Barroc

El Barroc és el tema de la darrera exposició del Victoria & Albert Museum feta amb la voluntat d’esdevenir una de les atraccions turístiques de la primavera londinenca. En aquest sentit sempre tinc la impressió que els del V&A parteixen amb un cert desavantatge: el lloc és una mica pitjor que el dels seus competidors i, el punt més decisiu, és un museu centrat a arts considerades com a menors. Tanmateix, la narrativa de les seves exposicions és de primer ordre i aquesta no és pas una excepció. La idea central i el punt de partida és mostrar el barroc com la primera tendència universal de l’art. El Barroc seria així un dels primers fenòmens culturals de la noció de globalització. Això és un fet indubtable. Mentre que els estils anteriors tenen unes referències geogràfiques molt concretes, el Barroc durant el XVIII s’expandeix per pràcticament tot el planeta, fonamentalment per l’acció de l’església catòlica. D’altra banda les realitzacions barroques a les arts decoratives en general es beneficien del ja llavors potent comerç internacional de manera que nous materials són ara disponible i sobretot és fàcil la fusió amb formes d’altres continents.
La major part dels objectes pertanyen a l’àmbit estudiat pel museu. Hi ha poca pintura i segurament la més destacada és la que il•lustra aquest post (normalment a Londres al Courtauld Institute, un dels llocs més recomanables d’aquesta ciutat), però si algunes peces de mobiliari del tot impressionants; també una bona representació de l’art religiós barroc, entre les que lluïa un retaule mexicà dedicat a la verge dels dolors.
L’exposició era molt bona per donar una imatge capaç de suggerir l’esperit del moment i allò que constitueix el seu tret definitori: el descobriment de la centralitat de la noció de representació. L’element en comú que comparteixen Cervantes i Shakespeare, Velazquez i Descartes. El concepte és central no només epistemològicament sinó també políticament. El desenvolupament del teatre a tota Europa Occidental és contemporani d’una teatralització de la vida religiosa, hi ha un projecció de la setmana santa sevillana, i del poder mateix. Lluis XIV és en aquest sentit el model a imitar. Per cert després de veure l’exposició i el significat últim d’aquestes operacions, resulta, com a mínim digna de matisació, la rígida relació que hom estableix entre els concepte de nació i el romanticisme. És segurament un error, per descomptat del tot interessant, menystenir l’aportació il•lustrada a la construcció d’aquest concepte.