Chinatown

El curs que estic realitzant a la universitat m’ha fet ara plantejar-me alguna cosa a dir sobre el nou cine negre, per tal de fer el meu petit assaig vaig decidir revisar una pel·lícula que havia oblidat quasi totalment i que no havia vist des de feia vint anys: Chinatown de Roman Polanski. La revisió era oportuna, perquè com ja he apuntat alguna vegada en aquest blog, Polanski és un autor que m’ha tornat a interessar darrerament després del Pianista i de la seva versió de Oliver Twist. Quan vaig veure la pel·lícula va ser en una còpia de vídeo i per les raons que fossin no em va causar una gran impressió. Ara, després d’un període d’una certa reflexió sobre el cine d’aquell període, crec que Chinatown és un dels films fonamentals d’una època que fou el darrer gran període del cine americà. La pel·lícula es pot fruir des de molts punt de vista començant pel gaudiment produït per la contemplació del vestuari de Nicholson o del look realment espectacular de Faye Dunaway, una de les presències més belles que he contemplat a una pantalla. Plantejada com una superproducció es beneficia del treball del format panoràmic i d’una banda sonora de Jerry Goldsmith. El guió és una peça de considerable precisió, on res no hi és per atzar i quasi tot té una funció més enllà de la immeditat. Però a més d’aquesta superfície glamorousai d’aquesta excel·lència tècnica, Chinatown és un relat sobre el perill de cercar la veritat i sobre tot d’obtenir-la amb un dels finals més devastadors i commovedors de la història del cinema