Ajuda

En un rar moment d’oci concedit per l’atzar vaig estar malbaratant el meu temps mirant alguns dels nombrosos blogs neo-liberals que proliferen per Internet, quasi tots ells, els que vaig mirar, de procedència castellana. El tema estrella segueix essent l’estatut català. Més enllà de l’encert dels arguments em sorprengué la seva uniformitat i la seva rotunditat. La qüestió esdevenia més preocupant si considerem que ells creuen ser, i de fet tenen motius per pensar-ho, l’avantguarda del pensament polítics a hores d’ara. Des del seu punt de vista defensar una nova fiscalitat per Catalunya no sona gaire diferent de defensar l’incest i l’antropofagia infantil en una reunió de mestres de Rosa Sensat. No crec pas que els arguments liberals en general, i tampoc en aquesta qüestió, siguin imbatibles, però tampoc es derroten sols i és aquí on veig el problema. Enfront dels potser mediocres però en algun sentit efectius llocs de cultius del pensament nodrits del aparell político-empresarial que constitueix l’efectiva essència d’Espanya en aquest moment (Florentino Pérez y El Corte Ingles), els catalans hi poden fer front amb poca cosa. Ignoro com funciona l’Institut d’Estudis Polítics que dirigia el meu amic Ferran, però ens caldria molt i molt que funcionessin tantes institucions d’aquesta mena com sigui possible. Amb polítics de menys qualitat, sense un aparell mediàtic, mínimament competitiu i sense facilitat per fer front els nostres arguments, em sembla que la supervivència política de Catalunya és cada cop més problemàtica.