Barça

He seguit totes les lligues que ha jugat el Barça des de l’any 1971, quan un empat al camp del Manzanares va impedir al Barça ser campió i es va proclamar el València que havia perdut a Sarrià (el desenllaç era prou dramàtic perquè si haguessin guanyat els matalassers haguessin estat ells campions de lliga). L’any no acabà malament del tot perquè a la final de copa, llavors és clar del Generalisimo, el Barça es proclamà campió després de remuntar dos gols en contra al València. Explico això perquè la meva memòria, futbolística, comença a ser llarga i mai no havia vist alguna cosa semblant a aquesta temporada. La tendència del Barça sempre havia estat la de guanyar jugant bé, però aquest any han fet un pas més. El dia del Madrid o el de la final de copa, el joc de l’equip era potser més que excel•lent. Era simplement perfecte. Vull constatar aquest fet perquè òbviament em satisfà i també per que ningú dels que em coneix caigui en la temptació de suposar-me virtuts profètiques. Jo no pensava pas que Guardiola se’n sortís i estic molt content d’haver-me equivocat
Dit això i com que escriure a la contra sempre té una certa gràcia, cal dir que frueixo més d’aquest títol vivint aquí a Londres, bàsicament per relacionar-me amb barcelonistes que ho són per elecció; per admiració, per exemple,envers la nostra idea de joc. La dimensió tribal i totèmica del Barça es sembla molt exagerada i entenc que alguns puguin considerar-la asfixiant. De fet, jo la trobava. Més enllà d’aquest fet em sembla que el Barça és una entitat que en el fons ha fet, i fa, prou mal al país. No sols, tot i que sigui veritat, perquè acabi actuant de substitut-succedani de la política, la vella tesi dels progres que no és del tot incerta, sinó per un fet encara més greu: molt gent acaba entenent la política des de les categories del futbol i l’adscripció política es redueix a forofisme pur i dur.