The cabinet war rooms and the churchil museum

Desvagat, decideixo baixar-me fins a Westminster a veure les cabinet War Rooms i el museu dedicat a Churchill, cosa que encara no havia fet mai. Les cabinet war rooms era el lloc de màxima seguret des d’on el govern britànic dirigia la guerra. La visita estaàautoritzada a tot el nivell superior on s’han reconstruït les diferents sales de reunions, els centres de comunicacions o el dormitori privat de Churchil, que gairebé no va utilitzar mai. Es pot veure l’escala que comunica directament amb Downing Street 10, però òbviament s’han pres les precaucions necessàries per que cap passavolant pugui arribar al domicili, per ara, de Mr. Brown. L ambient es tant claustrofòbic com us pugueu imaginar i encara es pitjor si considerem que aquí hi havia no unes desenes de turistes, sinó centenars de persones absolutament enfeinades, en molts casos passant dies sencers sense veure el mon exterior. El nivell inferior, on dormien els que hi treballaven, no esta condicionat per la visita.
El museu dedicat a Sir Winston Churchill explica la seva vida des del 10 de maig de 1940 el dia que fou nomenat primer ministre. La seva infància i la seva trajectòria política anterior a la segona guerra mundial constitueixen el final de l’exposició. Es un seguiment complet de la seva vida, amb fragments dels seus famosos discursos a la BBC durant la guerra i molts objectes relacionats amb el personatge. Com era d’esperar l’exposició es mes aviat ponderada i realista, tot subratllant que l’èxit fonamental de Churchill fou poder establir l’aliança amb els americans i els soviètics. A l’exposició descobreixo que la famosa frase de Harry Lime sobre els suissos mentre està a la gran roda del Prater de Viena no es un invent ni de Welles, ni de Graham Greene, ni de Carol Reed, sinó una paràfrasis d’un discurs fet per Churchill al parlament el 1938, tot mostrant al seva oposició a la política d’apaivagament de Hitler ( fou Welles qui les introduí al guio, no se dir si fou una cita conscient o no).

Em va interessar especialment la trajectòria de Churchill durant la dècada dels trenta. Es molt conegut que la seva actitud d’oposició oberta a Hitler era molt minoritària dins del partit conservador. Però probablement aquest fet no ho acabem de valorar prou be si no considerem que òbviament es va pronunciar sobre altres qüestions importants amb punts de vista minoritaris i que, vistos amb perspectiva, semblen clarament equivocats. Churchill és del pocs politics que es manifestà a favor del rei Eduard en la crisi dinàstica que finalment dugué a la seva abdicació i a la coronació de Jordi VI. Una decisió que, atesos els esdeveniments posteriors, fou segurament la correcta (tot i que hom pot sospitar que potser Churchill, allunyat llavors dels centres de poder, no tenia totes les dades). També mantingué un punt de vista singular a la qüestió india. Churchill era partidari d’una política de duresa enfront els independentistes hindús i s’oposà a les concessions fetes durant la dècada dels trenta. També sembla evident que la guerra s’hagués complicat molt pels aliats si a mes del japonesos s’haguessin hagut d’enfrontar a una rebel•lió dels indis (una esperança sempre mantinguda pels japonesos). Dit d’una altra manera, el conjunt de les seves opinions, i també la seva trajectòria anterior ,expliquen be perquè la seva veu va ser tan poc escoltada.

Una qüestió interessant es la de seva derrota electoral quan encara no havia acabat la segona guerra. Churchill no amaga el fet que fou la decepció mes gran de la seva vida. A l’exposició hi ha dos documents curiosos. En una carta la seva filla argumenta que un dels perills pels conservadors es que les circumstancies de la guerra havien obligat els britànics a viure durant cinc anys en un regim pràcticament socialista i que la gent no estava pas disconforme. Em sembla que aquesta carta copsava be el que seria la política anglesa amb Atlee i, mes enlla d’Atlee, fins l’epoca de Thatcher. Una altre dada que em feu pensar era la contraposició dels cartells electorals. El dels conservadors una foto de Churchill amb el lema Let him finish the job (basicament s’estava al•ludint a la guerra encara pendent amb els japonesos), la dels laboristes un cartell amb alguna reminiscència soviètica mostrant el perfil de obrers, mariners i soldats amb el lema Let them finish the job (i aquí ja no es parla nomes de la guerra amb el Japó). Els britànics havien fet una guerra contra la follia desfermada per un líder carismàtic i no pas per imposar-ne un de nou,