Hivern

a l'hivern els homes segueixen morint i sense ésser feliços

vacances

Shiley Bassie esta cantant a la radio del Ramon una canço potser ben adient pel moment if you go away (ne me quite pas). Per més d'una raó em sap greu deixar aquesta ciutat de Londres i m'hagués agradat deixar alguna reflexió brillant, potser en el dies venidors, tindre l'oportunitat. Avui estic esclafat després de sis de lluita bastant absurda amb l'ordinador i no em queda gaire més que desitjar bon nadal i un feliç any als lectors del blog, que remprendré el segon diumenge de gener.

Futurs

Darrer diumenge de l’any a la capital del Regne Unit, tot i que no sigui gaire diferent de com podria haver estat a Barcelona, gairebé no he sortit de casa, en part pel fred i en part per acabar d’enllestir alguns detalls del llibre, abans de lliurar-lo als amics de Pagés. Ara és nit fosca, les cinc del vespre, i tenim la màxima temperatura del dia, 4º. Tot el matí, hem estat voltant els zero graus, però a la tarda han començat a venir núvols i això sempre suposa aquí una pujada automàtica de la temperatura. Molt més que a Catalunya, la massa aquàtica, aquí és un factor de temprança i benestar. De fet, passejar pel centre no és gaire agradable, una visita a un cine de Leicester Square ahir va suposar una mena d’odissea domèstica, perquè Oxford Street, per on normalment només passen taxis i autobusos, va esser totalment tancada al tràfic, imagino que perquè les voreres no donaven l’abast de vianants. Aquest matí la Cristina ha tingut una altra viatge accidentat per creuar Chelsea i arribar a la seva feina. I tot això, malgrat que aquest any s’estan superant al Regne Unit, tots els records de ventes online.
Deixar de Londres no em ve de fet especialment de gust, però si el Canyada. Tot aquest trimestre he estat patint una certa pressió per formar part de l’equip directiu, el curs vinent i de fet presidir-ho. No em ve però gaire de gust. Sobre aquesta qüestió he fet una petita reflexió sobre quins són els motius per a acceptar o presentar-se a director. Se me n’han acudit cinc:
1/ Creença que des d’un lloc més important es pot contribuir a la millora de l’ensenyament i ajudar a superar les seves crisis.
2/ Començar a fer una carrera político-administrativa en el si del món de la gestió educativa.
3/Per diners. Bastants, en el cas del càrrec de director ( unes mil lliures mensuals)
4/ Per fugir de casa i tenir una excusa per poder estar més temps a la feina.
5/ Per avorriment, per buscar alguna cosa que t’ompli una mica la teva existència buida.
Cap dels cinc motius es donen en el meu cas. El primer és el que em va moure quan em vaig presentar candidat a la direcció de Bellvitge, fa més de deu anys. Ara ja no crec que l’ensenyament tingui solució. La segona no m’atreu gens. El món de la gestió educativa no té per mi cap mena d’atractiu. La tercera, tampoc es prou motiu, els diners no sobren mai, però pel que hauria de sacrificar em sembla que no compensa i tampoc em fan especial falta. La quarta tampoc s’escau en el meu cas, la meva situació domèstica no és catastròfica i de fet m’agrada estar-me a casa. Una cosa anàloga es pot dir de la cinquena. De fet, el meu problema és que no acabo de tenir temps per tot el que em toca, temps per omplir no en tinc gaire.
Imagino que atès tot això, l’any vinent no seré director ni res. Si m’equivoqués queda aquesta pàgina per donar constància del meu error i que no pugui ni tan sols fer-me el retret que no ho vaig pensar bé.

Una miqueta és sobre els neostraussians

Parlar sobre els straussians i el neoconservadurisme significa enfrontar-se al tema del nihilisme, perquè precisament ells d’alguna manera assumeixen la defensa de la civilització enfront del nihilisme que caracteritzaria els nostres temps. Norton examina aquest punt de vista en un context americà. La defensa que Norton fa de la generació dels seus pares em sembla absolutament incontestable. Aquesta gent va vèncer moltes coses, va vèncer la depressió i va guanyar una guerra on ells tenien raó. No és gaire agradable veure com un grup de pensador elitistes, els menystenen mostrant-los com a exemplars del darrer home. Tanmateix, allò que ja no se, és si aquesta defensa és vàlida pels fills d’aquesta generació, amb un extraviament moral més clar i un balanç constructiu molt més minso. En tot cas, sembla molt oportuna la denuncia que fa aquesta autora sobre el caràcter equívoc d’aquesta etiqueta quan es utilitzada pel straussians, on acaba dient molt poc més que “això, no m’agrada.” En el fons, el problema és que tot i que els intel·lectuals es sentin més concernits amb la desorientació i la crisi de l’esquerra ideològica, la de la dreta no és menys petita: defensors d’un conservadorisme incompatible amb la radical transformació que suposen les formes polítiques i socials que defensen.

Sobre Leo Straus

Penjo avui una recensió sobre un dels llibres que he trobat a Anglaterra i m'ha interessat prou:

LEO STRAUSS AND THE POLITICS OF THE AMERICAN EMPIRE
Anne Norton (Yale University Press, New Haven, 2004)

El llibre d’Ane Norton no és pròpiament un treball filosòfic o teòric. Té una clara dimensió periodística, en el sentit que explica l’actualitat, tot i que no renuncia a la teoria per acabar d’entendre el fenomen que esta descrivint: la hegemonia intel·lectual assolida pels straussians a l’Amèrica del segon president Bush. El tema fou prou important en el seu moment com per que la Vanguardia, un diari bastant refractari com tots els mitjans catalans a parlar de filosofia, li dediqués un dels seu suplements culturals amb resultats més aviats desiguals (al costat d’un esclaridor article de J. Sales presentant la figura de Leo Strauss, hi havia un article sobre els straussians mes aviat lamentable). En alguns cercles del país l’atenció dedicada al tema augmenta pel relatiu eco que ha tingut entre nosaltres la filosofia de Stanley Rosen. De Rosen, però, no es parla gaire al llibre. De fet, se l’esmenta només una vegada. Ell és un exemple dels professors de filosofia que foren estudiants de Strauss, que aprengueren a llegir amb ell i que miren de continuar ensenyant a llegir. Allò que a Norton li interessà són els deixebles de Strauss, els que han triat dir-se a si mateixos strausians que en una bona mesura coincideixen amb una part significativa dels quadres dirigents de l’actual govern dels Estats Units.
La mirada de Norton és molt més favorable i amistosa, tot envers Strauss que no pas envers els anomenats straussians. De fet, la tesi central del llibre podria expressar-se dient que Strauss no seria, o només molt tangencialment, podria ser un straussià. Strauss es definí a ell mateix com un filòsof polític. Fou també, la darrera part de la seva vida, ciutadà americà. Òbviament parlem de dues dimensions diferents. Una cosa poden ser les meves simpaties o les meves inclinacions polítiques, un altre el raonament que utilitzo per a guiar la meva tasca de reflexió. El primer pot ser mantingut apart del segon. El Leviatan fou escrit per un monàrquic, però no fa una apologia de la monarquia. El seu tema és el poder i la seva reflexió és valida, tant pels súbdits d’una monarquia, com pels d’una democràcia. Norton pensa que ens hauríem d’apropar a Strauss de la mateixa manera. Destriant les opinions personals de Strauss del seu magisteri filosòfic. Això en permet arribar a la qüestió central. Strauss va tenir opinions polítiques més aviat dretanes. El seu conservadorisme sembla una dada inexorable si recordem la seva biografia. Al capdavall, ell era un exiliat que fugia d’una revolució, la nacionalsocialista, que va acabar prou malament. Evidentment no ho tenia fàcil per simpatitzar amb els moviments que als anys seixanta pretenien desestabilitzar l’equilibri de poder en una societat, l’americana, que havia assolit la derrota d’una tirania inhumana i era garantia contra altres tiranies. Segurament Strauss podia ser un votant del partit republicà. Significa això que la seva filosofia suposi el fonament d’un conservadorisme? Afirmar-ho seria sense dubte precipitat. Al capdavall, un autor amb simpaties tan vives envers Plató o Nietzsche, tots dos pensadors revolucionaris a la seva manera, difícilment podria mantenir un conservadorisme. La investigació de Norton ens mostra aquí la diferència essencial entre Strauss i els straussians, la qual concerneix l’ús que fan del terme naturalesa. El straussians són conservadors perquè defensen una sèrie de veritats com a establertes per la Naturalesa: el paper subordinat de la dóna o la superioritat de la família monògama i heterosexual. Que aquestes afirmacions siguin refusades majoritàriament a la nostra cultura, fonamentant-se per exemple al saber antropològic, no és un argument que pugui impressionar massa els straussians. Si que ho podria ser, però, que entre els inspiradors de Strauss, Plató i Nietzsche, aquesta tipus d’afirmacions no sols no hi són normalment, sinó que resultarien més aviat incongruents. Els straussians fan de la naturalesa una font mítica, sostenidora, dels seus prejudicis. Strauss mirà la naturalesa de manera filosòfica. No com allò que fonamenta tesis, i molt menys doctrines, sinó com un estímul i un abisme permanent d’interrogació d’exploració i de discussió. Des d’una consideració seriosa dels seus textos, el conservadorisme dels straussians només pot ser considerat com un enigma.
Certament no tothom està qualificat per qüestionar la naturalesa i en aquest sentit s’obre una dimensió del pensament de Strauss ben agradable pels que es qualifiquen com els seus deixebles: el seu elitisme; un tret ben característic que, d’això no sembla haver cap mena de dubte, fou de segur fomentat i estimulat pel pensador alemany. En tot cas, una característica que no és exclusiva dels straussians sinó de la que també participen grups en principi de característiques ideològiques oposades, com el que constituïa el format, per un altre continuadora de Heidegger: Arendt. Altres trets dels moderns straussians resulten més aviat llunyans del que podia pensar Strauss, esmentaren només dues qüestions: el patriotisme i la política americana envers l’estat d’Israel.
Pel que la primera qüestió, el contrast és ben palès. Mentre que el conservadorisme dels straussians és un defensor teòric i pràctic de la supremacia, de l’imperi americà, Strauss sempre es mostra molt recelós de les virtuts del patriotisme. No oblidem que al capdavall ell era un víctima del triomf d’un determinat nacionalisme. Aquesta actitud es fa palesa en el seu judici sobre Maquiavel, un pensador pel qual en alguns moments sembla tenir una admiració certa, però del que no pot aprovar aquestes larvades pretensions nacionalistes que són el cor de la seva reflexió. Per Strauss hi ha virtuts superiors al patriotisme o dit d’una altra manera, l’amor a la pàtria, no és el fonament de cap mena d’excel·lència.
Pel que fa a Israel el contrast entre Strauss i els straussians és esfereïdor. Aquests darrers ha teixit una aliança amb l’extrema dreta fonamentalista, en la qual la defensa d’Israel és un element clau, per motius òbviament geo-polítics, però també religiosos i purament culturals: la defensa d’Israel és una manera de mostrar la superioritat americana sobre Europa. Mentre que els segons van cometre un genocidi, els americans els defensen; mentre que Europa inventà els progrom, la política americana fa possible l’estat jueu. Tot això desenvolupat en un context en el qual molts dels vells clixés de l’antisemitisme tradicional destinat als jueus està sent reciclat per dirigir-lo contra l’altre gran poble semita: els àrabs. Res de tot això té arrel straussiana. A l’obra de Strauss, l’Islam no és presentat mai com un altre d’Occident, sinó com una continuació del pensament grec, la qual per cert sempre fou ben grata a Strauss, especialment el legat d’un mestre que ensenyà a la ciutat de Badgad, ara ocupada per les tropes que dirigeixen els neostraussians: Farabi. Pel que fa a l’estat jueu, per ell hi havia una distinció clara entre aquest estat i Israel, un símbol que pertany a tota la humanitat i que només es realitza adequadament a la universalitat i no pas dins de les fronteres d’un estat concret, limitat i contingent històricament, és a dir, d’un estat com qualsevol altre. L’obertura que realitzà Strauss fundant el seu ensenyament en Farabi i Maimonides, és tot el contrari del que ara estan realitzant el que s’anomenen els seus deixebles.
La revindicació de Strauss com pare intel·lectual del modern imperialisme americà és així un despropòsit de dimensions majúscules. Tanmateix és un despropòsit explicable si pensem que l’ensenyament straussià, fou quelcom que anà més enllà de la persona de Strauss. Sempre hi ha jerarquies entre els deixebles. Aquí és on apareix la dimensió més periodística del llibre, que identifica i ens presenta alguns dels conformadors d’allò que ara es qualifica com a straussisme. Un personatge com Allan Bloom és des d’aquest punt de vista essencial i el llibre dedica una bona part del seu volum a explicar la crisi de la universitat de Cornall, que constitueix el nucli del seu best-seller: The closing of the american mind. Norton ens ofereix una altra versió dels fets que resulta bastant plausible i que segurament és de lectura obligada per tots els lectors d’aquest famós llibre. El llibre certament tingué èxit, la universitat que Bloom pensava que moriria al obrir-se a tothom, està ara més tancada que mai. Més igualada pel seu origen ètnic, però cada cop més tancada a la classes mitjes. La batalla de Bloom i del seus deixebles anomenats straussians té uns objectius segurament clars i que potser van molt més enllà de la seva defensa de la llibertat acadèmica.

final de trimestre

La setmana passada vaig escriure menys i vaig fer poques coses interessants, perquè arribats al final de l’avaluació varem fer les corresponents sessions. Després de 17 anys més o menys de feina, dec superar amb escreix les dues-centes sessions d’avaluació, fent un càlcul més aviat conservador. Aquestes reunions tenen un caràcter marcadament esotèric, només hi poden ser els professors, però fora bo que tal vegada es filmessin i es fessin públiques per acabar de desanimar els il·lusos que tenen prou fe com per pensar solucions positives a l’estat actual de l’educació. Quan més passen els anys, més difícil és deixar de veure-les com una peculiar cerimònia de la confusió i més em costa recuperar-me de la misantropia professional aguda que acostuma a ser la seva conseqüència, la darrera quasi d’una setmana. Més enllà de la més o menys genètica predisposició a la mala llet hi ha dos raons bastant objectives d’aquesta negativa impressió. La primera la constatació de que des de que vaig començar, el nivell del professorat és cada dia més baix, intel·lectualment parlant. Si em comparo amb els professors per exemple que vaig tenir al Milà, sortim, jo i els meus companys, més aviat malparats ( la qüestió és encara més greu a l’ensenyament primari, la veritat és que per res del món confiaria un fill meu a un bon nombre dels meus companys). Som pitjors perquè cada dia sabem menys coses, tenim més vergonya del que sabem i per tant ens costa explicar-nos a nosaltres mateixos que estem fent. La segona, la manca d’objectius, més o menys compartibles per tothom, l’absència absoluta d’una idea de per què ha de servir, o que s’ha d’assolir després del procés educatiu. Les avaluacions són insuportables, fonamentalment, perquè no tenim res de que parlar, més enllà de les inevitables xafarderies sobre la vida dels alumnes o la repetició d’anècdotes, més o menys hilarants, però sovint desgastades per la repetició. D’altra banda encara que no sabem gaire, en general també pensem que ningú no ha d’ensenyar-nos res, amb la qual cosa excloem del tot la possibilitat de discutir o reconsiderar els nostres criteris (quan en tenim). El problema esdevé paorós quan penso que a més de les 200 de segur fetes, queden potser, com a mínim, 300 per fer. Paciència!

Munch

Aquest matí mentre feia una revisió del cinquè capítol del proper llibre, he trobat una frase de Dreyer on afirmava que calia un cine que reflectís l’interior de les persones i no pas l’exterior. Poc després he trobat la mateixa afirmació a l’exposició sobre Edvard Munch que he pogut veure aquest migdia a la Royal Academy of Arts. L’exposició es diu Edvard Munch per ell mateix i està centrada en els retrats que aquest pintor va fer de sí mateix al llarg dels seus més de vuitanta anys de vida. La major part dels quadres, de fet diria que tots, provenen del museu dedicat a aquest pintor a la capital de Noruega. El numero d’autoretrats és ben gran, unes quantes dotzenes. El tema és recurrent a tots els períodes de la seva obra. Estigui en un moment de plenitud o a prop d’un trencament nerviós, Munch sembla ser que necessitava pintar-se ell mateix. El conjunt d’autoretrats posats tots junts fan una certa impressió i segurament equivalen a les seves memòries. De fet, aquest camí sembla el més escaient per que un pintor pugui expressar alguna cosa sobre ell mateix. L’exposició està ordenada cronològicament i això evidentment accentua més el seu caràcter memorialístic. Tota la mostra està prou bé, però m’ha agradat especialment la darrera sala on es presenten algunes obres del vell Munch, un home de vuitanta anys, sol a la Noruega ocupada pels nazis (que havien condemnat l’art de Munch i havien inclòs les seves obres a la famosa exposició sobre art degenerat). Hi trobem una versió del tema de la nit estelada que feu popular Van Gogh ( on es pot entreveure l’ombra del seu autor i d’aquí la seva inclusió) i sobretot un extraordinari darrer autoretrat (autoretrat entre rellotge i llit)on veiem Much ja molt vell, amb els braços absolutament abatuts, dempeus, entre un rellotge sense busques i un llit, el lloc on una bona part dels homes acaben la seva vida. Una imatge especialment reeixida per mostrar l’acceptació d’una mort inevitable i propera.

El finals dels routemasters

Ahir la Vanguardia es feia ressò d’una noticia referent a la vida quotidiana de Londres: el darrer dia de servei ordinari dels autobusos més característics de la ciutat: els anomenats routemasters. La desaparició no serà però del tot definitiva perquè quedaran en servei en algunes línies orientades bàsicament al turisme. Tampoc vol dir que desapareixeran els autobusos de dos pisos. De fet, els nous també són dobles. La diferència és que als vells routemaster, el conductor estava absolutament separat de la resta del bus i era imprescindible la figura del cobrador que des de la part de darrera dirigia el personal cap amunt o els convidava a restar al pis inferior segons els seu criteri. L’avantatge d’aquests autobusos és que sense porta de darrera, hom podia baixar quan li semblava bé i no només a la parada. Jo he pogut viatjar una miqueta tot i que no gaire. Una de les línies properes a casa, el 36, va estar fins no fa gaire servida per aquests aparells. Els trobava una mica més còmodes que els nous per les raons ja esmentades, però paradoxalment la raó esgrimida per la seva desaparició, que l’alcalde de Londres va considerar impossible no fa gaire temps, és la seva impossibilitat de transportar persones amb cadires de rodes. Imagino però que el fet de prescindir d’un bon nombre de llocs de treball també haurà tingut influència en la decisió de les autoritats del transport londinenc. En qualsevol cas, els autobusos nous encara que tinguin la plataforma necessària, tampoc resulten molt adients pel transport de minusvàlids. L’escala dins de l’autobús ocupa un lloc considerable i fa que l’espai per circular ja sigui mínim i col·locar una cadira de rodes no sigui una tasca fàcil. De fet, resulta un xic curiós que mentre el segon pis té una evident atracció pels turistes i altres espècies de forasters, als londinencs no els agrada gens i tendeixen a quedar-se al pis de baix, quasi sempre atapeït. De fet, si són vells o porten paquets tampoc tenen altre opció, perquè necessites tenir unes bones articulacions i les mans lliures per pujar per l’escala, especialment si el conductor està accelerant o frenant. Bé, en qualsevol cas, hi ha encara la possibilitat de comprar per un quants milers d’euros els autobusos que ara han estat retirats, tot i que tenen el petit inconvenient que la seva alçada, superior a quatre metres, els impossibilita recórrer moltes carreteres europees.

Descartes reinventat

No gaire però encara em queda de tant en tant una mica de temps per dedicar-ho al treball més purament filosòfic, com a mostra adjunto una recensió que apareixerà a algun lloc d'un llibre sobre Descartes, recomanat pel Jordi Sales, que vaig llegir aquesta tardor:

DESCARTES REINVENTED
Tom Sorell (Cambridge, U.P., 2005)

Descartes reinvented és un llibre escrit amb un propòsit molt clar: fer una defensa d’una filosofia, el cartesianisme, molt maltractada per una certa contemporaneïtat filosòfica, la pròpia dels països anglosaxons, la filosofia analítica. Sorell es circumscriu completament a aquest àmbit i no hi ha així cap mena de referència a com el pensament cartesià es rebut en d’altres àmbits ( en el quals, tot sigui dit de passada la seva situació tampoc és gaire més favorable). Si que es recolza però en un coneixement suficient de la historiografia cartesiana francesa, en general poc divulgada als països de parla anglesa. Certament Sorell no pren posició respecte a les qüestions obertes a aquesta historiografia, però no cal per res perquè el seu propòsit és un altre: mostrar que el Descartes utilitzat i citat a una bona part dels escrits anglosaxons contemporanis no és gaire cosa més que una caricatura que fa poca justícia al personatge real i a la textualitat cartesiana. No es tracta així tant de discutir la realitat del pensament cartesià com de mostrar la plausibilitat que algunes tesis cartesianes i d’altres inspirades al pensament de Descartes poden tenir encara per a nosaltres. En definitiva, Sorell pensa que encara podem aprendre alguna cosa de Descartes. Aquesta lliçó ve expressada a la seva conclusió i consisteix en una tesi tan evident des dels textos cartesians com sorprenent si ens deixem dur per alguna de les interpretacions més corrents: el cartesianisme és essencialment una filosofia de la limitació humana.
Tot el text de Sorell es fonamenta a la contraposició entre dos conceptes: el de cartesianisme no reconstruït, que es correspondria amb el legat històric del cartesianisme, i el cartesianisme innocent que constitueix el nucli de la seva propost; un cartesianisme depurat d’alguns dels elements de la reflexió cartesiana que des de la nostra perspectiva no resulten gens escaients. Sorell estableix la defensa de Descartes en múltiples direccions: una, molt obvia, la trobem al darrer capítol on el text cartesià es defensat de la seva contaminació per polèmiques de “rabiosa” actualitat. És evident que Descartes no podia participar al moviment d’alliberament de la dona o a moviment del tipus “save the whale”. Però no cal forçar gaire la lectura cartesiana per veure que de fet la seva filosofia no sols no té res ni contra les dones, ni contra les balenes, sinó que, pel contrari, hi ha elements que permeten pensar en una filosofia igualitarista i adreçada a la cura del tot, que al capdavall no sols es el tema de l’ecologia, sinó un legítim subjecte d’admiració en Descartes. D’altra, té més a veure amb la fidelitat enfront dels abusos comesos a la lectura del cartesianisme. En alguns casos, Sorell ha de recordar veritats molt sabudes, però d’aquestes que cal tornar a dir moltes vegades, com per exemple que malgrat el rebombori fet entorn del cogito, en si mateix no es principi de res i només és primera veritat en un ordre cronològic, però no pas a l’ordre ontològic. De la mateixa manera atès que l’antropologia cartesiana no és un angelisme tampoc sembla especialment incompatible amb una presentació de la teoria de l’evolució on la ment no sigui més un producte de l’evolució de la matèria en un sentit anàleg al de com la vida va sorgir d’una matèria inert.
El cartesianisme innocent que proposa Sorell té en definitiva els següents punts fonamentals:
· La idea que el millorament humà en un nivell cognoscitiu només es pot aconseguir mitjançant una certa limitació del crèdit atorgat als sentits i que la millora moral només és possible mitjançant una limitació anàloga dels apetits
· Respecte per l’escepticisme epistemològic que és una doctrina necessària atesa la tendència humana a excedir-se en allò que creu saber.
· El cartesianisme innocent oscil·la entre l’acceptació possible de l’evolucionisme com teoria genètica de la ment i el misterianisme que caracteritza una part de la reflexió filosòfica contemporània.
· No és una filosofia caracteritzada per la hipertrofia de la raó sinó disposada a admetre una limitació de la raó quan aquesta estigui fundada en termes racionals.
· Reconeix la limitació de la ciència, no perquè aquesta estigui fundada sinó perquè el raonament científic sempre es regeix per ideals regulatius que no depenen de la ciència
Sorell no perd mai de vista el caràcter essencialment polèmic de la filosofia cartesiana; una polèmica adreçada envers l’aristotelisme i per motius diversos: evidentment alguns d’ordre tècnic, en concret epistemològics, però també per motius que podríem qualificar gairebé com de principi. No hi ha res més repugnant per a un esperit lliure, com de fet era el cartesià, que acceptar rendir-se incondicionalment a allò que toca pensar. Aquesta actitud crítica és un legat permanent del cartesianisme i el fa encara un instrument vàlid quan pensem a algunes de les disputes mantingudes en el sí de la filosofia analítica que, ara per ara, és allò més semblant que podem trobar a l’escolàstica tradicional, més semblant fins i tot que l’actual neo-tomisme. Amb aquest tarannà, Sorell ens mostra com la filosofia de Descartes té alguna cosa a dir-nos a polèmiques com la que actualment mantenen les concepcions internalistes i externalistes del coneixement (La filosofia de Descartes estaria evidentment entre els primers, preferits per Sorell encara que només sigui per què l’externalisme fa del tot impossible donar alguna mena de plausibilitat a qualsevol judici ètic) o les diferents concepcions de la ciència; per Sorell des del fundacionalisme cartesià es pot trobar una contrapartida a les visions excessivament sociològiques del discurs científic. Evidentment no podia faltar al llibre el comentari d’un dels textos més importants en aquesta tasca de deformació del pensament cartesià, el text de Damasio sobre l’error de Descartes. Tanmateix la lectura de Damasio en ella mateixa tampoc mereix gaire consideració. Costa d’esbrinar si Damasio n’ha tingut contacte amb el Descartes real, ja que la seva lectura és sorprenent i brutalment mítica, pretenent que un precepte particular i excepcional, la necessitat de posar entre parèntesi el cos a l’inici de la meditació metafísica, es converteixi en una regla general d’actuació humana. De fet, aquest jo desincarnat no té cap mena de presència a les passions de l’ànima o a la correspondència amb la princesa Elizabet, però advertir que la filosofia de Descartes està fonamentada a una finíssima distinció entre teoria i pràctica, un tema sobre el qual els seus lectors contemporanis mai no s’han parat a reflexionar ni tan sols una mica, és un fet meritori però del tot infreqüent.
Des de la nostra perspectiva el llibre de Sorell inspira un sentiment d’agraïment. En primer lloc, pels que creiem que la història de la filosofia és una cosa una mica diferent d’una part de l’arqueologia, en segon lloc, pels que a més de la historia de la filosofia en general ens interessa la sort del cartesianisme en particular, perquè el llibre si més no fa palès que fora d’uns quants parisencs i d’uns arreplegats catalans, la filosofia de Descartes segueix essent un lloc d’inspiració de la reflexió filosòfica fins i tot per a gents de sensibilitats filosòfiques més aviat diferents. El llibre serà de més profit pels que estiguin al corrent del debat filosòfic desenvolupat als països anglosatxons, però fins i tot pels que no estiguin gaire avesats a les seves subtileses, les raons esmentades fan el llibre ben recomanable.

Ajuda

En un rar moment d’oci concedit per l’atzar vaig estar malbaratant el meu temps mirant alguns dels nombrosos blogs neo-liberals que proliferen per Internet, quasi tots ells, els que vaig mirar, de procedència castellana. El tema estrella segueix essent l’estatut català. Més enllà de l’encert dels arguments em sorprengué la seva uniformitat i la seva rotunditat. La qüestió esdevenia més preocupant si considerem que ells creuen ser, i de fet tenen motius per pensar-ho, l’avantguarda del pensament polítics a hores d’ara. Des del seu punt de vista defensar una nova fiscalitat per Catalunya no sona gaire diferent de defensar l’incest i l’antropofagia infantil en una reunió de mestres de Rosa Sensat. No crec pas que els arguments liberals en general, i tampoc en aquesta qüestió, siguin imbatibles, però tampoc es derroten sols i és aquí on veig el problema. Enfront dels potser mediocres però en algun sentit efectius llocs de cultius del pensament nodrits del aparell político-empresarial que constitueix l’efectiva essència d’Espanya en aquest moment (Florentino Pérez y El Corte Ingles), els catalans hi poden fer front amb poca cosa. Ignoro com funciona l’Institut d’Estudis Polítics que dirigia el meu amic Ferran, però ens caldria molt i molt que funcionessin tantes institucions d’aquesta mena com sigui possible. Amb polítics de menys qualitat, sense un aparell mediàtic, mínimament competitiu i sense facilitat per fer front els nostres arguments, em sembla que la supervivència política de Catalunya és cada cop més problemàtica.

Rousseau a la Tate Modern

Un manual d’estètica dels que utilitzava fa anys per preparar les classes d’aquesta assignatura subratllava l’estret lligam existent entre els museus construïts darrerament i les antigues catedrals en un doble sentit: Ambdós són aparadors del poder i tots dos operen com manifestacions d’una certa transcendència. Un dels lloc on des del meu punt de vista aquesta relació es fa més palesa és a la Tate Modern de Londres, l’antiga central d’energia, imagino que una central tèrmica, reconvertida en museu tot just davant de la catedral de Sant Pau, a la vora meridional del riu. L’efecte de l’edifici és poderós, especialment quan hi ets dins. Tot l’interior ha estat buidat, generant un gran espai que crea al visitant una sensació de petitesa molt similar a la que inspira l’edifici de l’altra banda del riu. Dissabte vaig anar-hi a veure l’exposició dedicada al duaner Rousseau. No tinc especial coneixements de pintura i no faré cap mena de comentari tècnic. Si que assenyalaré, que m’ho vaig passar d’allò més bé mirant l’exposició. L’art d’aquest pintor permetia un gaudiment molt bàsic però eficaç de les sensacions visuals més primàries. L’exposició era excel·lent, però, per l’esforç de situar Rousseau dins del seu context cultural. Ell mai sortí de Paris i els models de les pintures exòtiques, aquelles que millor defineixen el seu estil, estaven trets en tots els cassos del jardin des plantes parisencs. També tingué una influència important en el seu treball, allò que podríem dir-ne, els inicis de l’etnologia, que de fet tenien més a veure amb la barraca de fira que no pas amb allò que anomenem ciència. El tema és important perquè Picasso i els entusiastes de la generació posterior lloaren Rousseau pel seu primitivisme i per tant el seu allunyament de les normes de la cultura establerta, però de fet allò retrobat no era tant una possible alteritat com una pura i simple negació del seu temps expressada en forma de cultura de masses.

Neo-noir

Com ja vaig anunciar inserto el darrer treball que he fet per la universitat de Birbeck. És un petit assaig per relfexionar sobre les diferències entre el cine negre i les noves aportacions dels anys setanta
The aim of this essay is to think abut the relationship between the genre, baptized by the French as film noir, and some films made in the reborn Hollywood of the seventies, which could be designed as neo-noir. I am going to treat mainly four films: Double Indemnity, Out of the past, Taxi Driver and Chinatown. It has been written a lot about these films but for sake’s brevity, I will treat only two aspects: how they differ in their representation of the American anomy and how has changed from the forties to the seventies, the role of the director.

ANOMY
The film noir is a consequence of the american crisis of the thirties, the big depression, which supposed a lost of its primitive innocence. Maybe, at last, America could not be the paradise, the Promised Land. The trust in America was betrayed and this originated a gender absolutely different in its pessimism from the mainstream of the Hollywood production and more closed to a social reality, which was more complex and plenty of dark sides than what has been shown till then. One feature used to characterize film noir is anomy. These films perceived their society as a place where there was no more universal ethical rules; following Nietzsche’s well-known image, as a place where God was dead. I think this is right true, when I remember Double Indemnity. As the character played by Fred McMurray said, “I have made all for money and a woman”. Sexual lust and money, main forms of the lust of power, seem to be the only thinkable reason to keep on moving, to live. Nothing essential different happens in Out of the past, although Jeff Bailey tries to make his live in another way, he can not run away from his tragic fate.
Nonetheless, both films could be seen as relatively optimistic if we compare them with the films of the seventies. Both, each one in its own way, are films deeply nihilistic. In them, anomy is not only the possibly hidden truth but the only word, which serves to describe the society’s moral bankrupt, where the possibility of law has vanished. In noir films anomy is only suspected; in Chinatown or Taxi Driver is affirmed.
In Chinatown, anomy is the main issue, because is the word which serves to solve the title’s riddle. Why is Chinatown the name’s film, if the plot has no special relationship with Chinatown or Chinese things? The 131 minutes of the films are to define what is Chinatown: a state of mind attached to the discovery that all quest of truth is senseless because the truth is something to be ignored and the awareness that no rule of civilization has value anymore. Is not by chance that the truth finally found concerns incest, the most primitive sin, whose interdiction, according Levi-Strauss, means the founding of civilization. For Jack Gittes, Chinatown is simply the world.
Taxi Driver is a story belonging to a narrative tradition, which starts maybe in Dostoievski, very close to nihilism too. After thirty years it continues to be a powerful disturbing film. Like some other noir films his main character has an alienated mind. Since the beginning, we can perceive than Travis is a man in the edge of a nervous break-down and the playing of De Niro is always suggesting that we have not seen still the worse. The most remembered scene of the film allows identifying Travis as a schizophrenic. De Niro is talking to a mirror and is unable to recognize himself. The scene is shouted in a very simple and effective way. The camera takes the place of the mirror and then, we, the spectators, are the alter ego of this sick mind. In this moment is revealed the truth about ourselves. We are not different from Travis and it is owing to this fact than Travis can be recognized by the media as an American Hero. His madness is not different from our madness. If his life is void, the reason is certainly that his surrounding world has nothing to offer.
This nihilistic approach becomes obvious if we look at the end of both films. Neither Double Indemnity nor Out of the Past has a happy end. Both are the story of a failure, whose consequence is the death of the main characters. Nonetheless, we can imagine in both cases that there has been something like an evil’s defeat. (Being this evil introduced by the “femme fatale”. The preservation of a certain moral order demands the lack of success of her intentions) and at least, this is very clear in Out of the past, we can understand the story in terms of fate. Mitchum is a not so bad boy with a very bad luck. These ways of consolation are not allowed to modern films’ spectators. Taxi Driver’s ending is openly cynical: the Newspapers claim that he is a hero, but in the last scene, when he meets Betsy again, we can find out that nothing has changed. He is still unable to talk with a woman (In fact, this could be one of the main subjects of the film: the breakdown of masculinity’s ideals) and the last shot shows Travis absolutely closed in his own world. Chinatown’s ending is much more devastating and touching. The hero reveals himself as a passive and powerless character, which plays no role in the resolution of the plot. The success of Evil is absolute. Noah Archer, the incestuous father and the responsible of an ecological disaster achieves his main aim and recovers his daughter/ grand-daughter, while her other daughter Evelyn is shot dead by the police, owned by him. It is interesting that the personification of evil now is a man, a corrupted father, and that Ewelyn, presented in the beginning, as a classical femme fatale is finally the most decent human being of this dark tale.



AUTORSHIP

My second claim differentiate neo-noir from the films of the forties is that my two examples are autheur’s film and, what is more important, both have been made by directors, who believed to be auteurs, whereas it is a matter of opinion if Jacques Tourneur or Billy Wilder could be considered in this way. Billy Wilder, for instance, used to talk about himself as a craftsman, more than like an auteur. Of course, we are not compelled to believe him and there are reasons to think that his work could be considered in some other way. But in fact the Hollywood where he lived and worked did not believe in stars-directors. The cases of Orson Welles, exiled and ignored, or John Ford, always pretending to be an honest craftsman, were very symptomatic and Wilder was a very clever man. Tourneur has possibly lesser options. He was always condemned to work very different genres in the line between the series A and B, without being able to choose the actors or the script.
Scorsese and Polanski learned to direct in a school cinema. They had the will to be artists and to show a personal and pessimistic point of view about reality (in fact Polanski struggled and succeeded to change the happy ending of the original script in Chinatown). Both films share several features according to this point:
1. They looked like more European films. His rhythm is often slower (more in Chinatown than in Taxi Driver,. there are longer shots and lesser use of ellipsis.
2. They are more self-conscious. A good example concerns the question of the subjective point of view. Classic films have this tendency but it was not a dogma. So, in Out of the past, only the central flash-back is subjective. The beginning and the end seems told by the classical omniscient narrator. In Chinatown the point of view is always subjective and in Taxi Driver is also subjective with an only exception: the scene in which Jodie Foster dances with her pimp, played by Harvey Keitel.
3. In both films we can find shots that discover the will of authorship, characterizing both directors. Maybe the most famous example could be found in Taxi Driver: a shot with Travis and his comrades in the Deli where they meet usually. He takes an alka-seltzer and the camera leaves De Niro to make a very short close-up of the glass with the effervescent pill, an astonishing and brilliant metaphor of his state of mind

George Best

Ahir va haver l’enterrament més gran de la història d’Irlanda del Nord. El seu protagonista va ser un futbolista, George Best. En aquest país esquarterat i encara sense redimir, aquest funeral ha estat una ocasió única que ha agermanat catòlics i protestants. Pel que imagino a Espanya la seva mort ha ocupat un lloc més o menys rellevant a les pàgines esportives dels diaris, però aquí no sols la seva mort sinó la seva agonia ha estat seguida pels mitjans de comunicació com un esdeveniment de primer ordre, ocupant durant molts dies les primeres pàgines dels diaris. No vaig veure jugar mai Best i no puc donar la meva opinió personal sobre el jugador, del qual Pele, va dir que era el millor del mon. Certament el seu palmarès no pot comparar-se amb el de moltes altres figures. Va jugar en una selecció de segon ordre, la d’Irlanda del Nord, i la seva retirada als 26 anys va impedir que es poguessin repetir èxits pel seu club, el ManU, com la copa d’Europa del 68. Crida l’atenció, la unanimitat absoluta del respecte assolit per la figura de Best, més enllà de confessions religioses o afeccions futbolístiques. De fet aquest respecte neix sobre tot de l’estimació. Els britànics estimaven Best. Potser perquè a diferència d’altres figures que per la seva excel·lència semblen molt lluny dels altres humans, Best, el jugador genial, esdevenia un dels nostres, un qualsevol, per les seves febleses. De fet, allò que el va fer retirar-se, l’alcoholisme essencialment, és un costum ben arrelat i estès entre els seus compatriotes. Best donà una imatge d’home hedonista que feia fàcil la identificació del públic amb ell. Una vegada digué: “una bona part dels meus diners se’n va anar en dones i alcohol, la resta en coses sense importància”. George Best és al capdavall un testimoni de l’única fe que es manté amb fermesa a hores d’ara.

Chinatown

El curs que estic realitzant a la universitat m’ha fet ara plantejar-me alguna cosa a dir sobre el nou cine negre, per tal de fer el meu petit assaig vaig decidir revisar una pel·lícula que havia oblidat quasi totalment i que no havia vist des de feia vint anys: Chinatown de Roman Polanski. La revisió era oportuna, perquè com ja he apuntat alguna vegada en aquest blog, Polanski és un autor que m’ha tornat a interessar darrerament després del Pianista i de la seva versió de Oliver Twist. Quan vaig veure la pel·lícula va ser en una còpia de vídeo i per les raons que fossin no em va causar una gran impressió. Ara, després d’un període d’una certa reflexió sobre el cine d’aquell període, crec que Chinatown és un dels films fonamentals d’una època que fou el darrer gran període del cine americà. La pel·lícula es pot fruir des de molts punt de vista començant pel gaudiment produït per la contemplació del vestuari de Nicholson o del look realment espectacular de Faye Dunaway, una de les presències més belles que he contemplat a una pantalla. Plantejada com una superproducció es beneficia del treball del format panoràmic i d’una banda sonora de Jerry Goldsmith. El guió és una peça de considerable precisió, on res no hi és per atzar i quasi tot té una funció més enllà de la immeditat. Però a més d’aquesta superfície glamorousai d’aquesta excel·lència tècnica, Chinatown és un relat sobre el perill de cercar la veritat i sobre tot d’obtenir-la amb un dels finals més devastadors i commovedors de la història del cinema

Problemes educatius

La creença ingènua a la tecnologia, en el seu poder redemptor, és una de les il·lusions més persistents que ha d’enfrontar la nostra cultura i un fonamentador de mites constant. Apareix de fet en els llocs més insospitats. Fa no gaire dies un article d’Antoni Puigverd a la Vanguardia era un bon exemple. L’article tractava sobre el caràcter catastròfic de tot plegat, un tema al qual aquest escriptor retorna periòdicament i, perquè no dir-ho, de manera un xic repetitiva. Evidentment entre les catàstrofes del nostre temps ningú pot obviar el lamentable estat dels nostres sistemes educatius, del qual és culpable gairebé tothom, sense exceptuar evidentment els professionals de l’ensenyança. Tanmateix les nostres culpes són em sembla una mica diferents de les plantejades per Puigverd, quan afirma que els professors ens entestem en prescindir del fet que els nostres alumnes posseeixen un pensament no lineal, fruit del seu seguiment dels diversos medis audiovisuals, i que així el fracàs escolar té com una de les seves primeres causes l’anacrònica tossudesa d’aquests pesats que fem les coses d’una en una. Sembla així que les aules estan plenes de superdotats als quals la manca d’adaptació als nous temps condemna al fracàs. El plantejament és ben estrany. Evidentment jo soc també capaç de mirar tres programes alhora, però ho faig en una situació determinada, que produeix una captació molt superficial, potser en alguns casos tota la que cal, però això ja és una altra qüestió. Potser soc un ser massa limitat, però, de manera diguem-ne seriosa, he de fer les coses d’una en una. D’altres exemples no gaire limitats que conec, no són en aquest punt essencialment diferents. Després de molts anys a les aules, no sé ben bé quin és el pensament multilineal del que parla Puigverd, si que conec en canvi molts alumnes que no han vist mai una pel·lícula i que per manca de hàbit no poden articular totes les imatges entorn d’un fil narratiu coherent i això potser si té alguna cosa a veure amb la multilinialitat reivindicada per l’escriptor gironí. No negaré les importants possibilitats que ofereixen els nous sistemes, però reprenem errors molts antics si caiem en una adoració “papanates” fundada en virtuts il·lusòries i prescindit dels problemes reals que tenen relació amb aquest mitjans: les dificultats de concentració de l’alumnat i el que em sembla més preocupant, la seva paorosa, absoluta manca d’imaginació.