Retrobament

Retrobo la companya del vell David Hume. Evidentment, no per casualitat. De fet la intenció de tornar-hi a les seves pàgines era present des de que vaig acabar la tesi doctoral ja fa catorze anys! Llavors aquesta intenció era part d’un projecte que potser valia la pena, però del que probablement no en vaig ser digne. Ara si bé no visc del tot al seu país, estic molt a prop i sense cap projecte immediat de més urgència em ve de gust recuperar els textos que van constituir el mitjà de la meva primera immersió a la filosofia i satisfer una curiositat que fa anys compartia amb el Jordi Sales: la d’esbrinar en que consistien les seves famoses obres històriques que foren tan celebrades en el seu temps. De tor plegat m’agradaria escriure alguna cosa, tot i ser conscient del fet que a hores d’ara com és el cas de gairebé tots els anomenats clàssics; Hume no li interessa a ningú i escriure sobre ell és una empresa del tot desesperada, si no es fa amb finalitats purament narcisistes ( no entro a valorar si l’escriptura purament acadèmica dels articles que compten per a la investigació pertany o no a aquest districte). Dues coses mai no li mancaren: el seu bon gust com a escriptor (és de la millor prosa anglesa del XVIII, tot i que mai va arribar a parlar bé aquesta llengua) i la lucidesa i radicalitat en la seva tasca de pensament, que va destacar Husserl al començament de la Crisi de les ciències europees. A més com ja anunciava, em ve de gust tornar al XVIII, potser l’últim moment on hi ha una intel·lectualitat europea potent que està barallant-se amb problemes fonamentals. Veurem que en va sortint de tot plegat.