Bitter Victory

Una conjunció formada per l’atzar, el cansament i la melancolia m’han fet aplaçar el viatge a Gales, possiblement fins després del partit. Em quedo desvagat a Londres amb moltes hores per omplir. Crec que és la primera vegada des de que estic aquí. Passo una estona de la tarda veient Bitter Victory (1957, Nicholas Ray). Vaig interessar-me pel cine de Ray fa quasi trenta anys. En principi Ray era fonamentalment el director de Johny Guitar però molt dels que escrivien parlaven d’una pel•lícula bèl•lica singular que era per a alguns, per exemple J.L.Godard, el film més important d’aquest autor. No havia tingut oportunitat de veure-la fins avui, ja que és una pel•lícula projectada molt rarament.
De fet, la crítica de Godard sobre aquest film ha estat de vegades més recordada que la pel•lícula. La fórmula proposada per Godard al seu article de gener del 1958 a Cahiers du Cineme definia Grifftih com el teatre, Murnau com la poesia, Rosellini com la pintura, Eisenstein com la dança, Renoir com la música i Ray com el cine. Dit així sembla, tot plegat, una boutade, i quan Godard intentà raonar aquestes atribucions l’extemporaneïtat de la seva afirmació es veié encara molt més clara. Això però no li treu la raó a Godard. Bitter Victory és una magnifica pel•lícula.
El film de Ray pertany a l’onada de cine qüestionador del fet bèl•lic que els americans van començar a realitzar a finals dels cinquanta i que té el seu millor exponent en Paths of Glory. Pertany al moment on Ray començava a tenir problemes a Hollywood i cercava treball a Europa (fins que Bronston va liquidar la seva carrera i quasi el mateix Ray en el rodatge de 55 dies a Pekin). El film és estrany i decididament poc comercial. L’acció és gairebé nul•la i la major part del film s’esdevé a la nit al desert. A diferència del cine imposat pels estudis cap dels dos protagonistes esdevé un personatge amb el que el públic es pugui identificar. Fonamentalment el film explica la col•lisió entre dos caràcters. El comandant Brand és un militar professional ambiciós, amant dels reglaments i fonamentalment covard i el capità Leith un arqueòleg de professió, cult, lúcid i totalment deslligat i incapaç d’integrar-se a la realitat que l’envolta. És un personatge característic de Ray, el qual es beneficià en aquest cas de comptar amb Richard Burton , un actor competent i del tot adequat al personatge. Com el personatge de Bogart a In a lonely Place, el de Sal Mineo a Rebel without a cause (Mineo en aquesta pel•lícula és molt més interessant que James Dean Nathalie Wood, segurament perquè ell si que en té de causa per ser rebel) o molts d’altres, Leith és un home essencialment desplaçat, més habitant de les ciutats abandonades que excavava de civil que membre de l’exèrcit; massa lúcid i reflexiu per ser un heroi com els habituals. El film és en blanc i negre, malgrat que Ray destaca també per ser un dels realitzadors que han fet un ús més reflexiu i expressiu del color. Imagino que en aquest cas el color era poc compatible amb l’escenari de la pel•lícula, en tot cas si que pogué utilitzar un altre dels seus recursos preferits, la pantalla ample, possiblement amb eficàcia tot i que la còpia en DVD no deixa apreciar perfectament aquest punt.