D'ateismes i perplexitats

He parlat varies vegades de la febre editorial per publicar vindicacions de l’ateisme, un fet segurament no desconnectat de la publicitat contractada en alguns autobusos en la que s’informa els vianants de la possible inexistència de Déu. Cal dir que aquests autobusos no eren gaires o almenys no han arribat a la meva part de la ciutat (per la meva desgràcia, el Londres on visc ara és molt petit). La Cristina m’ha explicat una mica del contingut del llibre de M. Tree sobre la qüestió. Quan pugui, me’l llegiré, però tinc la impressió que és molt deutor del plantejaments d’aquesta literatura que em semblen fonamentalment errats. La construcció d’aquest ateisme proselitista és segurament l’expressió més clara d’aquesta contradicció. Pensant en això, l’altre dia em venia al cap una afirmació que vaig fer el dia de la defensa de la meva tesi doctoral, 30 d’abril de 1992, quan deia que una conseqüència de tot allò que estava explicant és que el misticisme pascalìa i l’escepticisme humià podien interpretats com dues expressions d’una mateixa cosa, dues respostes, antagòniques en superfície però coincidents amb el fons, al repte plantejat pel dubte cartesià. Això al pare Coll li va atabalar molt però quinze anys després tinc ben clar que no anava gens errat.