Bye, bye M. Blair

La sequera segueix mentre el Regne unit comença un nou període de la seva història, el post-blairisme, que molt probablement estarà protagonitzat pel líder conservador, David Cameron, el qual a hores d’ara es perfila com a més que probable guanyador de les properes eleccions. Fins al proper maig, els diaris aniran més o menys plens de balanços del seu mandat. Des d’un punt de vista dogmàticament maquiavèl·lic, és clar que en molts sentits aquest període ha estat un èxit. No hi ha cap altre cas d’un líder laborista que hagi pogut romandre deu anys com a primer ministre, Blair arribarà precisament el proper maig, ni tampoc cap capaç de guanyar una segon reelecció. Des d’altres punts de vista, tampoc es pot pensar que el seu mandat ha estat del tot inútil. Fonamentalment, Blair va ser un líder contrarevolucionari, i la revolució conservadora ha estat frenada durant deu anys i ara per ara no sembla que Cameron, quan guanyi, tingui el desig de propugnar polítiques massa radicals. De fet, hi ha un cert consens al país, malgrat la unanimitat neo-liberal del nostres temps, en lamentar algunes de les privatitzacions fetes a l’època de Thatcher, especialment la de les línies ferroviàries. No m’atreveixo a dir gaire res més, perquè cada cop em sembla més clar que jo no visc a Anglaterra, Londres és una altra cosa,i perquè el fet de haver esmerçat els meus darrers dies a Catalunya, fent una mudança i haver de fer una altra només arribar a Londres està esgotant la meva cada cop més migrada capacitat neuronal. Mai com ara havia desitjat tant que comencés
un curs.