Rousseau a la Tate Modern

Un manual d’estètica dels que utilitzava fa anys per preparar les classes d’aquesta assignatura subratllava l’estret lligam existent entre els museus construïts darrerament i les antigues catedrals en un doble sentit: Ambdós són aparadors del poder i tots dos operen com manifestacions d’una certa transcendència. Un dels lloc on des del meu punt de vista aquesta relació es fa més palesa és a la Tate Modern de Londres, l’antiga central d’energia, imagino que una central tèrmica, reconvertida en museu tot just davant de la catedral de Sant Pau, a la vora meridional del riu. L’efecte de l’edifici és poderós, especialment quan hi ets dins. Tot l’interior ha estat buidat, generant un gran espai que crea al visitant una sensació de petitesa molt similar a la que inspira l’edifici de l’altra banda del riu. Dissabte vaig anar-hi a veure l’exposició dedicada al duaner Rousseau. No tinc especial coneixements de pintura i no faré cap mena de comentari tècnic. Si que assenyalaré, que m’ho vaig passar d’allò més bé mirant l’exposició. L’art d’aquest pintor permetia un gaudiment molt bàsic però eficaç de les sensacions visuals més primàries. L’exposició era excel·lent, però, per l’esforç de situar Rousseau dins del seu context cultural. Ell mai sortí de Paris i els models de les pintures exòtiques, aquelles que millor defineixen el seu estil, estaven trets en tots els cassos del jardin des plantes parisencs. També tingué una influència important en el seu treball, allò que podríem dir-ne, els inicis de l’etnologia, que de fet tenien més a veure amb la barraca de fira que no pas amb allò que anomenem ciència. El tema és important perquè Picasso i els entusiastes de la generació posterior lloaren Rousseau pel seu primitivisme i per tant el seu allunyament de les normes de la cultura establerta, però de fet allò retrobat no era tant una possible alteritat com una pura i simple negació del seu temps expressada en forma de cultura de masses.