Tensa espera

Anul•lada qualsevol altra dimensió de la meva personalitat, que d’altra banda cada cop en té menys, i obligat a romandre enfront de l’ordinador tota la tarda, quedo reduït a la meva condició de barcelonista acèrrim mentre el temps s’escola molt, massa, poc a poc. Les nostres baixes en defensa no em deixen ser optimista, però després d’haver seguit l’equip molts partits aquest any, sí tinc la tranquil•litat de saber que es complirà amb l’exigència mínima i essencial que enuncià Menotti quan era entrenador del Barça: es guanyi o es perdi l’equip haurà donat la cara (malauradament no sempre fou així en el temps de Menotti). La premsa aquí no està menys obsedida amb el partit que la catalana. De tot el llegit em sembla interessant la lectura “política” del partit feta des del Guardian (diari com esquerrà i, en el seu origen, mancunià) on veuen el partit com l’enfrontament entre una concepció neoliberal, la del MU, i una que podríem dir comunitarista, representada pel Barça. Efectivament, mentre que el MU pertany a un grup de companyies americanes, el Barça és propietat dels seus socis. Els afeccionats del MU són només, en canvi, consumidors, clients de l’entitat. A això cal afegir que el Barça és l’únic dels grans clubs europeus que no porta publicitat a la samarreta, cosa que constitueix un altre argument pel comentarista, David Conn. Tant de bo, avui es faci efectiu el pregonat esfondrament del neoliberalisme, ni que sigui només per aquesta tarda.

The cabinet war rooms and the churchil museum

Desvagat, decideixo baixar-me fins a Westminster a veure les cabinet War Rooms i el museu dedicat a Churchill, cosa que encara no havia fet mai. Les cabinet war rooms era el lloc de màxima seguret des d’on el govern britànic dirigia la guerra. La visita estaàautoritzada a tot el nivell superior on s’han reconstruït les diferents sales de reunions, els centres de comunicacions o el dormitori privat de Churchil, que gairebé no va utilitzar mai. Es pot veure l’escala que comunica directament amb Downing Street 10, però òbviament s’han pres les precaucions necessàries per que cap passavolant pugui arribar al domicili, per ara, de Mr. Brown. L ambient es tant claustrofòbic com us pugueu imaginar i encara es pitjor si considerem que aquí hi havia no unes desenes de turistes, sinó centenars de persones absolutament enfeinades, en molts casos passant dies sencers sense veure el mon exterior. El nivell inferior, on dormien els que hi treballaven, no esta condicionat per la visita.
El museu dedicat a Sir Winston Churchill explica la seva vida des del 10 de maig de 1940 el dia que fou nomenat primer ministre. La seva infància i la seva trajectòria política anterior a la segona guerra mundial constitueixen el final de l’exposició. Es un seguiment complet de la seva vida, amb fragments dels seus famosos discursos a la BBC durant la guerra i molts objectes relacionats amb el personatge. Com era d’esperar l’exposició es mes aviat ponderada i realista, tot subratllant que l’èxit fonamental de Churchill fou poder establir l’aliança amb els americans i els soviètics. A l’exposició descobreixo que la famosa frase de Harry Lime sobre els suissos mentre està a la gran roda del Prater de Viena no es un invent ni de Welles, ni de Graham Greene, ni de Carol Reed, sinó una paràfrasis d’un discurs fet per Churchill al parlament el 1938, tot mostrant al seva oposició a la política d’apaivagament de Hitler ( fou Welles qui les introduí al guio, no se dir si fou una cita conscient o no).

Em va interessar especialment la trajectòria de Churchill durant la dècada dels trenta. Es molt conegut que la seva actitud d’oposició oberta a Hitler era molt minoritària dins del partit conservador. Però probablement aquest fet no ho acabem de valorar prou be si no considerem que òbviament es va pronunciar sobre altres qüestions importants amb punts de vista minoritaris i que, vistos amb perspectiva, semblen clarament equivocats. Churchill és del pocs politics que es manifestà a favor del rei Eduard en la crisi dinàstica que finalment dugué a la seva abdicació i a la coronació de Jordi VI. Una decisió que, atesos els esdeveniments posteriors, fou segurament la correcta (tot i que hom pot sospitar que potser Churchill, allunyat llavors dels centres de poder, no tenia totes les dades). També mantingué un punt de vista singular a la qüestió india. Churchill era partidari d’una política de duresa enfront els independentistes hindús i s’oposà a les concessions fetes durant la dècada dels trenta. També sembla evident que la guerra s’hagués complicat molt pels aliats si a mes del japonesos s’haguessin hagut d’enfrontar a una rebel•lió dels indis (una esperança sempre mantinguda pels japonesos). Dit d’una altra manera, el conjunt de les seves opinions, i també la seva trajectòria anterior ,expliquen be perquè la seva veu va ser tan poc escoltada.

Una qüestió interessant es la de seva derrota electoral quan encara no havia acabat la segona guerra. Churchill no amaga el fet que fou la decepció mes gran de la seva vida. A l’exposició hi ha dos documents curiosos. En una carta la seva filla argumenta que un dels perills pels conservadors es que les circumstancies de la guerra havien obligat els britànics a viure durant cinc anys en un regim pràcticament socialista i que la gent no estava pas disconforme. Em sembla que aquesta carta copsava be el que seria la política anglesa amb Atlee i, mes enlla d’Atlee, fins l’epoca de Thatcher. Una altre dada que em feu pensar era la contraposició dels cartells electorals. El dels conservadors una foto de Churchill amb el lema Let him finish the job (basicament s’estava al•ludint a la guerra encara pendent amb els japonesos), la dels laboristes un cartell amb alguna reminiscència soviètica mostrant el perfil de obrers, mariners i soldats amb el lema Let them finish the job (i aquí ja no es parla nomes de la guerra amb el Japó). Els britànics havien fet una guerra contra la follia desfermada per un líder carismàtic i no pas per imposar-ne un de nou,

Bitter Victory

Una conjunció formada per l’atzar, el cansament i la melancolia m’han fet aplaçar el viatge a Gales, possiblement fins després del partit. Em quedo desvagat a Londres amb moltes hores per omplir. Crec que és la primera vegada des de que estic aquí. Passo una estona de la tarda veient Bitter Victory (1957, Nicholas Ray). Vaig interessar-me pel cine de Ray fa quasi trenta anys. En principi Ray era fonamentalment el director de Johny Guitar però molt dels que escrivien parlaven d’una pel•lícula bèl•lica singular que era per a alguns, per exemple J.L.Godard, el film més important d’aquest autor. No havia tingut oportunitat de veure-la fins avui, ja que és una pel•lícula projectada molt rarament.
De fet, la crítica de Godard sobre aquest film ha estat de vegades més recordada que la pel•lícula. La fórmula proposada per Godard al seu article de gener del 1958 a Cahiers du Cineme definia Grifftih com el teatre, Murnau com la poesia, Rosellini com la pintura, Eisenstein com la dança, Renoir com la música i Ray com el cine. Dit així sembla, tot plegat, una boutade, i quan Godard intentà raonar aquestes atribucions l’extemporaneïtat de la seva afirmació es veié encara molt més clara. Això però no li treu la raó a Godard. Bitter Victory és una magnifica pel•lícula.
El film de Ray pertany a l’onada de cine qüestionador del fet bèl•lic que els americans van començar a realitzar a finals dels cinquanta i que té el seu millor exponent en Paths of Glory. Pertany al moment on Ray començava a tenir problemes a Hollywood i cercava treball a Europa (fins que Bronston va liquidar la seva carrera i quasi el mateix Ray en el rodatge de 55 dies a Pekin). El film és estrany i decididament poc comercial. L’acció és gairebé nul•la i la major part del film s’esdevé a la nit al desert. A diferència del cine imposat pels estudis cap dels dos protagonistes esdevé un personatge amb el que el públic es pugui identificar. Fonamentalment el film explica la col•lisió entre dos caràcters. El comandant Brand és un militar professional ambiciós, amant dels reglaments i fonamentalment covard i el capità Leith un arqueòleg de professió, cult, lúcid i totalment deslligat i incapaç d’integrar-se a la realitat que l’envolta. És un personatge característic de Ray, el qual es beneficià en aquest cas de comptar amb Richard Burton , un actor competent i del tot adequat al personatge. Com el personatge de Bogart a In a lonely Place, el de Sal Mineo a Rebel without a cause (Mineo en aquesta pel•lícula és molt més interessant que James Dean Nathalie Wood, segurament perquè ell si que en té de causa per ser rebel) o molts d’altres, Leith és un home essencialment desplaçat, més habitant de les ciutats abandonades que excavava de civil que membre de l’exèrcit; massa lúcid i reflexiu per ser un heroi com els habituals. El film és en blanc i negre, malgrat que Ray destaca també per ser un dels realitzadors que han fet un ús més reflexiu i expressiu del color. Imagino que en aquest cas el color era poc compatible amb l’escenari de la pel•lícula, en tot cas si que pogué utilitzar un altre dels seus recursos preferits, la pantalla ample, possiblement amb eficàcia tot i que la còpia en DVD no deixa apreciar perfectament aquest punt.

Half-term

Demà comencem un altre període de vacances. En aquest país, evidentment civilitzat, tothom té clar que no totes les professions són iguals i no es deixa treballar a mestres, professors i alumnes més de sis setmanes seguides. Amb molta diferència, són les meves vacances preferides a mica que faci bo. Els dies són molt llargs i l’espectacle de la naturalesa a tot arreu és superb. La primavera aquí és un moment excepcional, molt més que els estius sovint rúfols. En gaudeixo especialment dels capvespres quan els parcs tenen una tranquil•litat excepcional i esdevenen un lloc perfecte per córrer una mica. (a la foto veieu el de costat de casa, Queen’s Park) De moment me’n vaig a Wales, primer a les jornades de filosofia de Hay-on-Wye i després potser a voltar una mica pels parc natural proper. Reprendré el dietari quan torni a Londres, si no és el cas que trobi wi-fi en els llocs on m’aixoplugui. Fins llavors bona sort a tothom.

Barroc

El Barroc és el tema de la darrera exposició del Victoria & Albert Museum feta amb la voluntat d’esdevenir una de les atraccions turístiques de la primavera londinenca. En aquest sentit sempre tinc la impressió que els del V&A parteixen amb un cert desavantatge: el lloc és una mica pitjor que el dels seus competidors i, el punt més decisiu, és un museu centrat a arts considerades com a menors. Tanmateix, la narrativa de les seves exposicions és de primer ordre i aquesta no és pas una excepció. La idea central i el punt de partida és mostrar el barroc com la primera tendència universal de l’art. El Barroc seria així un dels primers fenòmens culturals de la noció de globalització. Això és un fet indubtable. Mentre que els estils anteriors tenen unes referències geogràfiques molt concretes, el Barroc durant el XVIII s’expandeix per pràcticament tot el planeta, fonamentalment per l’acció de l’església catòlica. D’altra banda les realitzacions barroques a les arts decoratives en general es beneficien del ja llavors potent comerç internacional de manera que nous materials són ara disponible i sobretot és fàcil la fusió amb formes d’altres continents.
La major part dels objectes pertanyen a l’àmbit estudiat pel museu. Hi ha poca pintura i segurament la més destacada és la que il•lustra aquest post (normalment a Londres al Courtauld Institute, un dels llocs més recomanables d’aquesta ciutat), però si algunes peces de mobiliari del tot impressionants; també una bona representació de l’art religiós barroc, entre les que lluïa un retaule mexicà dedicat a la verge dels dolors.
L’exposició era molt bona per donar una imatge capaç de suggerir l’esperit del moment i allò que constitueix el seu tret definitori: el descobriment de la centralitat de la noció de representació. L’element en comú que comparteixen Cervantes i Shakespeare, Velazquez i Descartes. El concepte és central no només epistemològicament sinó també políticament. El desenvolupament del teatre a tota Europa Occidental és contemporani d’una teatralització de la vida religiosa, hi ha un projecció de la setmana santa sevillana, i del poder mateix. Lluis XIV és en aquest sentit el model a imitar. Per cert després de veure l’exposició i el significat últim d’aquestes operacions, resulta, com a mínim digna de matisació, la rígida relació que hom estableix entre els concepte de nació i el romanticisme. És segurament un error, per descomptat del tot interessant, menystenir l’aportació il•lustrada a la construcció d’aquest concepte.

Time and the Conways

Time present and time past
Are both perhaps present in time future
And time future contained in time past
If all time is eternally present
All time is unreedemable
Aquests versos de T.S. Elliot obren el programa del National Theatre de l’obra Time and the Conways que està sent representada aquests dies i que vaig poder veure el dissabte passat. L’obra de J.B. Priestley fou estrenada l’any 1937 i no ha estat representada a Londres des de llavors (hi va haver un muntatge al TNC no fa gaire anys). L’obra presenta la història de la família Conway i es desenvolupa en tres actes. El primer, té lloc, el 1919, la guerra ha acabat fa poc, els dos fills mascles han tornat a casa sa i estalvis; en un ambient de joia, la família celebra l’aniversari i la majoria d’edat d’una de les quatre noies, Kay, aspirant a escriptora. El primer acte acaba a meitat de la festa, per reprendre l’acció 19 anys després. És un altre cop l’aniversari de Kay, però la situació és tota una altra. Les il•lusions i les esperances s’han esvaït i com diu un dels personatges ja no són els dies de després de la guerra sinó els d’abans de la propera guerra. El tercer acte torna enrere i ens permet veure com acabà aquella festa.
Més enllà d’algunes pinzellades que reflecteixen prou bé l’esperit de la dècada dels trenta, com deixa clar el títol, la intenció de l’obra és fonamentalment metafísica. Priestley feu una obra sobre la naturalesa del temps o per ser més exactes sobre la irrealitat del temps. L’obra té interès per tot els que, com jo, pensem des de coordenades cristianes i algun cop ens hem fet la pregunta de quin aspecte tindrem el dia que ressuscitarem (com a lector de Hume i Borges, la pregunta a fer realment és més inquietant, qui serem quan ressuscitarem?). La resposta d’Alan Conway, l’intent de consolació de la seva germana més jove, kay, que identifica el temps amb el diable, és pensar que ho hauríem de fer amb totes les nostres aparences, o dit d’una altra manera, amb tots els nostres “jos”. Si el temps és irreal, cadascun dels moments que veiem en seqüència, pot ser una revelació parcial d’una única realitat. Només som allò qui som, únicament des de la plenitud del nostre temps. Com que he començat amb un vers acabaré amb uns altres de Blake que d’alguna manera constitueixen el centre de la trama:
Joy and woe are woven fine
A clothing for the soul divine
Under every grief and pine
Runs a joy with silken twine
It is right it should be so
Man was made for joy and woe
And when this we rightly know
Safely through the world we go

L'escola contra el món

Durant la meva estada a Amsterdam aprofito les estones mortes per llegir-me el llibre de Gregorio Luri. Tenia un gran interès per dos motius: en primer lloc, perquè la veu de Luri es deixa sentir normalment en uns cercles que no són generalment els més escoltats al debat públic català, també pel sots-títol del llibre que parla d’optimisme, cosa infreqüent quan es parla d’educació (tot i que certament la noció de possibilitat tampoc és gaire definitiva, afirmar que l’optimisme és possible no és dir que sigui probable)
En Luri és un home de conversa interessant i l’encert del llibre és que molt clarament reprodueix aquesta qualitat del seu autor. Des de que vaig sortir de Kings’s Cross vaig haver de tenir el llibre a les mans, tot i tenir també un interès positiu pel paisatge que m’envoltava. També és un gran virtut del llibre el defugir aquest caràcter apocalíptic que sovint caracteritza els escrits sobre educació i que, per exemple, em va acabar amargant la lectura d’un llibre també molt divulgat proper a aquesta temàtica, el profesor en la trinchera. A diferència del llibre de Sànchez Tortosa, Luri posa molta més atenció no només a allò que s’esdevé a l’escola sinó al mon que l’envolta. Em sembla que Luri comparteix plenament un principi que em sembla evident: és impensable una escola perfecta en una societat imperfecta. L’escola no és un ens aliè a la societat en la que està implantada i potser per això el resultat de totes els intents de canviar la realitat des de l’educació han tingut un èxit migrat. En el cas de Catalunya penso que, fins i tot assumint totes les crítiques fetes contra la institució escolar, que no sempre són justes, difícilment podríem arribar a la conclusió que la institució escolar és allò que pitjor funciona del país.
Si ho he entès bé, les raons per l’optimisme possible passen per una mena de rearmament moral, la defensa del qual constitueix el missatge més definidor del llibre. La pregunta de fons és llavors la de si aquest rearmament és possible i és aquí on em sorgeixen seriosos dubtes. Com diu Luri, amb tota justícia i veritat, tota pedagogia és política i les possibilitats del rearmament passen per assolir una moral política, republicana, que ha estat minoritària tant a la tradició política espanyola, com a la tradició política catalana. Tant en el passat, com en els més probables futurs. Segurament aquí es reveladora l’observació de Luri sobre la fortalesa comunitària del països capdavanters en educació, enfront d’altres on el patriotisme té múltiples expressions retòriques però poques de pràctiques.
Luri exposa amb brillantor tota la tonteria que ha estat a la base del deteriorament de la situació educativa del nostre país. Poc es pot afegir a la crítica al relativisme, el contructivisme i l’idealisme pedagògic en general. Tanmateix, hom podria tenir la impressió que tot plegat són els danys d’una batalla merament cultural, cosa que probablement reflecteix la realitat de manera parcial i inexacte. (no diria que aquesta és la tesi del llibre. Si Luri és filòsof és perquè té la virtut de la lucidesa, però si que podria ser una lectura plausible des d’una certa mala fe). El desgavell que havia de venir era previsible, molts ho veiérem, i era previsible perquè en un cert sentit estava planificat. Quelcom semblant s’esdevé pensant en el futur. Crec, que no només és prou amb constatar el mal que ha fet el relativisme. Quan veiem les finalitats de les reformes que volen marcar el rumb futur de l’ensenyament, l’adequació de l’escola a l’empresa per exemple, em sembla que hi ha moltes raons per témer que aquest relativisme té suports molt forts i que el període de desintegració obert amb el post-modernisme encara no s’ha tancat ni pot tancar-se.

Barça

He seguit totes les lligues que ha jugat el Barça des de l’any 1971, quan un empat al camp del Manzanares va impedir al Barça ser campió i es va proclamar el València que havia perdut a Sarrià (el desenllaç era prou dramàtic perquè si haguessin guanyat els matalassers haguessin estat ells campions de lliga). L’any no acabà malament del tot perquè a la final de copa, llavors és clar del Generalisimo, el Barça es proclamà campió després de remuntar dos gols en contra al València. Explico això perquè la meva memòria, futbolística, comença a ser llarga i mai no havia vist alguna cosa semblant a aquesta temporada. La tendència del Barça sempre havia estat la de guanyar jugant bé, però aquest any han fet un pas més. El dia del Madrid o el de la final de copa, el joc de l’equip era potser més que excel•lent. Era simplement perfecte. Vull constatar aquest fet perquè òbviament em satisfà i també per que ningú dels que em coneix caigui en la temptació de suposar-me virtuts profètiques. Jo no pensava pas que Guardiola se’n sortís i estic molt content d’haver-me equivocat
Dit això i com que escriure a la contra sempre té una certa gràcia, cal dir que frueixo més d’aquest títol vivint aquí a Londres, bàsicament per relacionar-me amb barcelonistes que ho són per elecció; per admiració, per exemple,envers la nostra idea de joc. La dimensió tribal i totèmica del Barça es sembla molt exagerada i entenc que alguns puguin considerar-la asfixiant. De fet, jo la trobava. Més enllà d’aquest fet em sembla que el Barça és una entitat que en el fons ha fet, i fa, prou mal al país. No sols, tot i que sigui veritat, perquè acabi actuant de substitut-succedani de la política, la vella tesi dels progres que no és del tot incerta, sinó per un fet encara més greu: molt gent acaba entenent la política des de les categories del futbol i l’adscripció política es redueix a forofisme pur i dur.

Chiswick House

La primavera aquest any no esta resultant gaire bona, amb poques escletxes de bon temps, Fa uns dies vaig poder aprofitar un per visitar la Chiswick House. Chiswick ara és un dels barris perifèrics però fa tres segles com tot el curs superior del riu Thames era el lloc més cobejat per la noblesa anglesa, per establir residències d’estiu en llocs alhora propers a la capital i salubres.
La construcció de la casa fou impulsada por Lord Burlington que fou un ade les personalitats més interessants del XVIII anglès. Tot i que amb el temps patí diverses transformacions, la casa ha estat retornada fa cinquanta anys al seu disseny original, demolint les diferents ampliacions, cosa que tornà a fer evident allò que amoïnà als contemporanis que veieren la seva construcció. La casa òbviament no va ser construïda per ser habitada. Per exemple, no en té cuines. La funció que va tenir era en principi servir d’expositor a la col•lecció de pintura de Lord Burlington que era esplèndida, però potser tingué altres funcions; molts creuen endevinar els senyals d’un temple masó, altres hi veuen senyals d’un monument a la causa jacobina,de la que Lord Burlington havia estat un secret partidari. Cap d’aquestes hipòtesis és en absolut contrastable. Si que és un fet, però, que la Chiswick House és per a molts el millor exemple d’arquitectura paladiana a Anglaterra. Si l’exterior és magnífic, l’interior no mereix menys la visita. Algunes habitacions han estat reconstruïdes amb mobiliaris del període i el treball de restauració reprodueix la magnificència original dels sostres i els elements decoratius de les diferents habitacions.

El Tete a la LSE

Ahir el conseller d’Ensenyament va fer una conferència a la LSE. Feia uns dies que voltava per aquesta ciutat acompanyat del Conseller d’educació de l’ambaixada espanyola. A diferència del conseller gallec no ha visitat el nostre centre, potser perquè no en té cap interès directe (s’hi imparteix gallec, però no pas català). Fou introduït per Paul Preston i per Toni Cruanyes del diari Avui, el qual s’esforça en fer palès una vegada més que Maragall és un conseller d’educació que potser no agrada gaire al professors, però que és molt estimat pels periodistes.
La conferència en ella mateixa va ser una llarga desfilada de tòpic que, per dir-ho borgianament, haguessin avorrit al tedi. Hi ha poc a analitzar perquè de raonament no en va haver gaire, sinó una simple declaració d’intencions genèriques, amb la majoria de les quals és impossible no estar d’acord. Maragall es presentà com un defensor de l’ensenyament públic, cosa que té un cert mèrit després d’haver consensuat una llei que, amb el concerts al batxillerat, accelerarà la mort de l’escola pública. Molt clarament digué que la fita dels seus esforços es deixar enrere el model francès per anar a un model liberal com l’anglès (una pretensió potser legítima des d’un punt de vista ideològic però no pas gaire coherent des de l’àmbit de l’eficiència pedagògica). Connectà l’esperit descentralizador de la llei amb el federalisme del seu partit (?). i parla poc de la qüestió lingüística. Quan s’obrí el torn de preguntes, Preston el força a tornar sobre aquesta qüestió i Maragall replicà que no existeix problema lingüístic a Catalunya, que tota la polèmica neix de manipulacions, promogudes pels partits espanyols de la dreta (no aclarí si Fernández de la Vega pertany a un d’aquestes partits) i acabà amb la contundent afirmació que la llei demostrarà que no existeix problema lingüístic, un enunciat que em deixà ben intrigat: no soc pas un expert a la filosofia del dret però diria que entre les virtuts de les lleis no està la verificació o la negació de fets.

La deriva de España

La deriva de España és el títol del darrer llibre d’Entic Juliana, el periodista de La Vanguardia que ara exerceix de corresponsal a Madrid. El llibre intenta fer un anàlisi de la situació des de tots els centres de poder que han estat generats a l’estat espanyol, és a dir les diferents autonomies. La tesi fonamental és que els darrers anys han vertebrat un eix de poder entorn el país basc, Madrid i Sevilla, generant un “sud” que ara es troba al nord, el quadrant nord-oest, i provocant una marginació de la part oriental de l’estat, menystinguda políticament i sobretot per la seva dotació d’infraestructures. El llibre està escrit amb una dosi enraonada, plausible però certa d’indignació envers l’estratègia del PP de girar tota la resta de l’estat en contra de Catalunya i és certament realista en la seva descripció de la situació del país on el fet cert és que malgrat les declaracions retòriques de sobiranisme o independentisme no hi ha cap projecte polític seriós amb aquest contingut, fonamentalment, crec jo, perquè hi ha una relació d’antítesi entre els interessos col•lectius i la percepció que en podem tenir de les nostres expectatives individuals. En definitiva, un llibre periodístic que dona una visió de la realitat que cal tenir en compte.

Fracàs escolar i triomf social

A The New Statesman Peter Wilby reflexiona sobre les morts que més han commogut el públic britànic en els últims anys i en troba tres: Diana de Gales, George Best i Jade Goody. Els tres protagonistes tenen en comú fonamentalment un tret: el seu caràcter de representants del fracàs del sistema educatiu britànic. Eren persones amb un dèficit educatiu clar i un refús decidit a ajustar-se als patrons acceptables i esperats de comportament. El cas més interessant és potser el darrer. Em sembla que han arribat algunes notícies a Catalunya de la trista i publicitada mort de Goody afectada de càncer als 28 anys. El que potser no ha arribat és la immensa popularitat d’aquesta jove famosa per la seva participació a Big Brother. La seva cultura era mínima i per això podia dir coses com que Saddam Hussein era un famós boxejador a l’any 2003. El fet remarcable és que la seva ignorància era la base de la seva popularitat, allò que la feia, com vaig sentir dir a unes noies dels cursos finals de l’ESO, una persona “autèntica”i per això un model, cosa que segurament implica un element a tenir en compte quan considerem el valor real que l’educació té per algunes parts de la població

The spirit level

The spirit level és el títol del treball presentat conjuntament per Richard Wilkinson i Kate Pickett. El subtítol, why more equal societies almost always do better?, ens introdueix plenament al que constitueix la seva tesi. Hi ha una correlació a la pràctica totalitat dels casos entre les disfuncions socials i el grau de desigualtat d’una societat. La major part del llibre vol fonamentar aquesta afirmació mitjançant un estudi d’estadístiques sobre qüestions tan diverses com la salut mental, la maternitat adolescent o el fracàs escolar. En alguns casos, com el de l’esperança de vida, resulta interessant comprovar com la reducció del nivell de desigualtat actua de manera més favorable que la quantitat de despeses mèdiques a l’esperança de vida. La correlació és també clara a l’àmbit de l’educació països distingits pel seu èxit educatiu figuren entre els més igualitaris. (de fet, Finlandia és el que més, però també Bèlgica i Alemanya que evidentment inclouen Flandes i Baviera).
El fonament a les seves afirmacions és sòlid o, si més no, tan sòlid com permet una estadística (el fonament del seu mètode es troba a www.equalititytrust.org.uk). El llibre ha de ser llegit des del context britànic com una resposta a la idea fonamental del new labour, el qual defensava que allò important no era tant la reducció de les diferències socials com l’augment dels ingressos de les classes més endarrerides econòmicament. Avui, els diaris informaven que la diferència entre rics i pobres és la més gran des de l’època del primer govern Wilson, als seixanta. Més enllà de les obvies implicacions polítiques, la tesi del llibre crec que pot fonamentar-se a algunes idees filosòfiques bàsiques: des de Plató, els autors recorden que la vergonya és l’emoció social per excel•lència, una sensació de benestar comú és incompatible amb una gran quantitat de gent avergonyida, fins a Girard, ja que una bona part de la vida l’esmercem a comparar-nos amb altres. Aquest no és un camí cercat pels autors, però si el de l’antropologia

10 rillington place

Vaig trobar John Hurt en una exposició de la Royal Academy, crec recordar que la dedicada a Munch, fa un parell d’anys. Era un senyor físicament petit, d’aspecte educat i tímid. Mirava l’exposició amb atenció i òbviament em va semblar del tot inadequat molestar-lo. John Hurt és també un dels més distingits actors britànics. Jo el vaig veure per primera vegada a la mítica sèrie, I Claudius, on feia un inoblidable Cal•lígula. En aquella època participà també a diverses pel•lícules de molt èxit com Alien, l’express de mitjanit o l’home elefant, que fou segurament el paper on és més recordat, però tenia ja una carrera de més de quinze anys al cine, amb treballs importants com els que vaig reveure l’altre dia: 10 Rillington Place.
Vaig parlar d’aquest film quan comentava la notícia de la mort de Richard Fleischer tot i que llavors parlava d’un record incert. Fa pocs dies vaig trobar el DVD. La pel•lícula és de nacionalitat britànica i explica una història ben d’aquest recó del món la de Reginald Christie, autor de l’assassinat d’una sèrie de dones. Aquest personatge és interpretat per Richard Attenborough (en un paper força diferent dels que feia generalment aquest actor). John Hurt és Timothy Evans, l’infortunat llogater que fou penjat a Pentonville, acusat de l’assassinat de la seva filla i la seva dona, en realitat víctimes de Christie. Tot i que alguns aspectes del films estan força envellits i reflecteixen el pitjors hàbits dels setanta, un horrorós us del zoom, el film té el vigor narratiu dels bons treballs de Fleischer i un duel interpretatiu entre els actors esmentats de gran nivell. Com a un dels meus films preferits, The Sleuth, el film acaba tractant de la violència inherent a la rígida estratificació social anglesa. Però aquí els litigants no tenen ni brillantor ni glamour. Són tots dos membres d’allò que Raimon deia classes subalternes. Però no tots els perdedors són iguals. Christie té els recursos i l’anglès suficient per fer-se passar com un membre de la classe mitjana, Evans ni tan sols era anglès, la seva procedència obrera era evident i la seva intel•ligència molt limitada. Caigué plenament en els paranys de Christie, cosa no gens anormal. Allò més curiós és que la policia i la judicatura britànica també caigueren de quatre potes. Hurt és del tot convincent i commovedor en el seu paper de víctima. Pel que he llegit la pel•lícula és molt fidel a uns fets reals que foren un element decisiu per l’abolició de la pena capital en el Regne Unit.
No he pogut estimar-me de buscar Rillington Place, que canvià el seu nom a meitat dels cinquanta i fou finalment demolit. El lloc es correspon a hores d’ara a Saint Mark’r road, al darrera de l’estació de Lardbroke Grove, més o menys on té la casa el Cèsar i on vivia l’Albert Aparici. El tren, el soroll del qual serveix de fons sonor a moltes escenes, és en realitat el metro, la línia rosa, que uneix Hammersmisth i la City.

Amsterdam (III): per acabar

Interior de la Oude Kerk

canals i més canals, la ciutat que més en té.
El meu hotel
La sinagoga hispano-portuguesa
L'Amstelkrieg (l'antiga església catòlica clandestina)

Amsterdam (II)

El darrer dia a Amsterdam el dedico al museu Van Gogh. Hi ha una exposició anomenada els colors de la nit on s’exposen conjuntament totes les obres de l’artista amb un lloc especial per a la nit estrellada, en préstec del MOMA. La darrera part de l’exposició no té contingut pròpiament artístic, sinó que exposa mostres de la divulgació popular de l’Astronomia al segle XIX, el moment en què semblava plausible una completa substitució de la religió per la ciència. Tot i ser interessant, em va resultar molt més atractiva l’exposició permanent. Ordenada cronològicament és un testimoni fefaent de l’evolució del seu creador fins a l’extraordinària explosió creativa que té lloc a Arles. Crec que mai m’he emocionat tant a un museu.
La tarda encara em dona per a una travessia pels canals i una visita a la Oude Kerk, una estructura gòtica del segle XIV, convertida en església protestant després de l’alteració del 1578. Ara és un espai d’exhibicions i en feien una de fotografia. Mentre hi passejo em venen al cap alguns dels quadres que havia vist el dia anterior al Rijksmuseum. Generalment la gent del països catòlics associem la iconoclàstia protestant amb una idea d’empobriment basant-nos exclusivament en consideracions estètiques, però és evident que al costa d’aquesta pèrdua hi hagué un guany evident des d’un punt de vista cívic; aquells amples espais quedaven a la disposició de tota la comunitat (en països, recordem-ho d’hiverns inclements) .
M’equivoco i arribo a l’aeroport molt abans del que calia. Havia mirat malament la reserva. Desvagat em sobra temps per veure l’espai d’exposició que el Rijksmuseum ha obert a l’aeroport on hi ha un petit fons amb obres d’autors com Jan Stem o de Vlaeminck i una exposició sobre les relacions entre Japó i Holanda (l’únic país europeu que durant dos segles podia fer comerç amb l’imperi del sol naixent). M’agrada especialment aquesta singularització de l’aeroport que d’alguna manera li fa perdre la seva qualitat d’espai anònim e impersonal. Els altres dos aeroports que recordo amb un personalitat tan marcada són el de Las Vegas, on tens l’oportunitat de jugar a les maquines escurabutxaques ja mentre esperes l’equipatge, i el de Memphis, on ningú pot trigar més de deu segons a descobrir que Elvis Presley era fill d’aquella ciutat. Òbviament prefereixo la pintura neerlandesa a les escurabutxaques i Elvis, però a més em sembla un bon senyal de distinció que compensa la degradació provocada per l’excessiu turisme que pateix la ciutat. Amsterdam és el legat d’una experiència història apassionant. Aquests dies he recordat molts les converses amb el Jordi Sales quan parlàvem de l’emergència del mon modern a l’Anglaterra del XVII. Cal no oblidar-se d’Holanda però. Al capdavall es aquí on visqueren Descartes, Spinoza; on s’exiliaren els que havien de fer la revolució del 1688, on es trenca l’arcaïtzant imperi dels Hausburgs i on emergí una civilització basada en el comerç, la indústria i la ciència.

Le journal d'un curé de campagne

Le journal d’un curé de campagne és el tercer film rodat per Bressson, però per a molts és pot considerar com el primer. De fet, fou el primer on escrigué el guió, basat en una novel•la de Bernanos, i on el protagonista, Claude Laydu, desenvolupà per primera vegada el mètode de no-actuació que Bresson imposà a els seus actors a les pel•lícules posteriors fent palès el seu refús absolut de qualsevol mena de teatralitat. Menys brillant, o menys famosa, que Pickpocket el rigor de la seva posada en escena no és menys petit que el de la recreació de Crim i Castig. Seixanta anys després segueix essent un film que refusant qualsevol concessió a la sentimentalitat resulta del tot commovedor. Una de les millors descripcions que mai s’hagin fet del que significa un vida en solitud i una vida mancada de certeses; la vida d’un ser eternament desplaçat, mancat de lloc al món. Un altre cop com al darrer film que comentàvem aquí, hi ha un final feliç paradoxal perquè es presenta associat amb el moment de la mort, reconeixement de la única possibilitat d’alliberament pel protagonista amb la seva constatació que la Grâce est partout

Amsterdam (I)

Des d’ahir soc a Amsterdam. He arribat amb el tren, passant per Brussel·les. Primer amb l’eurostar i després amb un Intercity. El meu pas per Brussel·les va ser poc gloriós. L’ambient al voltat de l’estació és un xic depriment i després de les 10 del vespre ni als llocs de Kebab estaven disposats a fer un sopar. A Amsterdam tot ha estat diferent. Estic hostatjat a l’hotel Den Filosoof. La propietària és del gremi i ha volgut relacionar les habitacions amb temes o autors filosòfics. Jo tinc la dedicada als enciclopedistes. No hagués estat la meva primera elecció, però no em desagrada del tot. Entre les cites que decoren l’habitació destaco una de Voltaire al moment de la seva mort ,quan fou requerit a renegar del dimoni i les seves obres i respongué al capellà que aquell no era moment de fer enemics. Una de Spinoza està pintada en grans dimensions al mur de l’hotel que dona al carrer: l’home raonable no concep un altre desig per a si que el que també concebria per a la resta de la humanitat. Ben enraonat i molt kantià.
He passejat molt per aquesta ciutat d’ambient sorprenentment agradable per ésser protestant i d’una harmonia i bon gust arquitectònic evident. Vaig visitar ahir l’Amstelkrieg, un museu ubicat al lloc on durant dos segles hi hagué una església catòlica clandestina. També la sinagoga portuguesa i l’adjacent museu del judaisme. Aquest matí el Rijksmuseum. Una hora de cua, però un cop dins, l’ambient permetia veure les obres amb certa tranquil·litat. El museu esta en obres, però totes les obres fonamentals s’exhibeixen en una part de l’edifici, cosa que t’estalvia la sensació d’aclaparament que, per exemple, sempre tinc al Louvre. Avui, en canvi m’ho he passat molt bé veient uns autors que a més de la seva excel·lència pictòrica mostren perfectament allò del que parlaven, per exemple, l’altra dia a la presentació d’Hermenèutica i modernitat. També vaig veure ahir el Barça en un bar del barri vermell ple de joves madridistes que havien vingut a aquesta ciutat, al que es ve a aquesta ciutat, però que van fer una pausa per veure l’equip dels seus amors. Amb tot el que duien estaven molt agressius i jo i l’únic altre barcelonista, un noi de Vallecas curiosament, van mirar de passar desapercebuts. Sortosament els jugadors del Barça ens van ajudar.