L'escola contra el món

Durant la meva estada a Amsterdam aprofito les estones mortes per llegir-me el llibre de Gregorio Luri. Tenia un gran interès per dos motius: en primer lloc, perquè la veu de Luri es deixa sentir normalment en uns cercles que no són generalment els més escoltats al debat públic català, també pel sots-títol del llibre que parla d’optimisme, cosa infreqüent quan es parla d’educació (tot i que certament la noció de possibilitat tampoc és gaire definitiva, afirmar que l’optimisme és possible no és dir que sigui probable)
En Luri és un home de conversa interessant i l’encert del llibre és que molt clarament reprodueix aquesta qualitat del seu autor. Des de que vaig sortir de Kings’s Cross vaig haver de tenir el llibre a les mans, tot i tenir també un interès positiu pel paisatge que m’envoltava. També és un gran virtut del llibre el defugir aquest caràcter apocalíptic que sovint caracteritza els escrits sobre educació i que, per exemple, em va acabar amargant la lectura d’un llibre també molt divulgat proper a aquesta temàtica, el profesor en la trinchera. A diferència del llibre de Sànchez Tortosa, Luri posa molta més atenció no només a allò que s’esdevé a l’escola sinó al mon que l’envolta. Em sembla que Luri comparteix plenament un principi que em sembla evident: és impensable una escola perfecta en una societat imperfecta. L’escola no és un ens aliè a la societat en la que està implantada i potser per això el resultat de totes els intents de canviar la realitat des de l’educació han tingut un èxit migrat. En el cas de Catalunya penso que, fins i tot assumint totes les crítiques fetes contra la institució escolar, que no sempre són justes, difícilment podríem arribar a la conclusió que la institució escolar és allò que pitjor funciona del país.
Si ho he entès bé, les raons per l’optimisme possible passen per una mena de rearmament moral, la defensa del qual constitueix el missatge més definidor del llibre. La pregunta de fons és llavors la de si aquest rearmament és possible i és aquí on em sorgeixen seriosos dubtes. Com diu Luri, amb tota justícia i veritat, tota pedagogia és política i les possibilitats del rearmament passen per assolir una moral política, republicana, que ha estat minoritària tant a la tradició política espanyola, com a la tradició política catalana. Tant en el passat, com en els més probables futurs. Segurament aquí es reveladora l’observació de Luri sobre la fortalesa comunitària del països capdavanters en educació, enfront d’altres on el patriotisme té múltiples expressions retòriques però poques de pràctiques.
Luri exposa amb brillantor tota la tonteria que ha estat a la base del deteriorament de la situació educativa del nostre país. Poc es pot afegir a la crítica al relativisme, el contructivisme i l’idealisme pedagògic en general. Tanmateix, hom podria tenir la impressió que tot plegat són els danys d’una batalla merament cultural, cosa que probablement reflecteix la realitat de manera parcial i inexacte. (no diria que aquesta és la tesi del llibre. Si Luri és filòsof és perquè té la virtut de la lucidesa, però si que podria ser una lectura plausible des d’una certa mala fe). El desgavell que havia de venir era previsible, molts ho veiérem, i era previsible perquè en un cert sentit estava planificat. Quelcom semblant s’esdevé pensant en el futur. Crec, que no només és prou amb constatar el mal que ha fet el relativisme. Quan veiem les finalitats de les reformes que volen marcar el rumb futur de l’ensenyament, l’adequació de l’escola a l’empresa per exemple, em sembla que hi ha moltes raons per témer que aquest relativisme té suports molt forts i que el període de desintegració obert amb el post-modernisme encara no s’ha tancat ni pot tancar-se.