Dennis Hopper

Mentre faig temps esperant el tren que m’ha de dur a Dresden, me n’assabento, mentre fullejo les pàgines de El Pais, de la notícia de la mort de Dennis Hopper (el mateix dia m’ho diuen per mail el Ferran i el meu germà però aquestes vacances no vaig prendre l’ordinador). El meu gairebé absolut desinterès per la música pop em va treure l’oportunitat de conèixer-ho personalment com si pogueren fer l’Albert, la Cristina i l’Encarna fa dos anys. Mala sort perquè, més enllà de la seva qualitat com actor o director, Hopper era potser una de les darreres llegendes vives del cine americà. Prou vell per haver treballat al sistema d’estudis, comença de fet com a actor contractat per la Columbia, fou una de les figures claus del nou cine americà dels setanta. No crec, personalment, que fos un bon director, ni que el seu títol més famós, Easy rider, sigui una bona pel•lícula, cosa que no impedeix qualificar-la com a decisiva pel seu èxit aclaparador (el qual segurament no s’hagués esdevingut mai si, com explica Biskind, el productor, Peter Fonda, li hagués fet cas i s’hagués muntat un film de cinc hores de durada per a ser exhibit directament als campus universitaris,una sortida de cap de setmana que el deixà un mes fora de la circulació fou aprofitada per fer-ne un montatge de durada convencional). Dels seus films només reconec una certa tirada per Out of the blue, la història d’una noia punk que considera Elvis com el primer dels seus i que acaba assassinant els seus progenitors, el pare està interpretat pel mateix Hopper. El film fou produït gràcies a la subvenció del departament d’educació d’un dels estats de Canada en una clara mostra de la tan esmentada desorientació moral d’aquella època. El film té una esplèndida banda sonora de Neil Young.
La vida personal de Hopper certament reflectí aquesta desorientació i, sí és cert la meitat del que explica Biskind al seu llibre, espero que el seu cos hagi estat legat a la ciència. Les drogues i l’alcohol el varen deixar fora de la professió i gairebé d’aquest mon a començaments dels vuitanta, però després retornà per a gaudir del seu estatut d’icona cinematogràfica, gràcies en bona part a Wim Wenders, i per reprendre una trajectòria, sovint brillant, com a actor de caràcter. Tingué,de fet, una participació clau a dos dels títols més emblemàtics dels vuitanta: l’alcohòlic, vençut, desvalgut i tanmateix lúcid pare de Mickey Rourke i Matt Dillon a Rumble Fish i la seva interpretació del gangster Frank a BlueVelvet, a la qual, segons el seu propi testimoni, reflectí el seu jo més autèntic.