Futurs

Darrer diumenge de l’any a la capital del Regne Unit, tot i que no sigui gaire diferent de com podria haver estat a Barcelona, gairebé no he sortit de casa, en part pel fred i en part per acabar d’enllestir alguns detalls del llibre, abans de lliurar-lo als amics de Pagés. Ara és nit fosca, les cinc del vespre, i tenim la màxima temperatura del dia, 4º. Tot el matí, hem estat voltant els zero graus, però a la tarda han començat a venir núvols i això sempre suposa aquí una pujada automàtica de la temperatura. Molt més que a Catalunya, la massa aquàtica, aquí és un factor de temprança i benestar. De fet, passejar pel centre no és gaire agradable, una visita a un cine de Leicester Square ahir va suposar una mena d’odissea domèstica, perquè Oxford Street, per on normalment només passen taxis i autobusos, va esser totalment tancada al tràfic, imagino que perquè les voreres no donaven l’abast de vianants. Aquest matí la Cristina ha tingut una altra viatge accidentat per creuar Chelsea i arribar a la seva feina. I tot això, malgrat que aquest any s’estan superant al Regne Unit, tots els records de ventes online.
Deixar de Londres no em ve de fet especialment de gust, però si el Canyada. Tot aquest trimestre he estat patint una certa pressió per formar part de l’equip directiu, el curs vinent i de fet presidir-ho. No em ve però gaire de gust. Sobre aquesta qüestió he fet una petita reflexió sobre quins són els motius per a acceptar o presentar-se a director. Se me n’han acudit cinc:
1/ Creença que des d’un lloc més important es pot contribuir a la millora de l’ensenyament i ajudar a superar les seves crisis.
2/ Començar a fer una carrera político-administrativa en el si del món de la gestió educativa.
3/Per diners. Bastants, en el cas del càrrec de director ( unes mil lliures mensuals)
4/ Per fugir de casa i tenir una excusa per poder estar més temps a la feina.
5/ Per avorriment, per buscar alguna cosa que t’ompli una mica la teva existència buida.
Cap dels cinc motius es donen en el meu cas. El primer és el que em va moure quan em vaig presentar candidat a la direcció de Bellvitge, fa més de deu anys. Ara ja no crec que l’ensenyament tingui solució. La segona no m’atreu gens. El món de la gestió educativa no té per mi cap mena d’atractiu. La tercera, tampoc es prou motiu, els diners no sobren mai, però pel que hauria de sacrificar em sembla que no compensa i tampoc em fan especial falta. La quarta tampoc s’escau en el meu cas, la meva situació domèstica no és catastròfica i de fet m’agrada estar-me a casa. Una cosa anàloga es pot dir de la cinquena. De fet, el meu problema és que no acabo de tenir temps per tot el que em toca, temps per omplir no en tinc gaire.
Imagino que atès tot això, l’any vinent no seré director ni res. Si m’equivoqués queda aquesta pàgina per donar constància del meu error i que no pugui ni tan sols fer-me el retret que no ho vaig pensar bé.