Una miqueta és sobre els neostraussians

Parlar sobre els straussians i el neoconservadurisme significa enfrontar-se al tema del nihilisme, perquè precisament ells d’alguna manera assumeixen la defensa de la civilització enfront del nihilisme que caracteritzaria els nostres temps. Norton examina aquest punt de vista en un context americà. La defensa que Norton fa de la generació dels seus pares em sembla absolutament incontestable. Aquesta gent va vèncer moltes coses, va vèncer la depressió i va guanyar una guerra on ells tenien raó. No és gaire agradable veure com un grup de pensador elitistes, els menystenen mostrant-los com a exemplars del darrer home. Tanmateix, allò que ja no se, és si aquesta defensa és vàlida pels fills d’aquesta generació, amb un extraviament moral més clar i un balanç constructiu molt més minso. En tot cas, sembla molt oportuna la denuncia que fa aquesta autora sobre el caràcter equívoc d’aquesta etiqueta quan es utilitzada pel straussians, on acaba dient molt poc més que “això, no m’agrada.” En el fons, el problema és que tot i que els intel·lectuals es sentin més concernits amb la desorientació i la crisi de l’esquerra ideològica, la de la dreta no és menys petita: defensors d’un conservadorisme incompatible amb la radical transformació que suposen les formes polítiques i socials que defensen.