retorn

Ahir vaig retornar a Londres. Des de Heathrow el tren triga només quinze minuts en arribar a Paddington, la més propera de les grans estacions al nostre domicili. Era ja fosc del tot i no vaig distingir gairebé res fins que vaig poder distingir la silueta de la Trellick Tower ja gairebé al final del meu trajecte. És un edifici horrible, però em va agradar veure-ho. Durant el curs, cada dia hi passo per davant i suposo que aquesta alegria és un reconeixement del fet de saber-me novament a casa. Per tots els que com jo no hem sortit mai de l’escola, setembre és potser el moment més determinant de l’any. Ara farà 40 anys que vaig començar a anar a l’escola. Com d’altres nens fan, vaig plorar tot i que llavors no podia ni albirar que anava a restar potser no per sempre (segurament si) però com a mínim una quantitat de temps que des de la perspectiva que podia tenir llavors era semblant a infinita. Benauradament avui no he hagut de trepitjar l’institut i m’he dedicat a qüestions burocràtiques, com gestionar un permís d’aparcament. A l’ajuntament de barri m’he assabentat que el govern municipal ajuda a les famílies més humils a canviar de nevera. Tenir una nevera (que funcioni) forma part dels drets humans bàsics?. Em costaria molt dir que no, però llavors l’asimetria entre els habitants del planeta esdevé potser molt, massa, exagerada. Suposo que hauria de parlar dels meus bon propòsits (de fet és allò en què he estat pensant darrerament) però el pudor m’ho impedeix. En tot cas, ja ens ho anirem trobant