El malestar en la cultura catalana

Vaig conèixer en Josep Anton Fernandez fa dos anys quan ell treballava a la Queen Mary University de Londres i amb motiu del congrés sobre immigració i Catalunya que ell organitzava a l’esmentada universitat. El congrés va anar molt bé (en devia escriure algun comentari en aquella època) però no tinguérem l’ocasió de tornar-nos a veure. De fet molt poc després tornà a Barcelona per treballar a la UOC com a professor d’estudis catalans. El mes passat a una breu estada vaig trobar un llibre seu amb el nom d’ El malestar en la cultura catalana. Vaig adquirir-lo i l’he llegit amb atenció aquest darrer mes. És un llibre que d’entrada cal qualificar de sòlid. L’autor ha estudiat a fons moltes de les polèmiques esdevingudes a Catalunya als darrers anys d’ençà de la mort del general, utilitza amb pertinença conceptes manllevats en molts casos de Bordieu i es beneficia de la distància, guanyada durant el temps del seu exili professional a la capital britànica. El llibre es fonamentalment un examen del concepte de “normalització” entès com el terme clau que defineix el projecte català des de la recuperació de la democràcia. El malestar és la conseqüència del fracàs d’aquest procés de normalització que a diferència del projecte històric coetani, “la transició”, no sembla tenir final perquè ningú sap posar-li ni preveu com se li podria posar.

Els límits històrics del llibre són així 1976 i 1999, l’any en què es va comença a fer evident el final del pujolisme. Pujol és certament un dels protagonistes del llibre, perquè a Catalunya fora impossible una crònica cultural que no fos política i la “normalització” és, en un sentit molt propi, l’aposta definida per Pujol i secundàriament per la classe política catalana, A hores d’ara sembla que la cita a Freud és del tot justificada perquè el país, ben bé normal no és, més aviat al contrari. Des d’un punt de vista teòric l’explicació de la crisi es fonamenta, segons l’autor, als canvis culturals definidors del moment històric anomenat “postmodernitat”. En aquest sentit la cultura catalana no ha estat una excepció. El malestar és general a totes les cultures. El problema de l’equilibri entre la revindicació de l’excel·lència i les exigències imposades per la cultura de masses es troben a tot arreu. Però esdevenen molt més greus en una nació amb una articulació política tan feble com la catalana, on les institucions no han pogut, ni han sabut i en molts casos no han volgut, preservar un àmbit de prestigi que fos al mateix temps legitimador de les institucions del país. Aquest moviment ha generat una crisi típicament post-moderna que l’autor defineix en un triple sentit:1/ una crisi dels discursos de legitimació, 2/ una crisi de la producció de valor i finalment, en tercer lloc, una crisi d’identificació. Des d’aquesta premisses definidores d’un diagnòstic Fernández fa una dissecció de diversos afers culturals, ben documentada i amb un sentit del humor, apreciable i enraonat, que sap deixar en el seu lloc personatges fantasmagòrics com Arcadi Espada o Xavier Bru de Sala.

En el seu trajecte en Josep Anton deixa clara algunes idees amb les que combrego plenament com, per exemple, el problema que suposa pel país la pèrdua de prestigi de la literatura catalana (la qual té arrels universals, la literatura ha perdut pes a tot arreu, però és especialment greu a un país de tradició precària i infraestructura cultural mínima). També és evident el problema plantejat per la immigració no només l’actual, sinó també l’històrica. Més enllà de la formula voluntarista de Pujol al temps de la transició. han estat ben migrats els esforços per pensar que ha significat pel país un allau migratori que en termes comparatius és dels majors de la història, superior per exemple a un país clarament receptor com l’Argentina de començaments del segle passat. El resultat és allò que l’autor defineix com a crisi d’identitat, una fórmula que podríem expressar dient que a la nostra situació l’ús del terme “nosaltres” és del tot equívoc. Un fet que facilita a més la manipulació per part dels “no nacionalistes” connectats permanentment a Madrid. En tot cas però hi ha un contrast evident entre l’artificiositat de les construccions fetes des d’un punt de vista catalanocèntric, alimentada des de l’exterior, però també des de la nostra incapacitat per superar la pròpia mitologia, i la pretesa “naturalitat” del punt de vista nacional espanyol.

El llibre no ofereix només un diagnòstic sinó que s’atreveix a proposar un remei, una solució: admetre, assumir el caràcter monstruós, anormal dels catalans; una solució pretesament irònica, però des del meu punt de vista, plena de sentit comú o, més concretament, de sentit de la realitat i de sentit històric. No pas insistint, aquí la coincidència i la perseverança a l’error dels presidents Pujol i Maragall fou absoluta, en mantenir una aparença mistificadora que fa abstracció de les condicions reals del país, sinó intentant treure forces de la nostra feblesa. En un mot, fent una aposta per la lucidesa. Una altra tema és l’abundància d’aquest bé al nostre país.