Day in, day in

No he sortit de casa gairebé en tot el dia i n’estic content. Les vacances han acabat resultant massa llargues i massa disperses. Suposo que és el primer període de la meva vida adulta en què he estat dos mesos sense llegir filosofia i sense anar al cinema i imagino que per això tinc la sensació de tenir la ment totalment aturada i de no tenir gaire res a dir. Tot això significa també por. Deixar-se anar és la possibilitat de perdre del tot el fil. M’ha passat ja una vegada i em pot tornar a succeir. En tot cas, allò clar és l’absoluta necessitat de la rutina i d’un prudencial retir com a condició necessària i indispensable de seguir sent allò que has decidit ser, encara que no sigui gaire important. El problema és que molt clarament ara, tot i que sigui per un termini del tot limitat, la meva única llar possible és a aquesta ciutat i el fet d’haver llogat la meva casa de Barcelona aguditza aquesta sensació. Ara, només tinc un domicili que és aquest apartament llogat a la frontera entre Maida Vale, un barri que tendeix a ser xic i “posh”, i la zona de Kilburn on hi anaren a viure irlandesos i ara predominen grups ètnics de pell més fosca. Catalunya ja no és per mi un lloc des d’on em sigui fàcil ni possible pensar. Un lloc extraordinari, perquè el curs necessari dels esdeveniments d’aquesta dimensió fonamental de la meva existència es trenca. No vull dir amb tot això que em plantegi deixar de venir. Quasi tot allò que més estimo, i després de desembre allò que estimaré, és a Catalunya. Simplement expresso la meva perplexitat envers els curs d’uns esdeveniments que tampoc havia previst. Afortunadament!