doctoral ja fa catorze anys! Llavors aquesta intenció era part d’un projecte que potser valia la pena, però del que probablement no en vaig ser digne. Ara si bé no visc del tot al seu país, estic molt a prop i sense cap projecte immediat de més urgència em ve de gust recuperar els textos que van constituir el mitjà de la meva primera immersió a la filosofia i satisfer una curiositat que fa anys compartia amb el Jordi Sales: la d’esbrinar en que consistien les seves famoses obres històriques que foren tan celebrades en el seu temps. De tor plegat m’agradaria escriure alguna cosa, tot i ser conscient del fet que a hores d’ara com és el cas de gairebé tots els anomenats clàssics; Hume no li interessa a ningú i escriure sobre ell és una empresa del tot desesperada, si no es fa amb finalitats purament narcisistes ( no entro a valorar si l’escriptura purament acadèmica dels articles que compten per a la investigació pertany o no a aquest districte). Dues coses mai no li mancaren: el seu bon gust com a escriptor (és de la millor prosa anglesa del XVIII, tot i que mai va arribar a parlar bé aquesta llengua) i la lucidesa i radicalitat en la seva tasca de pensament, que va destacar Husserl al començament de la Crisi de les ciències europees. A més com ja anunciava, em ve de gust tornar al XVIII, potser l’últim moment on hi ha una intel·lectualitat europea potent que està barallant-se amb problemes fonamentals. Veurem que en va sortint de tot plegat.

The man who knew too much

Un regal de fa mesos del Guardian, semblant als que proporcionen els diaris espanyols per aturar la seva irreversible decadència, m’ha permès conéixer l’altra nit un dels pocs films de Hitchcock que no havia tingut mai l’oportunitat de veure. La versió anglesa de The Man who knew too much, que anys després va refer als EEUU amb un repartiment encapçalat per James Stewart. Al llibre entrevista amb Truffaut, l’autor de Vertigo parla amb una certa displicència d’aquesta primera versió, especialment comparada amb l’americana. Mentre que la primera és l’obra d’un afeccionat amb talent,diu, la segona és el fruit d’un veritable professional. Certament els més de vint anys passats entre la primera i la segona, constaten un enorme avançament de la capacitat del director anglès per la posta en escena, tanmateix la versió anglesa, realitzada just abans de la que penso és la seva primera veritable obra mestra the thirtynine steps, és un film que val la pena la pena conèixer i que presenta dos punts d’interès especial. En primer lloc, un sentit de l’humor molt festiu i una mica ingenu, que no desapareix a les produccions americanes, però que es va tornant progressivament molt més àcid i negre. En segon lloc, mentre que a la versió americana els dolents no tenen gaire interès i no tenen res de memorable, la versió anglesa té un dolent interessant i atractiu a la figura del personatge encarnat per Peter Lorre, probablement al seu millor moment com a actor. De fet, aquí es podria fer-se efectiva per primer cop la màxima enunciada a Truffaut, tot comentant The shadow of a doubt: quan més atractiu és el dolent, més interessant resulta la pel·lícula

El grau zero de la política i més avall

Tant l’escenari polític català com l’anglès semblen destinats a patir canvis molt importants a les properes eleccions. Al Regne Unit les darreres enquestes eren demolidores per Gordon Brown que sembla estar ja molt darrera del candidat conservador tot i la inexperiència de Cameron. A Catalunya, pel que llegeixo és més que probable que Artur Mas sigui el proper president de la Generalitat, tot i que en realitat ja no és exactament un polític nou. Tots dos esperen recollir el fruit no tant dels seus encerts com dels errors palesos dels seus predecessors. La veritat és que tots dos resulten molt semblants: triats per una fotogènia atractiva, sospitosos de no tenir cap engruna d’ideologia i segurament inclinats a fer una política basada en el vell principi de l’antic alcalde barceloní Simarrro, “a nadie le pasa nada por no hacer nada”. De fet, com a plans reals tots dos tenen molt poc marge. L’Estatut no sembla que doni gaire de si, la seva orientació social no esta en sintonia amb Convergència i el temps de la revindicació nacional ha passat avall per una bona temporada. Cameron, per la seva banda, és conscient que el desencant amb la revolució conservadora que va dur Blair al poder no s’ha extingit i ningú no enyora gaire els temps de Margaret Thatcher, les privatitzacions dels quals no van ser per cert superiors per cert a les produïdes a l’època laborista. Són el cansament i les contradiccions del laborisme allò que suposa el seu principal argument. Les seves declaracions tot afirmant que la solució no rau ni a l’estat, ni al mercat sinó a la iniciativa de les comunitats, torna a fer pensar en una tercera via que vol dir poca política i molt discurs moral. Tanmateix, si Mas i Cameron són el grau zero de la política, no són ni de lluny el pitjor que hi ha. No surto encara del meu astorament després de llegir les declaracions del cabdill espiritual de la dreta espanyola a Georgetown. Certament ningú li pot retreure a Aznar, una manca d’ideologia, però hom pensava que aquesta mena d’idees ja havien quedat en el bagul dels records. No tinc masses notícies de les valoracions dels seu discurs, més enllà de les condemnes dels altres partits que no tenen cap valor perquè es produeixen de manera automàtica, però penso que qualsevol persona amb un mínim de consciencia intel·lectual hauria de reaccionar contra un discurs absurd, esgrimit de manera orgullosament estúpida. Potser des d’Espanya, tot plegat sembla normal, però aquí encara que un polític sigui extremista no gosa fer ostentació de la seva incultura i la gent acostuma a tenir una certa consciència de quina és la seva vàlua intel·lectual real. Té un punt de divertit però que aquest home que parla d’una hipotètica Espanya existent al 711, sigui el que hagi qualificat els discursos nacionalistes d’obsolets.

Day in, day in

No he sortit de casa gairebé en tot el dia i n’estic content. Les vacances han acabat resultant massa llargues i massa disperses. Suposo que és el primer període de la meva vida adulta en què he estat dos mesos sense llegir filosofia i sense anar al cinema i imagino que per això tinc la sensació de tenir la ment totalment aturada i de no tenir gaire res a dir. Tot això significa també por. Deixar-se anar és la possibilitat de perdre del tot el fil. M’ha passat ja una vegada i em pot tornar a succeir. En tot cas, allò clar és l’absoluta necessitat de la rutina i d’un prudencial retir com a condició necessària i indispensable de seguir sent allò que has decidit ser, encara que no sigui gaire important. El problema és que molt clarament ara, tot i que sigui per un termini del tot limitat, la meva única llar possible és a aquesta ciutat i el fet d’haver llogat la meva casa de Barcelona aguditza aquesta sensació. Ara, només tinc un domicili que és aquest apartament llogat a la frontera entre Maida Vale, un barri que tendeix a ser xic i “posh”, i la zona de Kilburn on hi anaren a viure irlandesos i ara predominen grups ètnics de pell més fosca. Catalunya ja no és per mi un lloc des d’on em sigui fàcil ni possible pensar. Un lloc extraordinari, perquè el curs necessari dels esdeveniments d’aquesta dimensió fonamental de la meva existència es trenca. No vull dir amb tot això que em plantegi deixar de venir. Quasi tot allò que més estimo, i després de desembre allò que estimaré, és a Catalunya. Simplement expresso la meva perplexitat envers els curs d’uns esdeveniments que tampoc havia previst. Afortunadament!

divagacions rurals

L’excursió del cap de setmana en va permetre badar una bona estona per les carreteres angleses. De fet, com que el cotxe del Jesús es va espatllar, l’estada a les carreteres va ser molt més llarga de l’esperada. No és pas quelcom que només passi al Regne Unit, però el contrast entre la ciutat i la resta del país és aquí molt intens. Sobretot, pel canvi en el paisatge humà. El predomini de la població blanca anglosaxona, que a Londres és minoria, si més no entre els vianants, és en els pobles molt clar. El multiculturalisme blasmat i ensems elogiat, sovint sense fonament en cap dels dos cassos, és un fenomen purament urbà. Aquest no és l’únic canvi. Com també s’esdevé a la península, la quantitat de gent de la tercera edat és molt gran en aquestes comarques rurals, mentre que a Londres no és habitual veure vells de debò pels carrer i quan en trobes són sovint negres o gent pertanyent a grups poc afavorits. La diferència més gran però és que aquestes comarques rurals no presenten de cap manera els senyals de depressió econòmica tan clar als petits pobles de Castellà o Aragó. No recordo si Pla va tenir l’ocasió de viatjar per les zones rurals, només recordo que va dedicar algunes pàgines a Londres, però no en tinc cap dubte que el paisatge que varem veure li hagués agradat, ja que complia el seu requisit estètic fonamental: ésser ric. Personalment, però jo tendeixo més a pensar com feia Orwell que de vegades és fins i tot massa bonic: massa clarament el producte de segles d’exercitar la intel·ligència a l’art de la negació de la realitat.

Constatació

La mudança ha acabat i més o menys ja estic instal·lat a la meva nova llar. El cap de setmana anàrem a Sussex, en concret a Chichester on està tenint lloc un festival de teatre. L’obra que varem veure fou El Pare de Strindberg. El muntatge era molt clàssic i la interpretació, especialment la de l’actor principal, era magnífica, però, més aviat em vaig avorrir. Mai vaig entrar a l’obra que tractava la qüestió de la guerra de sexes, des d’una perspectiva més aviat misògina. De fet, això quasi sempre m’ha passat amb els autors escandinaus importants d’aquell període. Segurament si ho penso més a fons, la raó decisiva és que no m’agrada el segle XIX, un segle on, en molts sentits, no hi va haver cap bona notícia. La petita devoció que encara mantinc per Nietzsche no és una objecció, perquè ninguna va odiar tant aquella època com ell. En comparació amb la riquesa del XVII o el XVIII el panorama del XIX és esglaiador i em sembla que moltes de les malaurances que han caracteritzat el segle anterior, tenen el seu arrel a les decisions i els entusiasmes del XIX quan comença la modernitat en el sentit que ara entenem.

Moving days

Enmig d’un descontrol potser no absolut però si important ahir varem començar els cursos. Algunes classes es fan on es pot i no tenim llistes del cursos. El desgavell col·lectiu ve acompanyat pel desgavell particular que implica fer una mudança. Si tot va bé i els equatorians amb els que he contactat són formals, avui serà el moment àlgid i la feina més important estarà feta. Mentrestant es tracta d’anar fent a l’institut. Sense marge de temps no he rectificat gaire el plantejament dels cursos anteriors, però en tinc moltes ganes. El ministeri ha decidit fer obligatori l’estudi de la llengua francesa a tots els cursos, la qual cosa suposa ampliar el marc horari del batxillerat i fer venir els alumnes totes les tardes. Tenint con compte que alguns dels nostres alumnes han de fer trajectes molt llargs per arribar a casa, el marge per desenvolupar alguna cosa semblant a un estudi adult és gairebé insignificant. Tanmateix, tampoc fora bé insistir en aquest discurs ja que la majoria tampoc tenen gaire ganes de provar. Tot plegat far un començament de curs ben esgotador.

Lluna plena

El destí polític del Regne Unit s’enterboleix després de la rebel·lió d’alguns dels membres del govern contra Gordon Brown, el comportament del qual ha estat qualificat com a idiota pels seus companys de cabinet. Una guerra interna dins del laborisme sembla un senyal imminent de fracàs. Mentre jo segueixo amb l’esport de moda d’aquest estiu, fer caixes, i practico una nova modalitat d’insomni diferent de la clàssica, consistent en no poder conciliar el son. En aquesta nova forma, la son ve molt ràpidament, però a una hora encara molt petita, em desperto completament desvetllat. El filòsof que millor ha parlat de l’insomni és Levinas, però com ja vaig utilitzar la seva reflexió quan parlava de l’amic Travis, prefereixo no repetir-me. L’estratègia més plausible per aprofitar el temps segurament és llevar-se i fer alguna cosa, però llavors inevitablement la son torna quan queden ja pocs minuts per què soni el despertador. Sovint, opto per no fer res i la darrera nit els meus pensament anaren envers Anaxàgores. La meva habitació, com gairebé totes les d’aquesta ciutat, deixa entrar la llum de l’exterior. Dijous hi havia lluna plena i era un nit excepcionalment clara, que desmentia el tòpic de la boira, del tot fals d’altra banda. La llum de la lluna queia completament sobre el nostre llit i vaig estar una estona gaudint-ne, com si fos la primera vegada, i de fet no estic segur que no ho fos. Les notícies que tenim sobre l’atenenc són incertes. Sabem que fou el primer en adonar-se del caràcter reflectit de la llum lunar, crec recordar però, que no sabem ben bé quin és el raonament que li va dur a fer aquesta afirmació, per nosaltres trivial, però en el fons absolutament significativa d’una nova manera de dir, pensar i estar al món. Quan Plató l’esmenta al Fedó, ho fa d’una manera més aviat indulgent, no sé, si potser massa indulgent, com donant a entendre que era un esperit un xic simple. Difícil de creure quan pensem la qüestió una mica a fons.

Bye, bye M. Blair

La sequera segueix mentre el Regne unit comença un nou període de la seva història, el post-blairisme, que molt probablement estarà protagonitzat pel líder conservador, David Cameron, el qual a hores d’ara es perfila com a més que probable guanyador de les properes eleccions. Fins al proper maig, els diaris aniran més o menys plens de balanços del seu mandat. Des d’un punt de vista dogmàticament maquiavèl·lic, és clar que en molts sentits aquest període ha estat un èxit. No hi ha cap altre cas d’un líder laborista que hagi pogut romandre deu anys com a primer ministre, Blair arribarà precisament el proper maig, ni tampoc cap capaç de guanyar una segon reelecció. Des d’altres punts de vista, tampoc es pot pensar que el seu mandat ha estat del tot inútil. Fonamentalment, Blair va ser un líder contrarevolucionari, i la revolució conservadora ha estat frenada durant deu anys i ara per ara no sembla que Cameron, quan guanyi, tingui el desig de propugnar polítiques massa radicals. De fet, hi ha un cert consens al país, malgrat la unanimitat neo-liberal del nostres temps, en lamentar algunes de les privatitzacions fetes a l’època de Thatcher, especialment la de les línies ferroviàries. No m’atreveixo a dir gaire res més, perquè cada cop em sembla més clar que jo no visc a Anglaterra, Londres és una altra cosa,i perquè el fet de haver esmerçat els meus darrers dies a Catalunya, fent una mudança i haver de fer una altra només arribar a Londres està esgotant la meva cada cop més migrada capacitat neuronal. Mai com ara havia desitjat tant que comencés
un curs.

El Museu Freud

Hampstead és a hores d’ara un dels barris més atractius de Londres. Al segle XVIII era encara un lloc eminentment rural, com palesen alguns dels quadres de Constable exposats a la Tate Gallery i ara encara està prou lluny del centre de la ciutat com per mantenir una personalitat pròpia. El seu parc central és potser el millor de la capital i una dels que posseeix racons més feréstecs. Hampstead és el lloc on va passar Sigmund Freud el darrer any la seva vida, des de finals de setembre del 38 fins a començaments de setembre del 39, quan va morir. La casa que fou seva és ara la seu d’un museu dedicat a la seva memòria. El carrer, Maresfield Gardens, és un lloc tranquil on pràcticament només hi ha cases unifamiliars que des de fora s’imaginen confortables i elegants, com, de fet, era la casa de Freud. Freud arribà a Londres malalt i amb una edat massa avançada com per poder parlar, sense fer un acudit macabre, de començar una nova vida. La seva estada hagué de consistir essencialment en una llarga agonia marcada per la nostàlgia de la seva llar vienesa on va viure més de cinquanta anys i va haver de marxar per la força. Benauradament no només ell, sinó tota la seva família directe va poder fugir de l’Austria nazi, no així les seves germanes que moriren a diferents camps de concentració, i això degué ser un consol fonamental. Els seu fill, arquitecte, feu una remodelació de la que cal destacar l’eixida (terme que utilitzo per traduir allò que els anglesos anomenen conservatory), molt lluminosa i totalment projectada sobre el jardí. Dins de la casa hi ha una part de la col·lecció d’objectes arqueològics de Freud ( moltes de les explicacions insisteixen en l’estret lligam entre arqueologia i psicoanàlisi), una molt bona part de la seva biblioteca, en la què no hi havia gairebé llibres de psicologia i un dels artefactes més mítics del segle XX: el famós divan on els seus pacients es dedicaven a la lliure associació d’idees. Pel contrari el menjador és del tot convencional i fins i són presents algunes imatges alpines com sembla obligat en una llar germànica. L’exposició del pis superior està centrada a la figura de la seva filla Anna, important psicoanalista, que va viure a la casa fins a la seva mort. La botiga del museu ofereix l’oportunitat, única pel que jo sé, de comprar un peluix de Freud o unes sabatilles que tenen la forma del seu rostre.

the producers

The Producers ha estat potser el major èxit dels musicals londinencs dels dos darrers anys. El seu origen és la pel·lícula que a finals dels seixanta va dirigir Mel Brooks amb Zero Mostel i Gene Wilder. A hores d’ara Brooks no té gaire prestigi però durant els setanta fou el rei de la comèdia americana i el mateix Woody Allen romania en un discret segon terme en comparació amb ell. Certament Brooks, no té la categoria de l’autor de Manhattan com a cineasta, ni tampoc l’habilitat d’Allen por conferir una aparença intel·lectual als seus productes, però manté un sentit molt sa de la irreverència que el fa despreocupar-se de ser políticament correcte. L’obra comentada, que vaig poder veure dissabte passat n’és un bon exemple. Com potser recordareu alguns, The Producers és la història de dos jueus neoiorquiesos, un productor sense èxit i un contable que du una existència grisa, els quals descobreixin que una obra totalment fracassada pot ser més profitosa per un productor que no pas un èxit. Decideixen llavors produir un fracàs assegurat. Trien l’obra “Springtime for Hitler”, escrita per un nostàlgic de l’Alemanya nazi més aviat curt de gambals, que vol demostrar la sensibilitat humana i artística de Hitler, i confien la seva direcció a un director experimental d’orientació clarament homosexual (la cançó on exposa el seu punt de vista sobre la direcció teatral porta el taxatiu títol de Keep it gay). Malauradament per ells, la barreja de freakisme i kitsch acaba resultant del tot atractiva pel públic. L’obra és un èxit i tots dos acaben a la presó. Com és d’esperar en una producció de primera línea del West End, l’espectacle esta realitzat de manera perfecta en tot el que es refereix a l’escenografia, la coreografia,la música i la interpretació. Alguns quadres escènics tenen un sentit de l’humor corrosiu i delirant, com el que mostra un grup d’octogenàries, les capitalistes de la producció, ballant claqué amb els seus andadors o l’escena, manllevada del film, en la que a la manera de Busby Berkeley, les ballarines dibuixen una perfecta creu gamada, enfront de la mirada satisfeta d’un Hitler, èmul de Gene Kelly i Fred Astaire. Allò més interessant sense dubte és que segurament la idea de Brooks no ha perdut sinó que ha guanyat vigència amb el pas del temps, quan portem més d’una dècada assistint al triomf irreversible de la cultura- escombraria. Malgrat el sentit del humor de l’obra, aquesta no deixa d’obrir una reflexió inquietant sobre allò que filosòficament podríem anomenar els fonaments populars del judici estètic. L’obra teatral resulta a més molt més inquietant que la pel·lícula, ja que el públic queda integrat a l’acció des del moment en que som nosaltres els que manifestem la nostra satisfacció envers el desplegament kitsch i neonazi que tenim davant nostre.

Glenn Ford

Dijous mentre veia el darrer telenotícies del meu estiu es va anunciar la mort de Glen Ford, el veterà actor americà que ja tenia 90 anys. Feia temps que no es sàvia res d’ell i de fet alguns dels que érem a taula, pensàvem que ja era mort. Les imatges triades per il·lustrar la notícia eren les de la pel·lícula Gilda, sense cap mena de dubte la més mítica de totes les que va protagonitzar. No tinc gaire fresca aquesta pel·lícula que en el seu moment em va semblar més aviat mediocre i per això prefereixo més recordar l’actor americà com a protagonista d’alguns dels treballs amb els que clogué la seva carrera, un mestre indiscutible com Fritz Lang. Human Desires és una mena de melodrama que sovint ha estat menystinguda per la comparació amb la primera versió de la història, la realitzada per Jean Renoir a França, la qual certament entrava en terrenys més perillosos i menys convencionals que la versió americana. El mateix Lang no semblava especialment satisfet del film al llibre-entrevista amb Bodganovitch i feia broma sobre l’evident caràcter tautològic del títol i les dificultats del productor per trobar una companyia de ferrocarril que recolzés econòmicament un film, on els assassinats sempre es produïen al tren. L’altra col·laboració és un dels meus films preferits de la dècada dels cinquanta i segurament un dels títols fonamentals de la carrera de Lang, The Big Heat, un thriller visceral, magníficament rodat i on es feia palesa una mirada crítica sobre la societat americana que Lang seguiria mostrant després en els seus darrers films americans amb Dana Andrews. La pel·lícula de Lang era un film valent que parlava de la corrupció d’una manera molt més directa que qualsevol altre film americà anterior. Per primera vegada tenia sentit parlar d’una corrupció estructural. Enmig d’un panorama desolador Ford interpretava un detectiu honest però afectat fins al moll de l’os pel seu desig de revenja. Fa un grapat d’anys també que no veig aquest film, però tinc una certesa fundada en que la seva revisió quan es produeixi no em decebrà. Ford era un actor eficaç que va estar bé en altres pel·lícules, però el meu millor record està indubtablement associat a aquest thriller americà.

retorn

Ahir vaig retornar a Londres. Des de Heathrow el tren triga només quinze minuts en arribar a Paddington, la més propera de les grans estacions al nostre domicili. Era ja fosc del tot i no vaig distingir gairebé res fins que vaig poder distingir la silueta de la Trellick Tower ja gairebé al final del meu trajecte. És un edifici horrible, però em va agradar veure-ho. Durant el curs, cada dia hi passo per davant i suposo que aquesta alegria és un reconeixement del fet de saber-me novament a casa. Per tots els que com jo no hem sortit mai de l’escola, setembre és potser el moment més determinant de l’any. Ara farà 40 anys que vaig començar a anar a l’escola. Com d’altres nens fan, vaig plorar tot i que llavors no podia ni albirar que anava a restar potser no per sempre (segurament si) però com a mínim una quantitat de temps que des de la perspectiva que podia tenir llavors era semblant a infinita. Benauradament avui no he hagut de trepitjar l’institut i m’he dedicat a qüestions burocràtiques, com gestionar un permís d’aparcament. A l’ajuntament de barri m’he assabentat que el govern municipal ajuda a les famílies més humils a canviar de nevera. Tenir una nevera (que funcioni) forma part dels drets humans bàsics?. Em costaria molt dir que no, però llavors l’asimetria entre els habitants del planeta esdevé potser molt, massa, exagerada. Suposo que hauria de parlar dels meus bon propòsits (de fet és allò en què he estat pensant darrerament) però el pudor m’ho impedeix. En tot cas, ja ens ho anirem trobant