Rothko

Ahir per la tarda visita a la Tate Britain. Fan una exposició sobre els treballs del darrer Rothko. Recordo amb certa claredat, és a dir amb una mica menys d’imprecisió de l’habitual, l’exposició sobre aquest pintor que es feu, fa uns anys, a la Fundació Miró i de la que vaig fruir-ne extraordinàriament. La visita d’ahir, en un cert sentit, completava l’anterior. Els treballs del darrer Rothko són una radicalització i una conseqüència del treball precedent. L’ús característics de colors càlids ha desaparegut i el gris i el negre són del tots dominants. Vincular aquestes obres al seu suïcidi no exigeix pas un gran esforç de la imaginació. La documentació que acompanya les obres exposades insisteix en mostrar la complexitat del treball fet pel pinzell, la qual no es revela en una primera i precipitada inspecció sinó que requereix temps i paciència per apreciar que la uniformitat primera és un parany. És però l’únic moment del cap de setmana que he pogut sortir de l’institut i de temps precisament no en vaig sobrat. Per les obres exposades, o pel meu atabalament, no tinc cap vivència similar a la d’uns anys abans. La Metafísica pot ser una conseqüència de la fam però sovint és incompatible amb el cansament i tanmateix segueixo creient que les obres de Rothko, tot i que òbviament no tenen res a dir, si que tenen una capacitat per mostrar. Tant de bo algun dia tingui l’oportunitat de visitar la seva capella al museu de Houston