Orwell again

Llegeixo darrerament el llibre de Michea, Orwell éducateur. Un cita d’Orwell em semblà pertinent quan afirma que el sentit de la seva lluita està en intentar evitar que l’esperit humà quedi reduït a ser un gramòfon. Certament sorprèn la persistència en oblidar que quan això s’esdevé, quan es fa realitat aquesta tragèdia, no té cap mena d’importància quin és el disc que sona. Demà volaré a Barcelona i reprendré el dietari a Londres el 7 de gener. Bon Nadal a tothom i que el 2009 sigui millor del que esperem.

La batalla del Somme

De tots els esdeveniments de la primera guerra mundial potser el més infaust fou l’anomenada batalla del Somme. Una ofensiva de l’exèrcit anglès, el 1 de juliol de 1916, que assenyalà el dia més trist a l’història militar britànica. Les baixes dels britànics, només aquells dia, foren de 58000 efectius. La campanya acabà amb les primeres neus de mitjans de novembre. El balanç final fou 420000 baixes britàniques, 200000 franceses i mig milió d’alemanyes. L’avenç dels exercits aliats fou en el punt més allunyat del de partida de 12 kilometres. El significat militar de la batalla és discutible. No ho és en canvi la seva rellevància mediàtica. El 10 d’agost de 1916, és a dir quan la batalla encara estava desenvolupant-se, era estrenada a les pantalles angleses un documental que amb el títol de The battle of the Somme oferia més d’una hora de filmació directa al camp de batalla. Fou de llarg el major èxit de l’encara molt curta història de la cinematografia amb dos milions de tiquets venuts en dos mesos.

Vaig veure una projecció del film diumenge passat a l’Imperial War Museum amb una banda sonora afegida fa dos anys. Hi ha alguna reconstrucció però la major part del film honorà la fórmula de Capa: és prou bo, perquè hi és prou a prop. Certament la idea que dóna de l’horror de la guerra no reflecteix plenament el que va succeir aquell mes de juliol. Però la impressió de la vida de les trinxeres fou prou fidel per commocionar el públic britànic de l’època i provocar un debat públic sobre la moralitat d’oferir obertament aquella mena d’imatges. Certament al films es veuen unes quantes piles de cadàvers als que és difícil suposar cap mena de mort heroica. Em va sorprendre favorablement el respecte amb el que eren tractats els soldats enemics. Hom pot parlar d’un cert caràcter propagandístic del film, que volia contribuir a l’esforç de guerra britànic, però, en comparació amb l’època post-goebbelsiana on encara estem, el film resulta certament moderat i gairebé objectiu.

lliura esterlina

Un dels records més clars de la meva arribada a Londres l’any 2004 era l’escàndol que sovint em produïen els preus de les coses. No podia pas estar-me de posar el preus en euros i les diferències em semblaven abismals. Tot això està ja passant a la història. En un termini molt breu la paritat entre la lliure i l’euro serà un fet. Tot i que el canvi oficial encara assenyali una petita diferència a favor de la moneda anglesa (1,1 al canvi), diumenge 20 lliures només et proporcionaven 18 euros als cambistes d’Oxford Street Al darrer any, la pèrdua de valor de la lliura ha estat espectacular, fins al punt que això ha propiciat una vigorització de la capital britànica com a destí turístic. Cada cop es troben, per exemple, més francesos que fan viatges ràpids, moguts pel fet que els preus en lliures comencen a ser més que competitius amb els del seu país. Això és bo pel comerç britànic tot i que no és prou per conjurar els presagis negatius sobre el futur dels negocis d’aquesta ciutat. La caiguda de les vendes és molt pronunciada i no sembla que aquest Nadal porti una recuperació. Tanmateix, hi ha unes víctimes molt clares de les caigudes de la lliura: els nombrosos britànics que han preferit jubilar-se a altres llocs d’Europa on la moneda és l’Euro. El seu projecte de vida es basava en gran part a la superioritat del valor de la seva moneda sobre la divisa europea, un fet que ells veien quasi com a natural. La superioritat però, està a prop d’esvair-se. Potser hi ha aquí una lliçó i és que sembla que l’àmbit de l’economia res no es pot donar com a massa segur.

Changeling

A finals de novembre s’ha estrenat finalment a Londres el darrer film de Clint Eastwood, Changeling. A l’estat espanyol sembla que es dirà el Intercambio que és una traducció fidel però un xic empobridora. A Anglaterra el film ha estat acollit amb una certa fredor i no ha acabat d’omplir les expectatives dels crítics. Certament, les cartes d’Iwo-jima havien marcat un nivell molt alt, difícil de superar, però el fet cert és que amb quasi vuitanta anys Mr. Eastwood segueix al peu del canó, insistint sense defallir a la seva feina. A la pel·lícula se li poden fer molts retrets però jo no diria que és una mala pel·lícula tot i que certament no és extraordinària. Eastwood té l’ofici suficient per fer films on es passa l’estona sense sentir cap missatge de les cèl·lules nervioses del teu cul (l’equivalent a allò que deia Joan Sales de les novel·les, que no han de caure de les mans). Aquesta habilitat, altrament dita domini del seu ofici, li permet construir un film àgil, tot i que possiblement la qualitat del guió no es pot comparar a la dels precedents i en alguns moments, les escenes del manicomi per exemple, el film forneix una certa sensació de dèjà vu. Alguns crítics han dit que el film fluixeja perquè Eastwood és un director d’homes i la pel·lícula està centrada a la història d’una mare soltera i solitària que esdevé una fàcil víctima de la corrupció institucionalitzada. Tot i el predomini masculí, em sembla que hi ha algun bon personatge femení a la carrera d’Eastwood. Potser més exacte fora dir que Eastwood és un director d’actors i que Angelina Jolie, sense estar malament, no té la capacitat interpretativa de Meryl Streep o Hillary Swank. En qualsevol cas la pel·lícula és ben contundent en aquest sentit: el personatge de Jolie és la víctima d’una lògica institucional que es permet definir com a idèntics els conceptes de femineïtat i histerisme.

Allò que ningú pot negar però és la coherència d’aquest treball amb la resta de l’obra d’Eastwood. Hi ha un nexe molt clar entre aquesta afligida mare i el policia protagonista de Dirty Harry, individus que lluiten per no ser anul·lats perl sistema, un tema pràcticament present a totes les seves obres. La mirada crítica sobre les institucions agermana aquest film amb Flags of our fathers, i és certament contundent. Resulta, si més no agraït, que algú recordi que la utilització dels manicomis per a dissidents, poc susceptibles de ser qualificats com a malalts mentals, no fou una pràctica exclusivament soviètica (sense negar l’excel·lència dels soviètics en aquesta modalitat). En aquest sentit el film pot recordar Chinatown tot i que està mancat de la grandesa del treball de Polanski que transcendeix els límits de la història americana per situar-se en un pla molt més universal i tampoc em sembla que es pugui comparar a la que per mi és potser la millor pel·lícula sobre aquest tema The Big Heat de Fritz Lang (un exemple de com utilitzar en favor propi les limitacions imposades per la censura).

Les escenes més interessants del film són les centrades en el personatge de Gordon Nortcorth, l’home sentenciat a mort per l’assassinat de quinze nens. Eastwood es situa aquí en un terreny també molt familiar i que és una constant de la seva obra: la violència exercida contra els febles, els innocents, (Unforgiven) i especialment els nens ( A perfect world, Mystic River). Com el mateix autor diu l’agressió a un nen és la forma més radical de drama i en aquest sentit el personatge de Nortcorth, un dels fundadors de la sinistra tradició americana del assassins en sèrie, ha d’acabar apoderant-se necessàriament del centre de la narració. En descriure la seva peripècia retrobem allò potser més característic del cine d’Eastwood, allò que al laberint havien qualificat com el remot deute amb el gnosticisme.

El malestar en la cultura catalana

Vaig conèixer en Josep Anton Fernandez fa dos anys quan ell treballava a la Queen Mary University de Londres i amb motiu del congrés sobre immigració i Catalunya que ell organitzava a l’esmentada universitat. El congrés va anar molt bé (en devia escriure algun comentari en aquella època) però no tinguérem l’ocasió de tornar-nos a veure. De fet molt poc després tornà a Barcelona per treballar a la UOC com a professor d’estudis catalans. El mes passat a una breu estada vaig trobar un llibre seu amb el nom d’ El malestar en la cultura catalana. Vaig adquirir-lo i l’he llegit amb atenció aquest darrer mes. És un llibre que d’entrada cal qualificar de sòlid. L’autor ha estudiat a fons moltes de les polèmiques esdevingudes a Catalunya als darrers anys d’ençà de la mort del general, utilitza amb pertinença conceptes manllevats en molts casos de Bordieu i es beneficia de la distància, guanyada durant el temps del seu exili professional a la capital britànica. El llibre es fonamentalment un examen del concepte de “normalització” entès com el terme clau que defineix el projecte català des de la recuperació de la democràcia. El malestar és la conseqüència del fracàs d’aquest procés de normalització que a diferència del projecte històric coetani, “la transició”, no sembla tenir final perquè ningú sap posar-li ni preveu com se li podria posar.

Els límits històrics del llibre són així 1976 i 1999, l’any en què es va comença a fer evident el final del pujolisme. Pujol és certament un dels protagonistes del llibre, perquè a Catalunya fora impossible una crònica cultural que no fos política i la “normalització” és, en un sentit molt propi, l’aposta definida per Pujol i secundàriament per la classe política catalana, A hores d’ara sembla que la cita a Freud és del tot justificada perquè el país, ben bé normal no és, més aviat al contrari. Des d’un punt de vista teòric l’explicació de la crisi es fonamenta, segons l’autor, als canvis culturals definidors del moment històric anomenat “postmodernitat”. En aquest sentit la cultura catalana no ha estat una excepció. El malestar és general a totes les cultures. El problema de l’equilibri entre la revindicació de l’excel·lència i les exigències imposades per la cultura de masses es troben a tot arreu. Però esdevenen molt més greus en una nació amb una articulació política tan feble com la catalana, on les institucions no han pogut, ni han sabut i en molts casos no han volgut, preservar un àmbit de prestigi que fos al mateix temps legitimador de les institucions del país. Aquest moviment ha generat una crisi típicament post-moderna que l’autor defineix en un triple sentit:1/ una crisi dels discursos de legitimació, 2/ una crisi de la producció de valor i finalment, en tercer lloc, una crisi d’identificació. Des d’aquesta premisses definidores d’un diagnòstic Fernández fa una dissecció de diversos afers culturals, ben documentada i amb un sentit del humor, apreciable i enraonat, que sap deixar en el seu lloc personatges fantasmagòrics com Arcadi Espada o Xavier Bru de Sala.

En el seu trajecte en Josep Anton deixa clara algunes idees amb les que combrego plenament com, per exemple, el problema que suposa pel país la pèrdua de prestigi de la literatura catalana (la qual té arrels universals, la literatura ha perdut pes a tot arreu, però és especialment greu a un país de tradició precària i infraestructura cultural mínima). També és evident el problema plantejat per la immigració no només l’actual, sinó també l’històrica. Més enllà de la formula voluntarista de Pujol al temps de la transició. han estat ben migrats els esforços per pensar que ha significat pel país un allau migratori que en termes comparatius és dels majors de la història, superior per exemple a un país clarament receptor com l’Argentina de començaments del segle passat. El resultat és allò que l’autor defineix com a crisi d’identitat, una fórmula que podríem expressar dient que a la nostra situació l’ús del terme “nosaltres” és del tot equívoc. Un fet que facilita a més la manipulació per part dels “no nacionalistes” connectats permanentment a Madrid. En tot cas però hi ha un contrast evident entre l’artificiositat de les construccions fetes des d’un punt de vista catalanocèntric, alimentada des de l’exterior, però també des de la nostra incapacitat per superar la pròpia mitologia, i la pretesa “naturalitat” del punt de vista nacional espanyol.

El llibre no ofereix només un diagnòstic sinó que s’atreveix a proposar un remei, una solució: admetre, assumir el caràcter monstruós, anormal dels catalans; una solució pretesament irònica, però des del meu punt de vista, plena de sentit comú o, més concretament, de sentit de la realitat i de sentit històric. No pas insistint, aquí la coincidència i la perseverança a l’error dels presidents Pujol i Maragall fou absoluta, en mantenir una aparença mistificadora que fa abstracció de les condicions reals del país, sinó intentant treure forces de la nostra feblesa. En un mot, fent una aposta per la lucidesa. Una altra tema és l’abundància d’aquest bé al nostre país.

Repulsion

Com que el futur pertany a Blue-ray cada cop és més fàcil trobar DVDs a preus irrisoris. Al Southbank trobo un pack amb les tres primeres pel·lícules de Polanski. Començo amb la segona, Repulsion un film britànic de l’any 1965 protagonitzat per Catherine Deneuve. L’havia vist faria més de vint i cinc anys en una projecció televisiva i no en recordava gaire cosa. La pel·lícula es pot inscriure dins del gènere del terror, tot i que les pors que afligeixen el personatge de Deneuve no tenen cap origen extern, sinó que estan arrelades a la seva ment. Més de quaranta anys després la pel·lícula manté la seva capacitat de crear una atmosfera opressiva, asfixiant. Personalment però allò que m’interessa més de la pel·lícula és el seu caràcter de perfecta il·lustració d’un canvi fonamental a la cinematografia dels seixanta: la desaparició del cineastes d’ofici (Hawks, Fellini, Ford, Visconti) i l’adveniment dels cineastes formats a la reflexió cinèfila, ja des de l’activitat crítica (com els anglesos o francesos del moment) o des de les aules universitàries, com fora el cas de Coppola, Scorsese o el mateix Polanski. Hom pot fruir de Repulsion per ella mateixa, però també és pot considerar un sofisticat exercici de comentari de text i de ,variació sobre altres treballs anteriors. El referent clar és òbviament, Psicosis d’Alfred Hitchcock. La diferència és que la rossa aquí no és la víctima sinó el botxí, tot i que la seva situació mental la fa un parent proper de l’infortunat Norman Bates. Com Hitchcock, Polanski es sentia deutor del moviment surrealista la influència del qual és obvia a les parts oníriques de la pel·lícula i també en altres detalls com la insistència en mostrar-nos sovint només un dels ulls de Catherine Deneuve (vegi’s la il·lustració). En tot cas, la pel·lícula mostra que el pas per la universitat de Polanski fou ben aprofitat. El seu domini del mecanismes narratius és absolut, així com la seva habilitat per inserir detalls que arrodoneixen el conjunt com, per exemple, el conill progressivament putrefacte que acaba constituint el company de Deneuve a la seva reclusió voluntària

Violència i religió

Adquireixo a Internet un llibre de Rene Girard, Achever Clausewitz, el darrer treball d’aquest autor que vol reflexionar sobre la violència en el nostre mon. Espero que podré posar-m’hi en molts pocs dies. Per un atzar vaig descobrir la seva existència i adquirir-ho el mateix dia que escrivia sobre la lluita entre secularisme i religió reflectida a l’anunci dels autobusos. El llibre sembla enllaçar amb la reflexió cristològica desenvolupada al seu llibre sobre “el bec expiatori”on feia una molt interessant lectura del Nou Testament. Per ell essencialment la clau dels evangelis es la creació d’un antídot contra la violència humana alimentada precisament per aquest desig mimètic. És una visió coincident amb la de Karen Arsmtrong a The Great Transformation (un llibre sobre el que segurament vaig escriure a la primavera de l’any passat) quan defineix tots els productes intel·lectuals de l’època axial com a instruments per lluitar contra el desfermament de violència causada per la revolució tecnològica que suposà el domini del metall. En aquest sentit la reflexió dels apologistes de la secularització contra la religió fa un judici de valor difícilment suportable des de qualsevol consideració històrica mínimament ben informada: considerar que la civilització moderna, la de la revolució industrial i els drets humans, hagi definit una tecnologia contra la violència superior a les prèviament existents.

Indicis

Vaig deixar el meu càrrec a l’equip directiu al Vila de Gràcia fa ara una mica més de vuit anys. Fonamentalment perquè pensava que quatre anys n’eren prou. He tornat a ocupar un càrrec l’agost passat. La perspectiva del despatx és certament una altra i vuit anys són un bon període per adonar-se de canvis. Des del meu de vista un indicador suficient per adonar-se de la degradació del mon de l’educació des de fa aquests anys és l’augment de la paperassa inútil (un fet gens aliè al triomf polític de la pseudociència pedagògica). Anglaterra és un lloc interessant per constatar-ho perquè en alguns aspectes és el nostre model i aquí la burocratització ha estat un dels motius que ha fet molts docents deixar la feina i que, en general, fa que sovint a aquest país sigui sovint ben difícil trobar professors o mestres. Les notícies que arriben de Catalunya fan indicar que aquest serà també necessàriament el nostre futur.

Elogi de l'exili

Si a un país tot la vida intel·lectual es redueix a política (no pas a filosofia política sinó a una barreja entre estratègia i xafarderia) i la vida política no es fa en termes de ciutadà sinó de membre o simpatitzant (o creient, o “hooligan” d’un partit), llavors té molt sentit la pregunta de que hi fan els pocs que queden amb quatre dits de front.

D'ateismes i perplexitats

He parlat varies vegades de la febre editorial per publicar vindicacions de l’ateisme, un fet segurament no desconnectat de la publicitat contractada en alguns autobusos en la que s’informa els vianants de la possible inexistència de Déu. Cal dir que aquests autobusos no eren gaires o almenys no han arribat a la meva part de la ciutat (per la meva desgràcia, el Londres on visc ara és molt petit). La Cristina m’ha explicat una mica del contingut del llibre de M. Tree sobre la qüestió. Quan pugui, me’l llegiré, però tinc la impressió que és molt deutor del plantejaments d’aquesta literatura que em semblen fonamentalment errats. La construcció d’aquest ateisme proselitista és segurament l’expressió més clara d’aquesta contradicció. Pensant en això, l’altre dia em venia al cap una afirmació que vaig fer el dia de la defensa de la meva tesi doctoral, 30 d’abril de 1992, quan deia que una conseqüència de tot allò que estava explicant és que el misticisme pascalìa i l’escepticisme humià podien interpretats com dues expressions d’una mateixa cosa, dues respostes, antagòniques en superfície però coincidents amb el fons, al repte plantejat pel dubte cartesià. Això al pare Coll li va atabalar molt però quinze anys després tinc ben clar que no anava gens errat.

Rothko

Ahir per la tarda visita a la Tate Britain. Fan una exposició sobre els treballs del darrer Rothko. Recordo amb certa claredat, és a dir amb una mica menys d’imprecisió de l’habitual, l’exposició sobre aquest pintor que es feu, fa uns anys, a la Fundació Miró i de la que vaig fruir-ne extraordinàriament. La visita d’ahir, en un cert sentit, completava l’anterior. Els treballs del darrer Rothko són una radicalització i una conseqüència del treball precedent. L’ús característics de colors càlids ha desaparegut i el gris i el negre són del tots dominants. Vincular aquestes obres al seu suïcidi no exigeix pas un gran esforç de la imaginació. La documentació que acompanya les obres exposades insisteix en mostrar la complexitat del treball fet pel pinzell, la qual no es revela en una primera i precipitada inspecció sinó que requereix temps i paciència per apreciar que la uniformitat primera és un parany. És però l’únic moment del cap de setmana que he pogut sortir de l’institut i de temps precisament no en vaig sobrat. Per les obres exposades, o pel meu atabalament, no tinc cap vivència similar a la d’uns anys abans. La Metafísica pot ser una conseqüència de la fam però sovint és incompatible amb el cansament i tanmateix segueixo creient que les obres de Rothko, tot i que òbviament no tenen res a dir, si que tenen una capacitat per mostrar. Tant de bo algun dia tingui l’oportunitat de visitar la seva capella al museu de Houston

Bizanci

La Royal Academy of Arts està fent una exposició dedicada a Bizanci on es recorren els mils anys d’història d’aquest imperi, des de la seva fundació per Constantí fins la seva conquesta pels turs el 1453.És una bona opció per passar una estona pels que es vulguin perdre per Londres els propers dies. La selecció d’objectes és d’una gran qualitat, alguns d’ells provinents dels museus de la ciutat però altres de Berlín, Paris o Venècia. L’exposició dóna una bona idea de l’esdevenir d’aquesta civilització que en molts sentits és una desconeguda per nosaltres i a la que com a mínim li devem el manteniment del legat grec i no només la literatura, sinó també una tradició d’arts plàstiques que enllaçava amb la tradició antiga i que germinà la llavor del renaixement italià. Ara bé, si l’exposició és bona, la darrera sala és del tot extraordinària. Hi trobem una col·lecció d’icons procedents del monestir de Santa Catalina al Sinai. El valor històric de les imatges és indubtable, moltes són anteriors al període de la Iconoclàstia. El valor artístic no és inferior. Més amunt n’heu pogut veure una de les mostres més conegudes l’icon de l’escala celestial de San Joan Klimakos, pintat al segle XII.

Love me tonigth

El BFI està fent un cicle dedicat a Rouben Mamoulian un dels directors més curiosos del Hollywood clàssic. Amb una carrera molt llarga en el temps rodà només setze títols. No és un autor gaire recordat a hores d’ara, tot i que feu pel·lícules molt populars en el seu moment com la seva versió del Zorro, possiblement la millor (The mark of Zorro, 1940, la de Tírone pover, com sentia dir a la meva infància). En un cert sentit, Mamoulian és més recordat pels films que podia haver i no va fer, era el director designat per la Fox per fer Laura i Cleopatra, que finalment passaren a d’altres directors. La història però no sempre és justa i Mamoulian era un director amb un talent cert i pel que vaig veure ahir a la nit d’una capacitat inventiva superior a la de noms molt més consagrats. Una mostra d’això és la pel·lícula que vaig veure ahir a la nit: Love me tonigth (1932). Si una cosa quedà clara després de la projecció del film és que la involució estilística provocada per l’adveniment del sonor, va ser molt ràpidament superada. La càmera recupera la seva mobilitat i el film té un dinamisme sense res a envejar al de les darreres pel·lícules mudes. La pel·lícula és una comèdia que recorda per la seva lleugeresa els films de Lubitsch i un tribut a l’actor protagonista, la megaestrella de l’època, Maurice Chevalier. L’acció transcorre a Paris, un Paris on tothom parla en anglès i en el cas del protagonista amb un accent horrible, i fonamentalment és la història d’amor entre un sastre d’estètica “apache”, interpretat per Chevalier, i una princesa, interpretada per Jeanette MacDonald, la pel·lícula sempre es deixa veure però el primer quart d’hora és extraordinari, especialment la interpretació de Chevalier de Is’nt it romantic? (la banda sonora és de Rotgers i Hart, dos d’aquells compositors que com deia el Robert tenien facilitat per fer melodies addictives). Chevalier canta la cançó a la seva sastreria a un client molt satisfet pel vestit que acaba d’adquirir. Tan satisfet que quan surt de la botiga segueix cantant la cançó mentre refusa l’oferiment d’un taxista ja que prefereix caminar. Abandonem el client i seguim ara el taxista que ha copsat la melodia i va cantant-la mentre condueix per un nou client que resulta ser un poeta. L’escena següent trobem el poeta a un vagó de tren taral·lejant la cançó mentre escriu els seus versos. Un escamot. de soldats l’escolta. L’escena següent veiem els soldats marxant per un camí cantant la mateixa tonada mentre un jove gitano els escolta. A la següent escena veiem com la cançó és interpretada al violí, la música arriba a un palau veí on la protagonista l’escolta i ens ofereix la seva versió. No és del tot cert que calgués esperar a Gene Kelly perquè el musical comencés a mostrar signes d’inventiva cinematogràfica (exceptuant Berkeley). L’escena final, la resolució de la trama, em va semblar un depurat exercici de bon humor i crítica cinematogràfica conjuntada. El objecte de la ironia seria el cinema soviètic i potser no estaria de més recordar que com prototípic treballador de Hollywood, els orígens de Mamoulian estaven fora dels Estats Units, concretament a Tiblisi, tot i que la seva família era armènia.

The Tragedy of Thomas Hobbes

The Tragedy of Thomas Hobbes d’ Adriano Shaplin és el títol que actualment la RSC està representant al Wilton’s Music Hall. El lloc de la representació és prou interessant com per dedicar-li unes línies. Com el nom indica, és una sala antigament dedicada al Music Hall amb més de 150 anys d’història. El temps ha passat factura i una bona part de l’edifici, un 40% està en situació de ruïna, tot i així la sala és encara apta per fer d’escenari i el marc resulta forçosament suggestiu. Es troba emplaçada a l’Est, molt a prop de la torre de Londres una mica aïllada a una de les zones que fou assolada per la Lutfwaffe i no ha acabat mai de refer-se ben bé. Tot i que el títol esmenta Hobbes, l’obra ofereix molt més. Una perspectiva potser més fidel s’estableix des del títol complet; The Tragedy of Thomas Hobbes including the Birth of empirical science in Robert Boyle and the restoration of Charles II. Òbviament Carles II i Boyle seran també personatges de l’obra així com Cronwell, Newton, Thomas Willis, John Wilkins, John Wallis i Robert Hooke. De fet, el centre de la peripècia serà essencialment la constitució de la Royal Society.

La primera escena de l’obra ens mostra el Lord Protector rebent una sèrie de personatges: dos actors, sense ofici perquè Cronwell tancà tots els teatres del país, Hobbes, implorant ser acollit després del seu exili a França, cosa que finalment li es concedida i John Lilburne, un leveller que vol dur més enllà els límits de la revolució imposada per Cronwell, però que finalment és condemnat. Els dos actors, black i rotten, tindran un paper essencial al fil de la trama. A les següents escenes ens és presentada la figura central de Robert Boyle, temptat per un dels actors que ha de guanyar-se la vida practicant el transvestisme i la prostitució, i posteriorment la resta dels que seran els seus companys a la creació de la Royal Society. En aquest període són constants les polèmiques amb Hobbes, la principal figura de la filosofia anglesa, aferrissadament oposada al mètode experimental. La restauració suposa un canvi d’escenari que acabarà girant-se en contra de l’autor del Leviathan. Hobbes resta finalment desacreditat i els experimentadors passen a ser una societat protegida pel rei. La seva joia no serà però complerta perquè les lluites entre ells es cobraren una víctima, Robert Hooke, el qual serà bandejat ,bàsicament per Newton, no només de la Royal Society sinó de la història de la Filosofia i la ciència (que són la mateixa).

El públic assistent s’ho va passar d’allò més bé perquè en un país de nivell teatral altíssim la RSC és potser la primera companyia. Pels interessats a la història del pensament, l’obra ofereix motius més que sobrats per a la reflexió. És una crònica interessant sobre el naixement de la ciència moderna que incideix a la qüestió que comentàvem el 10 de juliol passat quan analitzàvem la història social de la veritat de Steven Saphin. El problema dels defensors de la ciència experimental, difícil de copsar d’entrada des de la nostra situació, és que no era gens clar perquè un experiment constituïa un suport per a una tesi científica. Hobbes posà el seu prestigi en contra dels experimentalistes aprofitant aquesta feblesa. La victòria dels partidaris del nou mètode no fou tant epistemològica com política. L’escena culminant és el moment on Carles II ha de triar entre el treball dels pensadors aplegats entorn de Boyle i la filosofia de Hobbes. L’espavilat monarca ho veu molt clar. D’una banda, la promesa d’invencions adients per a consolidar i augmentar el poder dels Estuard, d’altra banda, un pessimisme, lúcid i brillant si es vol, però del qual es vol treure poca cosa. Els arguments finals contra Hobbes es fonamenten sobretot a l’ambigüitat de la seva situació política. Sí al començament de l’obra Hobbes té por que la seva relació en el passat amb Carles I sigui jutjada negativament pel dictador, el perdó d’aquest serà un argument que se li girarà en contra quan el poder torni als Estuard. Però a més, el problema de Hobbes fou la seva obra. Els seus escrits, lúcids i gens oportunistes i que precisament per això podien ser utilitzats en qualsevol moment en contra seva. El personatge de Hobbes a l’obra no és certament simpàtic, poca-solta, fanfarró, vanitós i busca-raons. Però també un ser fràgil, per ser conscient de la feblesa de la seva posició, la seva famosa fraternitat a la por que surt també reflectida a l’obra. Els seus adversaris tindran un punt més alt d’oportunistes i tampoc mostraran al capdavall una gran superioritat moral amb el linxament moral de Hooke. Curiosament, i de manera contrària al mite, que ara gent com Dawkins està difonent, la religió és un element important a la trama però no pas en contra de la nova ciència sinó al seu favor. Boyle, interpretat per una actriu, utilitzà el seu prestigi de cavaller cristià a favor de la seva causa mentre que Hobbes, de manera possiblement injusta, era qualificat com a ateu.