El Tete a la LSE
Ahir el conseller d’Ensenyament va fer una conferència a la LSE. Feia uns dies que voltava per aquesta ciutat acompanyat del Conseller d’educació de l’ambaixada espanyola. A diferència del conseller gallec no ha visitat el nostre centre, potser perquè no en té cap interès directe (s’hi imparteix gallec, però no pas català). Fou introduït per Paul Preston i per Toni Cruanyes del diari Avui, el qual s’esforça en fer palès una vegada més que Maragall és un conseller d’educació que potser no agrada gaire al professors, però que és molt estimat pels periodistes.
La conferència en ella mateixa va ser una llarga desfilada de tòpic que, per dir-ho borgianament, haguessin avorrit al tedi. Hi ha poc a analitzar perquè de raonament no en va haver gaire, sinó una simple declaració d’intencions genèriques, amb la majoria de les quals és impossible no estar d’acord. Maragall es presentà com un defensor de l’ensenyament públic, cosa que té un cert mèrit després d’haver consensuat una llei que, amb el concerts al batxillerat, accelerarà la mort de l’escola pública. Molt clarament digué que la fita dels seus esforços es deixar enrere el model francès per anar a un model liberal com l’anglès (una pretensió potser legítima des d’un punt de vista ideològic però no pas gaire coherent des de l’àmbit de l’eficiència pedagògica). Connectà l’esperit descentralizador de la llei amb el federalisme del seu partit (?). i parla poc de la qüestió lingüística. Quan s’obrí el torn de preguntes, Preston el força a tornar sobre aquesta qüestió i Maragall replicà que no existeix problema lingüístic a Catalunya, que tota la polèmica neix de manipulacions, promogudes pels partits espanyols de la dreta (no aclarí si Fernández de la Vega pertany a un d’aquestes partits) i acabà amb la contundent afirmació que la llei demostrarà que no existeix problema lingüístic, un enunciat que em deixà ben intrigat: no soc pas un expert a la filosofia del dret però diria que entre les virtuts de les lleis no està la verificació o la negació de fets.
La conferència en ella mateixa va ser una llarga desfilada de tòpic que, per dir-ho borgianament, haguessin avorrit al tedi. Hi ha poc a analitzar perquè de raonament no en va haver gaire, sinó una simple declaració d’intencions genèriques, amb la majoria de les quals és impossible no estar d’acord. Maragall es presentà com un defensor de l’ensenyament públic, cosa que té un cert mèrit després d’haver consensuat una llei que, amb el concerts al batxillerat, accelerarà la mort de l’escola pública. Molt clarament digué que la fita dels seus esforços es deixar enrere el model francès per anar a un model liberal com l’anglès (una pretensió potser legítima des d’un punt de vista ideològic però no pas gaire coherent des de l’àmbit de l’eficiència pedagògica). Connectà l’esperit descentralizador de la llei amb el federalisme del seu partit (?). i parla poc de la qüestió lingüística. Quan s’obrí el torn de preguntes, Preston el força a tornar sobre aquesta qüestió i Maragall replicà que no existeix problema lingüístic a Catalunya, que tota la polèmica neix de manipulacions, promogudes pels partits espanyols de la dreta (no aclarí si Fernández de la Vega pertany a un d’aquestes partits) i acabà amb la contundent afirmació que la llei demostrarà que no existeix problema lingüístic, un enunciat que em deixà ben intrigat: no soc pas un expert a la filosofia del dret però diria que entre les virtuts de les lleis no està la verificació o la negació de fets.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home