The man who knew too much

Un regal de fa mesos del Guardian, semblant als que proporcionen els diaris espanyols per aturar la seva irreversible decadència, m’ha permès conéixer l’altra nit un dels pocs films de Hitchcock que no havia tingut mai l’oportunitat de veure. La versió anglesa de The Man who knew too much, que anys després va refer als EEUU amb un repartiment encapçalat per James Stewart. Al llibre entrevista amb Truffaut, l’autor de Vertigo parla amb una certa displicència d’aquesta primera versió, especialment comparada amb l’americana. Mentre que la primera és l’obra d’un afeccionat amb talent,diu, la segona és el fruit d’un veritable professional. Certament els més de vint anys passats entre la primera i la segona, constaten un enorme avançament de la capacitat del director anglès per la posta en escena, tanmateix la versió anglesa, realitzada just abans de la que penso és la seva primera veritable obra mestra the thirtynine steps, és un film que val la pena la pena conèixer i que presenta dos punts d’interès especial. En primer lloc, un sentit de l’humor molt festiu i una mica ingenu, que no desapareix a les produccions americanes, però que es va tornant progressivament molt més àcid i negre. En segon lloc, mentre que a la versió americana els dolents no tenen gaire interès i no tenen res de memorable, la versió anglesa té un dolent interessant i atractiu a la figura del personatge encarnat per Peter Lorre, probablement al seu millor moment com a actor. De fet, aquí es podria fer-se efectiva per primer cop la màxima enunciada a Truffaut, tot comentant The shadow of a doubt: quan més atractiu és el dolent, més interessant resulta la pel·lícula