Viatge en autobús

Avui a l’autobús, en un viatge d’altra banda infernal, passem el temps contemplant dues companyes de trajecte que fan un petit recorregut dins de Saint John’s Wood. Les dues dones musulmanes van vestides a l’estil més purament integrista amb el seu rostre totalment tapat. La seva visió em produeix una certa intranquil·litat que em sembla que no té res a veure amb el racisme, ni amb els menyspreu envers els musulmans. Crec que mostrar el propi rostre, més enllà de qualsevol convicció religiosa, és un atribut mínim d’humanitat. La possibilitat de vida moral rau a aquesta exhibició que l’altre em fa del seu rostre que és un fenomen previ i condició de possibilitat del llenguatge. De fet, a la nostra cultura el cobriment del rostre té unes connotacions molt clares i per això el rostre descobert és un senyal de normalitat, de pau. Potser tot això té una validesa limitada, però les dues dónes no eren del tot refractaries a la nostra cultura o si més no, alguns aspectes de la nostra cultura del que jo particularment no n’estic gens orgullós: les seves bosses eren Prada i Tucci i fins i tot les xilabes, o el seu equivalent femení, estaven signades per Christian Dior. De fet, a Harrods entre la gernació combregada, comprant realment només he vist generalment àrabs. El concepte de xoc de civilitzacions segurament és massa petit i reduït.