Sobre Leo Straus
Penjo avui una recensió sobre un dels llibres que he trobat a Anglaterra i m'ha interessat prou:
LEO STRAUSS AND THE POLITICS OF THE AMERICAN EMPIRE
Anne Norton (Yale University Press, New Haven, 2004)
El llibre d’Ane Norton no és pròpiament un treball filosòfic o teòric. Té una clara dimensió periodística, en el sentit que explica l’actualitat, tot i que no renuncia a la teoria per acabar d’entendre el fenomen que esta descrivint: la hegemonia intel·lectual assolida pels straussians a l’Amèrica del segon president Bush. El tema fou prou important en el seu moment com per que la Vanguardia, un diari bastant refractari com tots els mitjans catalans a parlar de filosofia, li dediqués un dels seu suplements culturals amb resultats més aviats desiguals (al costat d’un esclaridor article de J. Sales presentant la figura de Leo Strauss, hi havia un article sobre els straussians mes aviat lamentable). En alguns cercles del país l’atenció dedicada al tema augmenta pel relatiu eco que ha tingut entre nosaltres la filosofia de Stanley Rosen. De Rosen, però, no es parla gaire al llibre. De fet, se l’esmenta només una vegada. Ell és un exemple dels professors de filosofia que foren estudiants de Strauss, que aprengueren a llegir amb ell i que miren de continuar ensenyant a llegir. Allò que a Norton li interessà són els deixebles de Strauss, els que han triat dir-se a si mateixos strausians que en una bona mesura coincideixen amb una part significativa dels quadres dirigents de l’actual govern dels Estats Units.
La mirada de Norton és molt més favorable i amistosa, tot envers Strauss que no pas envers els anomenats straussians. De fet, la tesi central del llibre podria expressar-se dient que Strauss no seria, o només molt tangencialment, podria ser un straussià. Strauss es definí a ell mateix com un filòsof polític. Fou també, la darrera part de la seva vida, ciutadà americà. Òbviament parlem de dues dimensions diferents. Una cosa poden ser les meves simpaties o les meves inclinacions polítiques, un altre el raonament que utilitzo per a guiar la meva tasca de reflexió. El primer pot ser mantingut apart del segon. El Leviatan fou escrit per un monàrquic, però no fa una apologia de la monarquia. El seu tema és el poder i la seva reflexió és valida, tant pels súbdits d’una monarquia, com pels d’una democràcia. Norton pensa que ens hauríem d’apropar a Strauss de la mateixa manera. Destriant les opinions personals de Strauss del seu magisteri filosòfic. Això en permet arribar a la qüestió central. Strauss va tenir opinions polítiques més aviat dretanes. El seu conservadorisme sembla una dada inexorable si recordem la seva biografia. Al capdavall, ell era un exiliat que fugia d’una revolució, la nacionalsocialista, que va acabar prou malament. Evidentment no ho tenia fàcil per simpatitzar amb els moviments que als anys seixanta pretenien desestabilitzar l’equilibri de poder en una societat, l’americana, que havia assolit la derrota d’una tirania inhumana i era garantia contra altres tiranies. Segurament Strauss podia ser un votant del partit republicà. Significa això que la seva filosofia suposi el fonament d’un conservadorisme? Afirmar-ho seria sense dubte precipitat. Al capdavall, un autor amb simpaties tan vives envers Plató o Nietzsche, tots dos pensadors revolucionaris a la seva manera, difícilment podria mantenir un conservadorisme. La investigació de Norton ens mostra aquí la diferència essencial entre Strauss i els straussians, la qual concerneix l’ús que fan del terme naturalesa. El straussians són conservadors perquè defensen una sèrie de veritats com a establertes per la Naturalesa: el paper subordinat de la dóna o la superioritat de la família monògama i heterosexual. Que aquestes afirmacions siguin refusades majoritàriament a la nostra cultura, fonamentant-se per exemple al saber antropològic, no és un argument que pugui impressionar massa els straussians. Si que ho podria ser, però, que entre els inspiradors de Strauss, Plató i Nietzsche, aquesta tipus d’afirmacions no sols no hi són normalment, sinó que resultarien més aviat incongruents. Els straussians fan de la naturalesa una font mítica, sostenidora, dels seus prejudicis. Strauss mirà la naturalesa de manera filosòfica. No com allò que fonamenta tesis, i molt menys doctrines, sinó com un estímul i un abisme permanent d’interrogació d’exploració i de discussió. Des d’una consideració seriosa dels seus textos, el conservadorisme dels straussians només pot ser considerat com un enigma.
Certament no tothom està qualificat per qüestionar la naturalesa i en aquest sentit s’obre una dimensió del pensament de Strauss ben agradable pels que es qualifiquen com els seus deixebles: el seu elitisme; un tret ben característic que, d’això no sembla haver cap mena de dubte, fou de segur fomentat i estimulat pel pensador alemany. En tot cas, una característica que no és exclusiva dels straussians sinó de la que també participen grups en principi de característiques ideològiques oposades, com el que constituïa el format, per un altre continuadora de Heidegger: Arendt. Altres trets dels moderns straussians resulten més aviat llunyans del que podia pensar Strauss, esmentaren només dues qüestions: el patriotisme i la política americana envers l’estat d’Israel.
Pel que la primera qüestió, el contrast és ben palès. Mentre que el conservadorisme dels straussians és un defensor teòric i pràctic de la supremacia, de l’imperi americà, Strauss sempre es mostra molt recelós de les virtuts del patriotisme. No oblidem que al capdavall ell era un víctima del triomf d’un determinat nacionalisme. Aquesta actitud es fa palesa en el seu judici sobre Maquiavel, un pensador pel qual en alguns moments sembla tenir una admiració certa, però del que no pot aprovar aquestes larvades pretensions nacionalistes que són el cor de la seva reflexió. Per Strauss hi ha virtuts superiors al patriotisme o dit d’una altra manera, l’amor a la pàtria, no és el fonament de cap mena d’excel·lència.
Pel que fa a Israel el contrast entre Strauss i els straussians és esfereïdor. Aquests darrers ha teixit una aliança amb l’extrema dreta fonamentalista, en la qual la defensa d’Israel és un element clau, per motius òbviament geo-polítics, però també religiosos i purament culturals: la defensa d’Israel és una manera de mostrar la superioritat americana sobre Europa. Mentre que els segons van cometre un genocidi, els americans els defensen; mentre que Europa inventà els progrom, la política americana fa possible l’estat jueu. Tot això desenvolupat en un context en el qual molts dels vells clixés de l’antisemitisme tradicional destinat als jueus està sent reciclat per dirigir-lo contra l’altre gran poble semita: els àrabs. Res de tot això té arrel straussiana. A l’obra de Strauss, l’Islam no és presentat mai com un altre d’Occident, sinó com una continuació del pensament grec, la qual per cert sempre fou ben grata a Strauss, especialment el legat d’un mestre que ensenyà a la ciutat de Badgad, ara ocupada per les tropes que dirigeixen els neostraussians: Farabi. Pel que fa a l’estat jueu, per ell hi havia una distinció clara entre aquest estat i Israel, un símbol que pertany a tota la humanitat i que només es realitza adequadament a la universalitat i no pas dins de les fronteres d’un estat concret, limitat i contingent històricament, és a dir, d’un estat com qualsevol altre. L’obertura que realitzà Strauss fundant el seu ensenyament en Farabi i Maimonides, és tot el contrari del que ara estan realitzant el que s’anomenen els seus deixebles.
La revindicació de Strauss com pare intel·lectual del modern imperialisme americà és així un despropòsit de dimensions majúscules. Tanmateix és un despropòsit explicable si pensem que l’ensenyament straussià, fou quelcom que anà més enllà de la persona de Strauss. Sempre hi ha jerarquies entre els deixebles. Aquí és on apareix la dimensió més periodística del llibre, que identifica i ens presenta alguns dels conformadors d’allò que ara es qualifica com a straussisme. Un personatge com Allan Bloom és des d’aquest punt de vista essencial i el llibre dedica una bona part del seu volum a explicar la crisi de la universitat de Cornall, que constitueix el nucli del seu best-seller: The closing of the american mind. Norton ens ofereix una altra versió dels fets que resulta bastant plausible i que segurament és de lectura obligada per tots els lectors d’aquest famós llibre. El llibre certament tingué èxit, la universitat que Bloom pensava que moriria al obrir-se a tothom, està ara més tancada que mai. Més igualada pel seu origen ètnic, però cada cop més tancada a la classes mitjes. La batalla de Bloom i del seus deixebles anomenats straussians té uns objectius segurament clars i que potser van molt més enllà de la seva defensa de la llibertat acadèmica.
LEO STRAUSS AND THE POLITICS OF THE AMERICAN EMPIRE
Anne Norton (Yale University Press, New Haven, 2004)
El llibre d’Ane Norton no és pròpiament un treball filosòfic o teòric. Té una clara dimensió periodística, en el sentit que explica l’actualitat, tot i que no renuncia a la teoria per acabar d’entendre el fenomen que esta descrivint: la hegemonia intel·lectual assolida pels straussians a l’Amèrica del segon president Bush. El tema fou prou important en el seu moment com per que la Vanguardia, un diari bastant refractari com tots els mitjans catalans a parlar de filosofia, li dediqués un dels seu suplements culturals amb resultats més aviats desiguals (al costat d’un esclaridor article de J. Sales presentant la figura de Leo Strauss, hi havia un article sobre els straussians mes aviat lamentable). En alguns cercles del país l’atenció dedicada al tema augmenta pel relatiu eco que ha tingut entre nosaltres la filosofia de Stanley Rosen. De Rosen, però, no es parla gaire al llibre. De fet, se l’esmenta només una vegada. Ell és un exemple dels professors de filosofia que foren estudiants de Strauss, que aprengueren a llegir amb ell i que miren de continuar ensenyant a llegir. Allò que a Norton li interessà són els deixebles de Strauss, els que han triat dir-se a si mateixos strausians que en una bona mesura coincideixen amb una part significativa dels quadres dirigents de l’actual govern dels Estats Units.
La mirada de Norton és molt més favorable i amistosa, tot envers Strauss que no pas envers els anomenats straussians. De fet, la tesi central del llibre podria expressar-se dient que Strauss no seria, o només molt tangencialment, podria ser un straussià. Strauss es definí a ell mateix com un filòsof polític. Fou també, la darrera part de la seva vida, ciutadà americà. Òbviament parlem de dues dimensions diferents. Una cosa poden ser les meves simpaties o les meves inclinacions polítiques, un altre el raonament que utilitzo per a guiar la meva tasca de reflexió. El primer pot ser mantingut apart del segon. El Leviatan fou escrit per un monàrquic, però no fa una apologia de la monarquia. El seu tema és el poder i la seva reflexió és valida, tant pels súbdits d’una monarquia, com pels d’una democràcia. Norton pensa que ens hauríem d’apropar a Strauss de la mateixa manera. Destriant les opinions personals de Strauss del seu magisteri filosòfic. Això en permet arribar a la qüestió central. Strauss va tenir opinions polítiques més aviat dretanes. El seu conservadorisme sembla una dada inexorable si recordem la seva biografia. Al capdavall, ell era un exiliat que fugia d’una revolució, la nacionalsocialista, que va acabar prou malament. Evidentment no ho tenia fàcil per simpatitzar amb els moviments que als anys seixanta pretenien desestabilitzar l’equilibri de poder en una societat, l’americana, que havia assolit la derrota d’una tirania inhumana i era garantia contra altres tiranies. Segurament Strauss podia ser un votant del partit republicà. Significa això que la seva filosofia suposi el fonament d’un conservadorisme? Afirmar-ho seria sense dubte precipitat. Al capdavall, un autor amb simpaties tan vives envers Plató o Nietzsche, tots dos pensadors revolucionaris a la seva manera, difícilment podria mantenir un conservadorisme. La investigació de Norton ens mostra aquí la diferència essencial entre Strauss i els straussians, la qual concerneix l’ús que fan del terme naturalesa. El straussians són conservadors perquè defensen una sèrie de veritats com a establertes per la Naturalesa: el paper subordinat de la dóna o la superioritat de la família monògama i heterosexual. Que aquestes afirmacions siguin refusades majoritàriament a la nostra cultura, fonamentant-se per exemple al saber antropològic, no és un argument que pugui impressionar massa els straussians. Si que ho podria ser, però, que entre els inspiradors de Strauss, Plató i Nietzsche, aquesta tipus d’afirmacions no sols no hi són normalment, sinó que resultarien més aviat incongruents. Els straussians fan de la naturalesa una font mítica, sostenidora, dels seus prejudicis. Strauss mirà la naturalesa de manera filosòfica. No com allò que fonamenta tesis, i molt menys doctrines, sinó com un estímul i un abisme permanent d’interrogació d’exploració i de discussió. Des d’una consideració seriosa dels seus textos, el conservadorisme dels straussians només pot ser considerat com un enigma.
Certament no tothom està qualificat per qüestionar la naturalesa i en aquest sentit s’obre una dimensió del pensament de Strauss ben agradable pels que es qualifiquen com els seus deixebles: el seu elitisme; un tret ben característic que, d’això no sembla haver cap mena de dubte, fou de segur fomentat i estimulat pel pensador alemany. En tot cas, una característica que no és exclusiva dels straussians sinó de la que també participen grups en principi de característiques ideològiques oposades, com el que constituïa el format, per un altre continuadora de Heidegger: Arendt. Altres trets dels moderns straussians resulten més aviat llunyans del que podia pensar Strauss, esmentaren només dues qüestions: el patriotisme i la política americana envers l’estat d’Israel.
Pel que la primera qüestió, el contrast és ben palès. Mentre que el conservadorisme dels straussians és un defensor teòric i pràctic de la supremacia, de l’imperi americà, Strauss sempre es mostra molt recelós de les virtuts del patriotisme. No oblidem que al capdavall ell era un víctima del triomf d’un determinat nacionalisme. Aquesta actitud es fa palesa en el seu judici sobre Maquiavel, un pensador pel qual en alguns moments sembla tenir una admiració certa, però del que no pot aprovar aquestes larvades pretensions nacionalistes que són el cor de la seva reflexió. Per Strauss hi ha virtuts superiors al patriotisme o dit d’una altra manera, l’amor a la pàtria, no és el fonament de cap mena d’excel·lència.
Pel que fa a Israel el contrast entre Strauss i els straussians és esfereïdor. Aquests darrers ha teixit una aliança amb l’extrema dreta fonamentalista, en la qual la defensa d’Israel és un element clau, per motius òbviament geo-polítics, però també religiosos i purament culturals: la defensa d’Israel és una manera de mostrar la superioritat americana sobre Europa. Mentre que els segons van cometre un genocidi, els americans els defensen; mentre que Europa inventà els progrom, la política americana fa possible l’estat jueu. Tot això desenvolupat en un context en el qual molts dels vells clixés de l’antisemitisme tradicional destinat als jueus està sent reciclat per dirigir-lo contra l’altre gran poble semita: els àrabs. Res de tot això té arrel straussiana. A l’obra de Strauss, l’Islam no és presentat mai com un altre d’Occident, sinó com una continuació del pensament grec, la qual per cert sempre fou ben grata a Strauss, especialment el legat d’un mestre que ensenyà a la ciutat de Badgad, ara ocupada per les tropes que dirigeixen els neostraussians: Farabi. Pel que fa a l’estat jueu, per ell hi havia una distinció clara entre aquest estat i Israel, un símbol que pertany a tota la humanitat i que només es realitza adequadament a la universalitat i no pas dins de les fronteres d’un estat concret, limitat i contingent històricament, és a dir, d’un estat com qualsevol altre. L’obertura que realitzà Strauss fundant el seu ensenyament en Farabi i Maimonides, és tot el contrari del que ara estan realitzant el que s’anomenen els seus deixebles.
La revindicació de Strauss com pare intel·lectual del modern imperialisme americà és així un despropòsit de dimensions majúscules. Tanmateix és un despropòsit explicable si pensem que l’ensenyament straussià, fou quelcom que anà més enllà de la persona de Strauss. Sempre hi ha jerarquies entre els deixebles. Aquí és on apareix la dimensió més periodística del llibre, que identifica i ens presenta alguns dels conformadors d’allò que ara es qualifica com a straussisme. Un personatge com Allan Bloom és des d’aquest punt de vista essencial i el llibre dedica una bona part del seu volum a explicar la crisi de la universitat de Cornall, que constitueix el nucli del seu best-seller: The closing of the american mind. Norton ens ofereix una altra versió dels fets que resulta bastant plausible i que segurament és de lectura obligada per tots els lectors d’aquest famós llibre. El llibre certament tingué èxit, la universitat que Bloom pensava que moriria al obrir-se a tothom, està ara més tancada que mai. Més igualada pel seu origen ètnic, però cada cop més tancada a la classes mitjes. La batalla de Bloom i del seus deixebles anomenats straussians té uns objectius segurament clars i que potser van molt més enllà de la seva defensa de la llibertat acadèmica.
posted by Jordi at 23:46:00
1 Comments:
Voldríem publicar aquest article en una pàgina de filosofia que estem construint. Tanmateix, caldria el seu permís i autorització per escrit. Si us plau, si està interessat, posis en contacte amb nosaltres:
minver@telefonica.net
o telf.:
660236502
Butlletí de filosofia
Publica un comentari a l'entrada
<< Home