final de trimestre

La setmana passada vaig escriure menys i vaig fer poques coses interessants, perquè arribats al final de l’avaluació varem fer les corresponents sessions. Després de 17 anys més o menys de feina, dec superar amb escreix les dues-centes sessions d’avaluació, fent un càlcul més aviat conservador. Aquestes reunions tenen un caràcter marcadament esotèric, només hi poden ser els professors, però fora bo que tal vegada es filmessin i es fessin públiques per acabar de desanimar els il·lusos que tenen prou fe com per pensar solucions positives a l’estat actual de l’educació. Quan més passen els anys, més difícil és deixar de veure-les com una peculiar cerimònia de la confusió i més em costa recuperar-me de la misantropia professional aguda que acostuma a ser la seva conseqüència, la darrera quasi d’una setmana. Més enllà de la més o menys genètica predisposició a la mala llet hi ha dos raons bastant objectives d’aquesta negativa impressió. La primera la constatació de que des de que vaig començar, el nivell del professorat és cada dia més baix, intel·lectualment parlant. Si em comparo amb els professors per exemple que vaig tenir al Milà, sortim, jo i els meus companys, més aviat malparats ( la qüestió és encara més greu a l’ensenyament primari, la veritat és que per res del món confiaria un fill meu a un bon nombre dels meus companys). Som pitjors perquè cada dia sabem menys coses, tenim més vergonya del que sabem i per tant ens costa explicar-nos a nosaltres mateixos que estem fent. La segona, la manca d’objectius, més o menys compartibles per tothom, l’absència absoluta d’una idea de per què ha de servir, o que s’ha d’assolir després del procés educatiu. Les avaluacions són insuportables, fonamentalment, perquè no tenim res de que parlar, més enllà de les inevitables xafarderies sobre la vida dels alumnes o la repetició d’anècdotes, més o menys hilarants, però sovint desgastades per la repetició. D’altra banda encara que no sabem gaire, en general també pensem que ningú no ha d’ensenyar-nos res, amb la qual cosa excloem del tot la possibilitat de discutir o reconsiderar els nostres criteris (quan en tenim). El problema esdevé paorós quan penso que a més de les 200 de segur fetes, queden potser, com a mínim, 300 per fer. Paciència!