Descartes reinventat

No gaire però encara em queda de tant en tant una mica de temps per dedicar-ho al treball més purament filosòfic, com a mostra adjunto una recensió que apareixerà a algun lloc d'un llibre sobre Descartes, recomanat pel Jordi Sales, que vaig llegir aquesta tardor:

DESCARTES REINVENTED
Tom Sorell (Cambridge, U.P., 2005)

Descartes reinvented és un llibre escrit amb un propòsit molt clar: fer una defensa d’una filosofia, el cartesianisme, molt maltractada per una certa contemporaneïtat filosòfica, la pròpia dels països anglosaxons, la filosofia analítica. Sorell es circumscriu completament a aquest àmbit i no hi ha així cap mena de referència a com el pensament cartesià es rebut en d’altres àmbits ( en el quals, tot sigui dit de passada la seva situació tampoc és gaire més favorable). Si que es recolza però en un coneixement suficient de la historiografia cartesiana francesa, en general poc divulgada als països de parla anglesa. Certament Sorell no pren posició respecte a les qüestions obertes a aquesta historiografia, però no cal per res perquè el seu propòsit és un altre: mostrar que el Descartes utilitzat i citat a una bona part dels escrits anglosaxons contemporanis no és gaire cosa més que una caricatura que fa poca justícia al personatge real i a la textualitat cartesiana. No es tracta així tant de discutir la realitat del pensament cartesià com de mostrar la plausibilitat que algunes tesis cartesianes i d’altres inspirades al pensament de Descartes poden tenir encara per a nosaltres. En definitiva, Sorell pensa que encara podem aprendre alguna cosa de Descartes. Aquesta lliçó ve expressada a la seva conclusió i consisteix en una tesi tan evident des dels textos cartesians com sorprenent si ens deixem dur per alguna de les interpretacions més corrents: el cartesianisme és essencialment una filosofia de la limitació humana.
Tot el text de Sorell es fonamenta a la contraposició entre dos conceptes: el de cartesianisme no reconstruït, que es correspondria amb el legat històric del cartesianisme, i el cartesianisme innocent que constitueix el nucli de la seva propost; un cartesianisme depurat d’alguns dels elements de la reflexió cartesiana que des de la nostra perspectiva no resulten gens escaients. Sorell estableix la defensa de Descartes en múltiples direccions: una, molt obvia, la trobem al darrer capítol on el text cartesià es defensat de la seva contaminació per polèmiques de “rabiosa” actualitat. És evident que Descartes no podia participar al moviment d’alliberament de la dona o a moviment del tipus “save the whale”. Però no cal forçar gaire la lectura cartesiana per veure que de fet la seva filosofia no sols no té res ni contra les dones, ni contra les balenes, sinó que, pel contrari, hi ha elements que permeten pensar en una filosofia igualitarista i adreçada a la cura del tot, que al capdavall no sols es el tema de l’ecologia, sinó un legítim subjecte d’admiració en Descartes. D’altra, té més a veure amb la fidelitat enfront dels abusos comesos a la lectura del cartesianisme. En alguns casos, Sorell ha de recordar veritats molt sabudes, però d’aquestes que cal tornar a dir moltes vegades, com per exemple que malgrat el rebombori fet entorn del cogito, en si mateix no es principi de res i només és primera veritat en un ordre cronològic, però no pas a l’ordre ontològic. De la mateixa manera atès que l’antropologia cartesiana no és un angelisme tampoc sembla especialment incompatible amb una presentació de la teoria de l’evolució on la ment no sigui més un producte de l’evolució de la matèria en un sentit anàleg al de com la vida va sorgir d’una matèria inert.
El cartesianisme innocent que proposa Sorell té en definitiva els següents punts fonamentals:
· La idea que el millorament humà en un nivell cognoscitiu només es pot aconseguir mitjançant una certa limitació del crèdit atorgat als sentits i que la millora moral només és possible mitjançant una limitació anàloga dels apetits
· Respecte per l’escepticisme epistemològic que és una doctrina necessària atesa la tendència humana a excedir-se en allò que creu saber.
· El cartesianisme innocent oscil·la entre l’acceptació possible de l’evolucionisme com teoria genètica de la ment i el misterianisme que caracteritza una part de la reflexió filosòfica contemporània.
· No és una filosofia caracteritzada per la hipertrofia de la raó sinó disposada a admetre una limitació de la raó quan aquesta estigui fundada en termes racionals.
· Reconeix la limitació de la ciència, no perquè aquesta estigui fundada sinó perquè el raonament científic sempre es regeix per ideals regulatius que no depenen de la ciència
Sorell no perd mai de vista el caràcter essencialment polèmic de la filosofia cartesiana; una polèmica adreçada envers l’aristotelisme i per motius diversos: evidentment alguns d’ordre tècnic, en concret epistemològics, però també per motius que podríem qualificar gairebé com de principi. No hi ha res més repugnant per a un esperit lliure, com de fet era el cartesià, que acceptar rendir-se incondicionalment a allò que toca pensar. Aquesta actitud crítica és un legat permanent del cartesianisme i el fa encara un instrument vàlid quan pensem a algunes de les disputes mantingudes en el sí de la filosofia analítica que, ara per ara, és allò més semblant que podem trobar a l’escolàstica tradicional, més semblant fins i tot que l’actual neo-tomisme. Amb aquest tarannà, Sorell ens mostra com la filosofia de Descartes té alguna cosa a dir-nos a polèmiques com la que actualment mantenen les concepcions internalistes i externalistes del coneixement (La filosofia de Descartes estaria evidentment entre els primers, preferits per Sorell encara que només sigui per què l’externalisme fa del tot impossible donar alguna mena de plausibilitat a qualsevol judici ètic) o les diferents concepcions de la ciència; per Sorell des del fundacionalisme cartesià es pot trobar una contrapartida a les visions excessivament sociològiques del discurs científic. Evidentment no podia faltar al llibre el comentari d’un dels textos més importants en aquesta tasca de deformació del pensament cartesià, el text de Damasio sobre l’error de Descartes. Tanmateix la lectura de Damasio en ella mateixa tampoc mereix gaire consideració. Costa d’esbrinar si Damasio n’ha tingut contacte amb el Descartes real, ja que la seva lectura és sorprenent i brutalment mítica, pretenent que un precepte particular i excepcional, la necessitat de posar entre parèntesi el cos a l’inici de la meditació metafísica, es converteixi en una regla general d’actuació humana. De fet, aquest jo desincarnat no té cap mena de presència a les passions de l’ànima o a la correspondència amb la princesa Elizabet, però advertir que la filosofia de Descartes està fonamentada a una finíssima distinció entre teoria i pràctica, un tema sobre el qual els seus lectors contemporanis mai no s’han parat a reflexionar ni tan sols una mica, és un fet meritori però del tot infreqüent.
Des de la nostra perspectiva el llibre de Sorell inspira un sentiment d’agraïment. En primer lloc, pels que creiem que la història de la filosofia és una cosa una mica diferent d’una part de l’arqueologia, en segon lloc, pels que a més de la historia de la filosofia en general ens interessa la sort del cartesianisme en particular, perquè el llibre si més no fa palès que fora d’uns quants parisencs i d’uns arreplegats catalans, la filosofia de Descartes segueix essent un lloc d’inspiració de la reflexió filosòfica fins i tot per a gents de sensibilitats filosòfiques més aviat diferents. El llibre serà de més profit pels que estiguin al corrent del debat filosòfic desenvolupat als països anglosatxons, però fins i tot pels que no estiguin gaire avesats a les seves subtileses, les raons esmentades fan el llibre ben recomanable.