10 rillington place

Vaig trobar John Hurt en una exposició de la Royal Academy, crec recordar que la dedicada a Munch, fa un parell d’anys. Era un senyor físicament petit, d’aspecte educat i tímid. Mirava l’exposició amb atenció i òbviament em va semblar del tot inadequat molestar-lo. John Hurt és també un dels més distingits actors britànics. Jo el vaig veure per primera vegada a la mítica sèrie, I Claudius, on feia un inoblidable Cal•lígula. En aquella època participà també a diverses pel•lícules de molt èxit com Alien, l’express de mitjanit o l’home elefant, que fou segurament el paper on és més recordat, però tenia ja una carrera de més de quinze anys al cine, amb treballs importants com els que vaig reveure l’altre dia: 10 Rillington Place.
Vaig parlar d’aquest film quan comentava la notícia de la mort de Richard Fleischer tot i que llavors parlava d’un record incert. Fa pocs dies vaig trobar el DVD. La pel•lícula és de nacionalitat britànica i explica una història ben d’aquest recó del món la de Reginald Christie, autor de l’assassinat d’una sèrie de dones. Aquest personatge és interpretat per Richard Attenborough (en un paper força diferent dels que feia generalment aquest actor). John Hurt és Timothy Evans, l’infortunat llogater que fou penjat a Pentonville, acusat de l’assassinat de la seva filla i la seva dona, en realitat víctimes de Christie. Tot i que alguns aspectes del films estan força envellits i reflecteixen el pitjors hàbits dels setanta, un horrorós us del zoom, el film té el vigor narratiu dels bons treballs de Fleischer i un duel interpretatiu entre els actors esmentats de gran nivell. Com a un dels meus films preferits, The Sleuth, el film acaba tractant de la violència inherent a la rígida estratificació social anglesa. Però aquí els litigants no tenen ni brillantor ni glamour. Són tots dos membres d’allò que Raimon deia classes subalternes. Però no tots els perdedors són iguals. Christie té els recursos i l’anglès suficient per fer-se passar com un membre de la classe mitjana, Evans ni tan sols era anglès, la seva procedència obrera era evident i la seva intel•ligència molt limitada. Caigué plenament en els paranys de Christie, cosa no gens anormal. Allò més curiós és que la policia i la judicatura britànica també caigueren de quatre potes. Hurt és del tot convincent i commovedor en el seu paper de víctima. Pel que he llegit la pel•lícula és molt fidel a uns fets reals que foren un element decisiu per l’abolició de la pena capital en el Regne Unit.
No he pogut estimar-me de buscar Rillington Place, que canvià el seu nom a meitat dels cinquanta i fou finalment demolit. El lloc es correspon a hores d’ara a Saint Mark’r road, al darrera de l’estació de Lardbroke Grove, més o menys on té la casa el Cèsar i on vivia l’Albert Aparici. El tren, el soroll del qual serveix de fons sonor a moltes escenes, és en realitat el metro, la línia rosa, que uneix Hammersmisth i la City.