6/30/2010

Alemanya en Primavera

L'esglesia de Sant Tomàs a Leipzig, on treballà i està enterrat J.S. Bach
La catedral i el castell de Dresden
El zwinger de Dresden
La Frauenkirche de Dresden
Interior del Reichstag
La porta del mercat de Pergam
El sony center a Berlin
He passat les darreres vacances de Half-term, a finals de maig, a Alemanya i he estat extraordinàriament a gust. És una qüestió per pensar a fons, perquè després d'una setmana ja em semblava que començava a articular un cert discurs mental en alemany, mentre que després de sis anys, ben bé en anglès no ho he fet mai. Potser és una qüestió relacionada amb l'estructura del meu cap i la lògica de tots dos idiomes. En tot cas, van ser uns dies ben aprofitats. Primer vaig fer cap a Berlin, on vaig tornar a alguns dels llocs que més m'havien agradat a la meva primera estada. Entre les coses noves per a mi, la més extraordinària fou sense dubte el bust de Nefertiti que no estava exposat quan vaig arribar per primera vegada. Sense dubte és un dels objectes més fascinants que hagi vist mai.
Després vaig arribar a Dresden, anomenda pels alemanys, la Florència de l'Elba. La comparació no és gaire exagerada. La reconstrucció ha estat molt reeixida i la ciutat és una fita indispensable, especialment pels amants de l'arquitectura barroca. Leipzig és menys monumental però més animada. La ciutat ofereix oportunitats com la de fer un àpat a un edifici de restauració citat per Goethe al Faust que encara perviu, però allò més important a Leipzig és tot el que té relació amb la història de la música. Wagner és el seu fill més anomenat, però la figura més vinculada a la ciutat és la de J.S.Bach, el qual visqué gairebé trenta anys a la ciutat, on tingué un moment de fecunditat incomparable que el dugué a composar una cantata per setmana durant quatre anys. Deixo per a una altra entrada parlar d'alguns dels museus que vaig veure aquells dies.

Etiquetes de comentaris: , ,

6/27/2010

2001 al Royal Festival Hall




Celebro el meu aniversari assistint a un esdeveniment ben extraordinari. El Royal Festival Hall va fer una projecció de 2001 amb una banda sonora remasteritzada on només s'han conservat els diàlegs i els sorolls d'acompanyament, cosa que va permetre una interpretació en directe de la música executada per la philarmonia Orchestra i el seu cor dirigits per André de Ridder. Tant l'orquestra com el cor són protagonistes habituals de l'escena musical londinenca. El públic va respondre i l'escenari estava ple de gom a gom. Fou la vídua de Kubrick, Christiane (l'alemanya que canta una canço al final de Paths of glory), l'encarregada d'introduir l'acte.

Crec que ja he explicat que potser no he gaudit mai tant d'una pel·lícula com quan vaig veure 2001 a la pantalla del traspassat Florida Cinerama, l'any que el Barça de Cruiff va guanyar la lliga (és a dir a la segona estrena del film). D'una altra manera vaig fruir també d'aquesta altra projecció diferent i més intensa perquè el caràcter directe de la música creava un producte nou, d'una immediatesa més gran. Kubrick fou valent en trencar la convenció existent al cine americà entorn la creació de bandes sonores i quasi totes les seves decisions s'han acabat mostrant brillants: l'efecte de la introducció dels valsos de Strauss segueix sent extraordinari i no cal oblidar que fou el film el responsable de la popularització de l'Also sprach Zarathustra i de l'augment de la difusió de la música de Ligeti. Ambdues músiques guanyaren en intensitat i riquesa amb la interpretació de la Philarmonia. el seu caliu constituïa una excel.lent compensació per allò que podria ser l'únic defecte atribuïble al cine de Kubrick la, de vegades, seva excessiva fredor.

Etiquetes de comentaris: , ,

6/25/2010

nombres abundants

És discutible si 48 són molts o pocs anys, en canvi, no té volta de fulla que més enllà de ser gran o petit 48, és un nombre abundat, cosa que vol dir que la suma dels seus divisors és superior al nombre. El nombre abundant precedent és el 42. L'endemà del dia del meu 42é aniversari vaig rebre la notícia del meu nomenament a Londres. No me'n sé avenir que hagin passat sis anys, però això és un altre fet. És un moment del tot oportú possiblement per deixar Londres, però no tant per tornar a Catalunya. El següent nombre abundant és el 54, els faré l'any 2016, que, per cert, també és un nombre abundant

Etiquetes de comentaris: ,

6/24/2010

progrés (?)

Durant generacions la major part dels humans han viscut una vida de dimensions inevitable i malauradament estretes, constretes per la necessitat material. La generació dels meus pares trencà amb això. Al capdavall, però el progrés ha estat mínim i discutible. L’estretor ha estat canviada per la irrealitat.

Etiquetes de comentaris:

6/23/2010

Final d'etapa

No només és que me n’hagi d’anar de Londres, sinó que sembla que visc del tot el final d’una etapa. Per millor o per pitjor, les mesures del nou govern es possible que signifiquin un canvi apreciable a la vida del país en forma de molta més estretor. També sembla un moment de canvi a aquest petit món, més aviat “corralito”, que és l’acció educativa en l’exterior. Dos caps, d’aquests de tota la vida, han obtingut ara al juny places a l’estranger. No pensaré pas que s’hagin aprofitat d’un transparent sistema que et permet ser jutge i part alhora. Sí que és clar que ara és el moment. Com a molt a aquest govern li queda un any i, segons com vingui la tardor, ni tan sols això.

Etiquetes de comentaris: , ,

6/20/2010

Els set samurais

Dissabte assisteixo a una classe de cine sobre els set samurais impartida per Mamoun Hassan, guionista de pel·lícules com La buena vida i Machuca i antic cap de producció del BFI. Prèviament el dimarts havia vist una projecció del film, que recordava més o menys bé, però que em seguí produint molt d'efecte per la seva intensitat i tensió. La lliçó de Hassan estigué en bona part dedicada a explicar perquè això era així. En un temps on domina la xerrameca més buida sobre quasi tot és un fet joiós sortir d'un auditori amb la sensació d'haver après alguna cosa i aquest fou el motiu de la meva satisfacció dissabte passat.
Hassan adoptà un mètode analític de comentar escena per escena. Com que el curs durava tres hores no vam comentar tota la pel·lícula. De fet, no varem veure més enllà dels primers deu minuts. Tingué temps però per unes consideracions generals com, per exemple, la riquesa històrica de la pel·lícula que la fa ocupar un lloc excepcional a la història del cine. Sense renunciar a ser allò que Wilder deia una movie, i és certament molt entretinguda i sovint emocionant, ens ofereix una reflexió històrica de primer ordre sobre la desaparició d'una classe social i l'emergència d'un mon nou. Per això, la impressió final produïda pel film du a que l'espectador a una certa perplexitat: la victòria dels samurais és un pas endavant a la seva desfeta final, al seu trànsit a les escombraries de la història.
Hasssan dóna algunes claus per entendre el treball en general de Kurosawa, el seu passat com a pintor (parà molta atenció sobre els títols de crèdit, fàcilment obviables pels que no sabem japonès, però molt significatius per la seva disposició en diagonal en comptes de la verticalitat pròpia de l'escriptura japonesa) i també de la col·laboració amb el músic Hayasaka, no menys important per a la seva obra que Herrman per Hitchcock o Rota per Fellini. És una pena que la manca de temps no permeté col·laborar l'aportació d'un altre geni singular, indispensable a la seva trajectòria: Toshiro Mifune, el qual fa potser en aquest film el seu millor treball, definint un personatge pirandellià: el samurai que no és samurai però precisament per això té un coneixement ben précis del mon real.
El començament del film fou prou però, per ajudar a Hassan a establir la seva tesi central: cinc anys abans de Godard i del seu A bout de souffle, Kurosawa n'era ben conscient i aprofità les possibilitats expressives que proporcionava el trencament de la continuïtat visual en el muntatge. És aquest l'instrument fonamental per a fer dels set samurais una pel·lícula del tot densa, una simfonia de la dissonància. La diferència amb la Nouvelle vague és en tot cas la seva discreció, tant en el film mateix, com fora. Kurosawa sempre refusà parlar d'aquestes qüestions. No era una qüestió només personal, el fet que Kurosawa fos una persona humil, de fet no ho era gens, sinó el senyal d'una de les diferències més bàsiques entre Orient i Occident. Entre els orientals no existeix la nostra adoració pel canvi i els hi és aliena, la pressió per reinventar el cine cada pocs anys, característica de la nostra cultura.
Sovint hom li feu a Kurosawa, des del seu país, el retret de ser massa occidental. L'anàlisi de la seva obra ajuda a mostrar pel contrari la seva profunda japonesitat, això sí, acompanyada d'un profund coneixement de la cultura occidental. És significatiu per exemple que assenyalés Haydn com el seu compositor preferit. Tot i que ara ningú discuteix la importància d'aquest músic les seves obres tenien una difusió molt petita en el temps de la joventut de Kurosawa. La figura de Kurosawa esdevé així un exemple de creuament cultural real en un moment, el nostre, en què la massa utilitzada noció de multiculturalisme acaba esdevenint sinònim de la de banalitat.

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

6/19/2010

Wynton Marsalis al Barbican

Dijous passat al Barbican actuà Wynton Marsalis i la orquestra de jazz del Lincoln Centre. És el primer d’una sèrie de concerts que tindran lloc aquesta setmana i l’inici d´una col•laboració entre la institució de New York i la londinenca, que convertiran el grup en resident al Barbican. Les actuacions són temàtiques i la del dijous es dedicà a la música de l’època de les Big Bands. Fou un concert, però també una classe i totes dues foren magistrals. De fet, la finalitat d’aquesta residència és la difusió del jazz i la seva història i el concert feu una selecció d’alguna de les cançons més significatives de l’època, potser el darrer gran moment de l’ara desapareguda categoria de música popular. Marsalis mostrà el domini del seu instrument, ben conegut, però cedí el protagonisme als seus músics, tots ells excel•lents. Jo no he pogut sentir en directe cap de les grans orquestres al seu moment, però pel que conec dels discos ,les versions del dijous al vespres no devien quedar gaire lluny. Fou una nit de joia però també d’una certa melangia, perquè el treball de Marsalis, tot i la seva brillantor, fa palès que aquella època i la seva música ha passat avall. La dèria de Marsalis és fer arribar el jazz al jovent. Mentre ho sentia em va venir el cap un alumne COU de l’institut de Bellvitge (no diré pas el nom) que tot i concedir-me que robar no estava bé, feia una excepció per poder assolir els CD de Marsalis sense haver de pagar les tres mil pessetes que llavors costaven. Ara, ningú dels meus alumnes sap qui és Marsalis i els que hi érem dijous a Barbican, en general, no ens podíem qualificar ben bé com a joves.

Etiquetes de comentaris: ,

6/17/2010

Inquietud

Espanya és a la primera pàgina dels diaris anglesos avui. Als tabloides per la inesperada desfeta de la selecció, però a d’altres com The Independent per motius més greus. El diari britànic, un dels seriosos d’aquest país, dóna pràcticament com a segura un rescat de l’economia espanyola, anàleg al de la grega, per un valor de 250 bilions (dels anglosaxons) d’euros. El fet és que les denegacions, allò que apareix a la premsa espanyola, semblen haver estat forçades (les denegacions també es van produir en el cas de Grècia) i que ara per les institucions bancàries espanyoles estan fora del mercat. Ningú pren el risc de prestar-les-hi un euro. L’escepticisme sobre la capacitat espanyola per remuntar la crisi és molt migrada (és clar que la construcció no es recuperará), tot i que no s’entén gaire bé com es suporta un índex d’atur que és a prop del triple de la del Regne Unit o Alemanya i molt més alta que la de països com Grècia o Portugal. L’estructura confusa de l’estat autonòmic és també valorada negativament, ja que es considera un obstacle per frenar la despesa.

Etiquetes de comentaris: ,

6/15/2010

Esplendor i glòria de la Internacional Papanates

Llegeixo mentre voltava per Alemanya, el darrer recull d’articles de Quim Monzó, tots són articles que vaig llegir al diari el seu moment però passo un bon moment rememorant-los. En aquest recull, i hauríem d’afegir els darrers i els molts anys que queden per aplegar, Monzó va construint un aclaparador mostrari de la imbecil•litat autonòmica, estatal i finalment universal. Les coses que ens expliquen Monzó fan evidentment plantejar la qüestió de sí aquest grau d’imbecil•litat és creixent de, com si deia l’immortal Pepe Isbert a El Verdugo “la raza degenera”. Crec que pensar una cosa així implica una idealització del passat sense gaire sentit i allò que correspon a una perspectiva post-moderna és pensar que el grau de papanatisme és manté constant. No és però un resultat afalagador per la gent que durant el darrer període de la història hem estat compromesos amb la tasca d’augmentar la il•lustració general.

Etiquetes de comentaris: , ,

6/13/2010

The Killer inside me

Michael Winterbottom és un dels realitzadors més interessants del panorama cinematogràfic actual. Les seves propostes són originals i defuig tancar-se al seguiment d’una línia molt determinada, variant constantment el gènere i la orientació de les seves propostes. Ara s’ha estrenat a aquesta ciutat el seu primer film americà basat a una novel•la de Jim Thompson. Winterbottom ha triat el gènere negre i la tria de Thompson no és fruit de la casualitat sinó ben significativa. Thompson fou l’autor dels diàlegs del que possiblement és el millor film de Stanley Kubrick, The Killing, (també col•labora al guió de Paths of Glory) i l’autor d’una sèrie de novel•les populars en cert sectors però problemàtiques, per la seva cruesa, com a objectes d’adaptacions cinematogràfiques. Aquest és el cas de The Killer inside me, una història centrada a un psicòpata (que també és policia) i explicada des del seu punt de vista. La pel•lícula ha estat aquí el centre d’una certa polèmica per l’excessiu realisme de les escenes de maltractament efectuades pel protagonista amb les dues noies amb les que té relació. Són certament escenes ben desagradables, tot i que jo no hi veig cap element per considerar que es faci cap mena d’apologia d’aquest comportament, cosa que les convertiria en intolerables. Pel contrari, des d’un començament tenim tots els elements per saber que el protagonista és un malalt. Desatenent les objeccions morals, per així dir-ho, crec que el film és interessant: el seu fil narratiu és prou sòlid i està millor enfilat del que és habitual i proposa una variant interessant pel que fa l’escenari, no pas una gran ciutat, sinó un poble polsós i avorrit de Texas. Allò que ningú no ha discutit és l’excel•lència del treball del seu protagonista, un Cassey Affleck que assoleix una interpretació gens inferior a la de Robert Ford en el film d’Andrew Dominick. Affleck mostra aquí ben clarament la seva capacitat per crear personatges que combinen poca vivacitat intel•lectual amb una vida interior del tot torturada.

Etiquetes de comentaris: , , ,

6/11/2010

Nou mundial

Avui comença el mundial. Aquí hi ha moltes menys banderes al carrers, en comparació amb els anterios, i més ofertes als pubs com hamburgueses gratuïtes amb una pinta o pinta gratis quan marqui Anglaterra. Com que l’equip no és pitjor que el de fa quatre anys (tampoc millor) suposo que la raó del canvi simplement és que tothom té menys diners i ningú no veu el futur gaire clar. És un mundial difícil per un cert catalanisme perquè aquest cop no és que hi hagin jugadors del Barça a la selecció, sinó que essencialment la selecció és el Barça. Per les mateixes raons és però, també complicat, per la majoria dels seguidors de la “roja”. A mi que Espanya se me’n fot, no puc negar en canvi que m’agradaria veure el Xavi, l’Iniesta, el Piqué o el Pedro com a campions del mon. El meu desig mínim però és que no guanyi Brasil. No soc pas antibrasiler (mentre escric de fons tinc posat en Caetano), però estic tip de la llegenda del “jogo bonito”, que es va acabar al mundial d’Espanya fa vint i vuit anys, i del fet que la seva preponderància a la FIFA els fa sortir cada mundial amb un partit d’avantatge sobre els seus contraris.

Etiquetes de comentaris: , , ,

6/10/2010

Kyle Eastwood a Ronnie Scott's

Ahir al vespre. veig l’actuació de Kyle Eastwood al Ronnie Scott’s club de Londres. Ha d’estar tres dies i ahir i avui ha exhaurit les entrades. Kyle lidera un grup de músics californians més o menys de la seva edat, nascut el 1968, d’un nivell pel que varem poder apreciar força alt. El seu concert sabé defugir els dos perills bàsics d’un concert de jazz: la nostàlgia i l’avorriment. Kyle toca el baix i alternà a la seva actuació l’elèctric amb el tradicional. Gairebé tot el concert estigué ocupat per material gravat per la seva banda els darrers anys i només hi hagué una mostra del seu treball cinematogràfic com a col•laborador del seu pare: una interpretació del tema central de Letters from Iwo-jima. Ben segur que el seu treball ha de ser un motiu d’orgull per Clint, un defensor de la idea que el jazz, junt amb el western, ha estat l’aportació més valuosa del EEUU a la cultura del segle XX.

Etiquetes de comentaris: , ,

6/09/2010

Carrer Casanova

Viatjant s’aprenen coses. De vegades, fins i tot coses sorprenents. Divendres quan tornava d’Alemanya vaig mirar-me que deia la revista d’easy jet sobre la meva ciutat natal. Informaven del pas per la ciutat al segle XVIII del famós cavaller venecià Giacomo Casanova, el qual, segons l’articulista havia passat una temporada a la ciutat comtal on va passar per la presó. No en tenia ni idea. D’entrada Casanova el relaciono més amb els llocs on hi havia cort i ambient il•lustrat. A la Barcelona del XVIII potser hi havia una miqueta del segon, però gens del primer. En tot cas, potser, atesa la tendència del venecià a fer de vegades el brètol, va preveure que aquesta ciutat seria algun dia la capital mundial del bretolisme, òbviament anti-il•lustrat. Segurament el Ramon deu saber alguna cosa més del pas per Barcelona de Casanova. Allò més interessant de l’article era, però la seva conclusió, quan afirmava que per a recordar aquest pas, un dels carrers més cèntrics de Barcelona, centre ara de l’escenari gai de la ciutat, havia estat dedicat a l’aventurer italià. No sé si l’articulista pensarà potser que Rafael és la traducció catalana, o directament espanyola, de Giacomo.

Etiquetes de comentaris:

6/08/2010

Vincere

Ida Dalser, segons ens informen les enciclopèdies, fou el nom de l'amant, mecenes i segurament primera esposa legal d'un agitador socialista anomenat Benito Mussolini. La seva història, i la del seu fill tingut amb el futur dictador feixista també anomenat Benito Albino, és explicada al film de Marco Bellochio, Vincere, un dels més interessants que he vist als darrers temps. No és pas una història agradable. Després del seu matrimoni amb una altra dóna Rachel, que havia conegut quatre anys abans i de la que tenia una filla Edda, Mussolini, esdevingut una figura ascendent de la política italiana, s'esforça en amagar aquesta relació i quan fou nomenat primer ministre, gaudí de tots els mitjans que dóna el poder per a fer-ho. Com a conseqüència, tots els esforços de Ida pel reconeixement dels seus drets i el del seu fill foren debades. Morí a un manicomi, després de molts anys de reclusió i aquest fou també el destí del seu fill quan tenia només vint i sis anys d'edat, després d'haver estat separat per força de la seva mare i criat a un orfenat.
Es tracta sense dubte d'una bona història, però el tractament de Marco Bellochio l'ha fet encara més interessant. No té una forma narrativa gaire convencional, sinó que juga amb les formes de la línia artística imperant a la Itàlia del moment, el futurisme, molt connectat a més amb el feixisme. Molt interessant també és l'ús que Bellochio fa d'altres pel·lícules. Els personatges van sovint al cine i allò que veuen serveix per explicar llur història, tant la gran història, els documentals que ens parlen del desenvolupament de la guerra o els fragments d'Octubre, com la dimensió més íntima i personal de la història: el Mussolini ferit de guerra veient una escenificació de la passió, o la Ida tancada al manicomi de Venècia, plorant emocionada identificant-se amb els esforços i les desventures de Charlie Chaplin a The Kid.
Altres elements s'afegeixen a l'esplèndid treball de Bellocchio: una banda sonora molt intensa i adequada a la narració de Carlo Crivelli i un treball de primer ordre dels dos protagonistes. Giovanna Mezzogiorno fa un treball eficaç incarnat Ida i Filippo Timi fa una interpretació espectacular en el seu doble paper: primer com el dictador italià i després com el seu fill, popular en el seu cercle per la seva facilitat per imitar el duce.
Vincere és un film torbador perquè explica una història ben inquietant, com un poble que per molts motius és potser el més admirable d'Europa, es va deixar seduir per un megalomaniac, narcisista (caràcters perfectament reflectits a la interpretació de Timi). El procés seguit per la protagonista, que coneix Mussolini en una de les actuacions més característiques del personatge, quan va desafiar Déu per que el fulminés en cinc minuts si volia provar la seva existència, és ben semblant al patit pel poble italià.
És un motiu de joia que dos dels films més interessants del darrer temps provinguin d'una cinematografia tan rica històricament com la italiana. Malauradament no totes les notícies provinents d'aquest país són tan positives. Un film com Io sonno l'amore, ha tingut una distribució ben minsa a la ciutat de Roma, cosa relacionada amb el fet que l'infame primer ministre italià té el control dels canals de distribució cinematogràfica del país. Això és un mal averany per un film com aquest; al capdavall les semblances entre els dos personatges no són precisament petites.

Etiquetes de comentaris: , , ,

6/06/2010

eleccions de carrera

A les avaluacions finals de batxillerat es discuteix com es preceptiu les notes dels alumnes. La peculiaritat del lloc on estic és que les discussions van més enllà d’aprovar o suspendre el curs, perquè les universitats britàniques sovint exigeixen unes qualificacions determinades. De vegades, les deliberacions poden ser tenses i aquest any ho han estat. En un moment donat explico que potser no cal fer un gra massa. Com a educadors entenc que la nostra preocupació essencial ha de passar pel progrés intel•lectual dels alumnes i la seva maduració com a ciutadans (per això els nostres estudis encara se’n diuen batxillerat). La preocupació pel que el nen o la nena triomfin a la vida és legitima pels nens i pels seus pares però no és essencial per a nosaltres. Al capdavall, si vivim en una societat del canvi on la validesa dels coneixements tendeix a reduir-se temporalment de manera accelerada i sí tothom sembla estar d’acord en el fet que la maduresa dels batxillers actuals ha minvat en relació amb la de generacions precedents, potser allò savi és desdramatitzar una elecció per la qual els alumnes sovint no tenen informació i, allò que més important, és impossible que la tinguin.
Com és habitual ningú no va estar massa d’acord amb la meva argumentació. Potser és que tot això de la formació intel•lectual i cívica costa molt de creure i també és va adduir la comparació amb la privada, cosa que ens situa en un terreny força relliscós. Una cosa és que l’educació possibiliti l’ascens social, cosa que passava no fa gaire temps a Catalunya i estava molt bé, i una altra és definir això com la seva finalitat, cosa que equival a una condemna a un fracàs segur. Hi ha temes però en els que és clar que no ens en sortirem mai. Com a mostra el següent text, testimoni que a Nietzsche també li amoïnaven coses semblants:

nuestras escuelas «superiores», todas ellas, están organizadas para la mediocridad más ambigua, en sus maestros, en sus planes de enseñanza, en las metas de su enseñanza. Y en todas partes reina una prisa indecorosa, como si se llegase tarde a algo si el joven de veintitrés años no ha «acabado» ya, no conoce todavía la respuesta a la «pregunta principal»: ¿qué profesión? – Una especie superior de hombre, permítaseme decirlo, no ama las «profesiones», precisamente porque se sabe con una vocación… Tiene tiempo, no piensa en absoluto en haber «acabado», -a los treinta años se es, en el sentido de una cultura elevada, un principiante, un niño. –Nuestros Institutos repletos, nuestros profesores de Institutos sobrecargados, convertidos en unos estúpidos, son un escándalo: para tomar la defensa de esas situaciones, como acaban de hacerlo los catedráticos de Heidelberg, acaso se tengan causas, – pero no hay razones.
F. Nietzsche: El crepúsculo de los ídolos

Etiquetes de comentaris: , ,

6/05/2010

Dennis Hopper

Mentre faig temps esperant el tren que m’ha de dur a Dresden, me n’assabento, mentre fullejo les pàgines de El Pais, de la notícia de la mort de Dennis Hopper (el mateix dia m’ho diuen per mail el Ferran i el meu germà però aquestes vacances no vaig prendre l’ordinador). El meu gairebé absolut desinterès per la música pop em va treure l’oportunitat de conèixer-ho personalment com si pogueren fer l’Albert, la Cristina i l’Encarna fa dos anys. Mala sort perquè, més enllà de la seva qualitat com actor o director, Hopper era potser una de les darreres llegendes vives del cine americà. Prou vell per haver treballat al sistema d’estudis, comença de fet com a actor contractat per la Columbia, fou una de les figures claus del nou cine americà dels setanta. No crec, personalment, que fos un bon director, ni que el seu títol més famós, Easy rider, sigui una bona pel•lícula, cosa que no impedeix qualificar-la com a decisiva pel seu èxit aclaparador (el qual segurament no s’hagués esdevingut mai si, com explica Biskind, el productor, Peter Fonda, li hagués fet cas i s’hagués muntat un film de cinc hores de durada per a ser exhibit directament als campus universitaris,una sortida de cap de setmana que el deixà un mes fora de la circulació fou aprofitada per fer-ne un montatge de durada convencional). Dels seus films només reconec una certa tirada per Out of the blue, la història d’una noia punk que considera Elvis com el primer dels seus i que acaba assassinant els seus progenitors, el pare està interpretat pel mateix Hopper. El film fou produït gràcies a la subvenció del departament d’educació d’un dels estats de Canada en una clara mostra de la tan esmentada desorientació moral d’aquella època. El film té una esplèndida banda sonora de Neil Young.
La vida personal de Hopper certament reflectí aquesta desorientació i, sí és cert la meitat del que explica Biskind al seu llibre, espero que el seu cos hagi estat legat a la ciència. Les drogues i l’alcohol el varen deixar fora de la professió i gairebé d’aquest mon a començaments dels vuitanta, però després retornà per a gaudir del seu estatut d’icona cinematogràfica, gràcies en bona part a Wim Wenders, i per reprendre una trajectòria, sovint brillant, com a actor de caràcter. Tingué,de fet, una participació clau a dos dels títols més emblemàtics dels vuitanta: l’alcohòlic, vençut, desvalgut i tanmateix lúcid pare de Mickey Rourke i Matt Dillon a Rumble Fish i la seva interpretació del gangster Frank a BlueVelvet, a la qual, segons el seu propi testimoni, reflectí el seu jo més autèntic.

Etiquetes de comentaris: , ,